sábado, 29 de septiembre de 2012

"Irene, divina, treballa d'interina!"

30/09/2012

Assumint el risc d'enemistar-me amb una part important de la comunitat educativa, poso una nota alta a Irene Rigau. Valoro molt la implantació de la formació professional dual, els resultats de la recuperació dels exàmens de setembre, el replantejament curricular i la voluntat de ser més exigent amb l'accés a la docència. Sóc més crític envers les promeses de reducció de la burocràcia administrativa i de fomentar l'autonomia dels centres.

Però a la consellera ningú no la jutja pels seus projectes, sinó per la seva manera de fer front a una realitat improgramable gens compassiva amb les promeses electorals de cap govern europeu. I aquí les opinions són diverses. És evident que hi ha mala maror als centres. Els docents semblen viure l'obligació de fer més coses amb menys recursos com una imposició de la conselleria i no de la realitat. Cal afegir que, mentre l'escola pública diu que es juga la qualitat, la concertada es juga la seva estricta existència. Així, si ser conservador és no deixar-se dominar mai per la decepció, Irene Rigau s'ha manifestat com una conservadora més coherent que els docents que li demanen que treballi d'interina. N'ha treballat, per cert.

viernes, 28 de septiembre de 2012

Esclaus de les bones intencions

Com que la realitat sempre és més complexa que les nostres bones intencions, sovint descobrim que el lloc on ens ha portat la nostra bondat acrítica és exactament on no volíem anar. En posaré un exemple dolorós. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat va formular una sèrie de principis que a Espanya van prendre forma legal en la llei 26/2011, de l'1 d'agost, que defensa que per garantir la igualtat d'oportunitat cal prendre mesures d'acció positiva orientades a evitar o compensar els desavantatges de les persones amb discapacitat per participar plenament en la vida comunitària. Seguint aquests principis, la Junta d'Andalusia ha fet una convocatòria d'oposicions per a professors d'ensenyament secundari aquest mateix any (ordre de 13 de febrer del 2012).

Al meu humil parer, l'únic criteri rellevant per aprovar unes oposicions de professor, de primària o secundària, hauria de ser la demostració pràctica de ser un bon professor, obviant qualsevol altre aspecte d'una persona. Però la llei obliga a reservar un 7% de les places de cada convocatòria a persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33% i especifica, a més, que en qualsevol cas el 2% de les places ofertes les han de poder cobrir "persones que acreditin discapacitat intel·lectual". Però si l'acreditació d'una discapacitat intel·lectual s'entén que compensa els desavantatges de ser discapacitat intel·lectual, llavors alguna mala passada ens han fet les nostres bones intencions. ¿Una manera d'acreditar la discapacitat intel·lectual podria ser suspendre les oposicions?

viernes, 21 de septiembre de 2012

La carmanyola com a índex


Quan Earl Silas Tupper va inventar la moderna carmanyola, el tupperware o tàper, de ben segur que no s'imaginava que el seu invent seria motiu d'un debat pedagògic. Els fets ja els coneixem. Els 150 euros que costa de mitjana el menjador escolar són excessius per a un nombre creixent de famílies. Com que moltes d'aquestes famílies no poden atendre els seus fills al migdia, difícilment els podem dir que com que el que els passa no és un problema pedagògic no ens hi sentim al·ludits.

Però la carmanyola és només la part visible d'un iceberg. La part amagada és que hi ha nens que passen gana. I això és, directament, un greu problema pedagògic, perquè ni es pot aprendre a llegir amb l'estómac buit ni a un nen en aquestes condicions se li poden demanar gaires esforços de concentració.

Al Regne Unit s'estan estenent els anomenats breakfast clubs, que són respostes solidàries, amb el suport de diferents institucions filantròpiques, a una realitat de misèria que, al començament del segle XXI, pensaven que havien deixat enrere. Amb l'ajut dels breakfast clubs, algunes escoles de les zones més deprimides han decidit començar la jornada escolar amb un esmorzar a classe per poder garantir un nodriment adient per a totes les criatures.

Hi ha dues necessitats infantils que són les condicions de possibilitat de qualsevol acció escolar: una bona alimentació i un bon descans nocturn. Són els fonaments que l'erosió de la crisi ha deixat exposats a la intempèrie. I em temo que no els protegim bombardejant els polítics amb tàpers. Penso en la mare que n'hi va tirar un a Esperanza Aguirre.

sábado, 15 de septiembre de 2012

Catalunya asimptòtica

En parlar-nos d'Aquil·les i la tortuga, el filòsof Zenó es va oblidar de dir-nos quant temps va poder resistir indemne el sentit de la realitat dels dos participants en aquella prova lògica. És una llàstima, perquè aquesta informació ens seria avui molt útil, ja que Catalunya s'assembla molt a Aquil·les. O, per dir-ho d'una altra manera, sembla comportar-se com una asímptota, aquella línia recta que s'acosta progressivament a la corba (de la independència) sense arribar a tocar-la mai. L'espai cada vegada més reduït entre la corba i la recta és un espai políticament, i per tant moralment, ambigu. Té alguna cosa pròpia dels llimbs, aquells llocs on les ànimes dels justos esperen la redempció... al final dels temps. 

No és que els catalans no vulguin anar al cel, és que no volen anar-hi, pel que sembla, de qualsevol manera. El mateix lema "Catalunya, nou estat d'Europa" es pot interpretar com "Independència sí, però no a qualsevol preu". Hi ha -hi ha hagut, si més no- tants càlculs i tactismes en la gestió de l'independentisme català que sembla legítim preguntar-se si es pot ser independentista sent un Hamlet en leotards, tenint por a la intempèrie, o estimant-se més viure contra Espanya que sense Espanya. 

M'asseguren que l'Onze de Setembre ha capgirat tot això i que, finalment, s'ha substituït la nàusea per l'apetit. Tant de bo sigui així! 

Els qui voldríem que Espanya fos possible (permeteu-me posar l'accent en el fos ), sabem prou bé que no és fàcil viure en un país que no ha sabut bastir una casa comuna. Ens han sobrat guerres civils i ens han faltat motius de celebració col·lectiva. La qual cosa tampoc té per què ser un motiu de celebració. Cánovas del Castillo la va encertar quan, el 1876, provant de definir la nacionalitat espanyola va proposar la fórmula: "Són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". En la mateixa època, el poeta reusenc Joaquim Maria Bartrina escrivia allò de "... y si habla mal de España... es español ". Però tampoc no és fàcil viure en un país que no es decideix a fer casa a part. 

Espanya és certament una tortuga ferida. Sembla a punt de caure exhausta, però, a empentes i rodolons, es belluga i, remolejant, veu passar el temps, sense que Aquil·les gosi avançar-la. A vegades, per desprendre's dels seus fantasmes, es posa a gesticular i li agafen febrades centralistes, però com deia Pierre Vilar, gens sospitós d'anticatalanisme, per ser centralista primer cal tenir bons camins. El jacobinisme és inconcebible sense bones vies de comunicació (d'aquí ve la dèria de ZP per l'AVE). 

Aquests darrers dies he vist recollides en diferents mitjans referències a la carta que Unamuno va escriure la nit de Nadal del 1918 al seu amic Manuel Azaña, aviat farà cent anys. " Cataluña -li diu- ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España ". Però des d'Unamuno ençà el concepte de separació ha perdut nitidesa. Avui, d'acord amb la nostra política asimptòtica, el que els separatistes volen és una escissió amb fronteres poroses, dins una Unió Europea en què, per cert, gairebé no hi ha país sense moviments secessionistes. És a dir, volen una separació relativa. 

La manifestació de l'Onze de Setembre ha estat una victòria contundent... però no necessàriament anuncia la tangent terapèutica, perquè les manifestacions són de qui les gestiona i sovint gestionar una victòria és més difícil que guanyar una batalla. Posaré un exemple. Després de la Batalla de Saragossa (20 d'agost del 1710), l'arxiduc Carles d'Àustria va trobar-se expedit el camí de Madrid, on va entrar a mig matí del 28 de setembre, vestit de negre sobre un cavall blanc. Va ser rebut amb un silenci displicent per les poques persones que l'esperaven. Moltes finestres estaven estentòriament tancades. La plaça Major semblava deserta. I aquella buidor li va pesar tant que va donar l'ordre de girar cua i va instal·lar la seva cort a Ciempozuelos. Mentre es planyia de la desafecció madrilenya, aquell pretendent a sobirà va comprendre que a Espanya tots els expedients romanen indefinidament oberts -o tancats de manera asimptòtica-. I que les victòries, en aquesta situació, són proves molt ambigües a favor de la causa justa. Precisament per això, mai no sabem qui tindrà la darrera paraula històrica. 

Vaig pensar en tot això veient un grup de tres manifestants tornar a casa després de la nova fita històrica de la manifestació de dimarts, amb les senyeres recollides a l'asta, com un pergamí sagrat. Portaven tres senyeres amb colors diferents que representen el mateix país... o no.

viernes, 14 de septiembre de 2012

Diferents o diferenciats?

Torben Drewes és un economista de la canadenca Trent University partidari de l'educació diferenciada. Sosté que, ja que s'està ampliant la diferència acadèmica (" the performance gap ") entre nois i noies a favor d'elles, hem de començar a veure els nois com un grup desfavorit (" a disavantaged group "). D'acord amb les seves dades, les noies de secundària estudien setmanalment dues hores més que els nois, però si estudiessin el mateix temps, només reduirien a la meitat la seva diferència acadèmica. En cap cas l'eliminarien, perquè l'altra meitat tindria a veure amb el que els pedagogs anomenen "el currículum ocult" (organització, feminització de l'ensenyament, etc.) que, a hores d'ara, afavoriria clarament les noies. El resultat, conclou Drewes, és que, al Canadà, els homes estan abandonant la universitat. 

Vaig començar a interessar-me per les diferències acadèmiques entre nois i noies en descobrir que, mentre a Catalunya pensem la coeducació com un dogma d'immaculada concepció, a Alemanya les dones socialistes el van posar en qüestió amb criteris estrictament feministes compartits immediatament per moltes dones d'Europa i dels Estats Units. Com que hi ha estudis de tota mena, a favor i en contra, no sempre és fàcil treure'n l'aigua clara, però sembla evident l'expansió de l'educació diferenciada a tot arreu. I, com que al segle XXI les possibilitats d'interacció entre els sexes són molt grans fora de l'escola, els resultats ens suggereixen que no convé confondre mecànicament els fins (la noble aspiració a la igualtat d'oportunitats) amb els mitjans (la coeducació).

viernes, 7 de septiembre de 2012

L'alumne al centre


Aquest eslògan de "L'alumne, al centre" és el més repetit de l'escola moderna. No es refereix a la incorporació de l'alumne al centre a començament de curs, sinó a una a il·lusió pedagògica antiga que va ser formulada de manera explícita pel psicòleg ginebrí Claparède (1873-1940). És comprensible que tingui molt bona premsa, perquè tendim a creure que l'alternativa contrària és "L'alumne, a la perifèria" o "als marges", i ningú no vol que el seu fill es trobi relegat. Per aquesta raó és també una idea molt popular. John McCain la defensava en el seu programa electoral quan es va presentar com a candidat republicà a la Casa Blanca, competint amb Obama. Però és un eslògan retòric que en realitat compromet a poca cosa. ¿Vol dir, per exemple que el saber es troba ara condicionat als interessos immediats de l'alumne? ¿I qui decideix on és el centre? ¿Estan equivocats els pares que opten per l'educació diferenciada tot creient que és la millor manera de centrar els seus fills? ¿I els partidaris de l'educació a la llar?

Ben segur que en les primeres reunions del nou curs, molts pares sentiran que els professors asseguren que el seu enfocament pedagògic està centrat en l'alumne. Convé advertir-los aviat d'una obvietat: els professors s'estan referint a "l'alumne", no al seu fill. El seu fill podrà ser, en tot cas, un dels centres d'una classe que, si s'aplica amb sinceritat aquest "enfocament pedagògic", tindrà tants centres com alumnes. Per si de cas, que s'assegurin que l'encarregat del projecte és un bon mestre. Ara per ara, és la millor garantia d'un bon aprenentatge per a un alumne.