Les vaques, com a exemple

25/03/2012 

Una vegada vaig sentir dir irònicament al meu mestre, Jordi Sales, que les vaques també tenen dret a ser preses com a exemple, fins i tot pels metafísics. Certament és així, perquè són uns animals molt més subtils i espirituals del que ens pensem, com ho va posar de manifest a començament del segle XX Ben Scott, un granger de Montana que va instal·lar als seus estables uns altaveus connectats a una ràdio. De seguida va comprovar la seva especial sensibilitat per als valsos i, el que era més interessant per a ell, que la seva productivitat làctia estava directament relacionada amb la seva satisfacció estètica. Recentment, uns científics de la Universitat de Leicester han demostrat empíricament que les cançons amb més potencial estimulador de les glàndules mamàries bovines són, per ordre decreixent, les següents: Everybody hurts , de REM; What a difference a day makes , d'Aretha Franklin; Bridge over troubled water , de Simon & Garfunkel; Moon river , de Danny Williams; Perfect day , de Lou Reed, i la Simfonia Pastoral, de Beethoven. Sembla una mica estranya la postergació de la Simfonia Pastoral per part de les vaques, però els fets són els fets i científicament van a missa. Malgrat el seu curiós eclecticisme, no se'ls pot negar el bon gust, a les vaques.

Deixant de banda la mitològica Ió i el singular Jacques Vache (l'únic surrealista que va gosar viure i morir de manera surrealista), l'escriptor argentí Omar Vignole va ser l'humà més proper al vacum. Era un d'aquests lletraferits marginals que es passen la vida anunciant meravelles literàries... que mai no fan realitat i, per tant, es moren deixant els tinters a vessar de bones intencions. Vignole no posava un peu als carrers de Buenos Aires sense la seva vaca. La va portar fins i tot a un congrés del Pen Club a l'Hotel Plaza de la capital argentina, fent una entrada solemne (que, tot sigui dit, no va fer gaire gràcia a la presidenta del congrés, Victoria Ocampo) tot just quan els congressistes analitzaven les relacions entre el sentit grec i el sentit modern de la història. Els detalls es poden trobar a les memòries de Pablo Neruda, Confieso que he vivido . Però encara que Vignole va ser conegut com el filòsof de la vaca , jo li reservo aquest títol al gran Kojève, que va invertir tots els cèntims que va poder treure clandestinament de la Unió Soviètica en accions de La Vache Qui Rit. Els va perdre tots en la crisi del 29. La pobresa el va empènyer a impartir el seu famós seminari sobre Hegel a l'École Pratique des Hautes Études, on, en definitiva, descrivia una humanitat bovina emigrant fatalment cap als prats verds dels posthistòrics Estats Units. Què és la posthistòria? Doncs molt senzill: és un món en què són possibles, impunement, moviments com el Happy Cow Life Coaching, del qual em nego, per respecte a les vaques, a donar més informació.

Deleuze, un altre filòsof boví, va presentar així el seu curs de l'any 1983: "Voldria fer filosofia a la manera de les vaques". Diu això tenint present Nietzsche, que a Així va parlar Zaratustra assegura: "Mentre no ens convertim i no ens comportem com les vaques no entrarem al regne del cel". Tant cercar-lo per tot arreu i resulta que "el regne del cel està entre les vaques". Jo no sóc tan savi com Nietzsche i no gosaria mai dir aquestes coses, però sí que faig meu aquell paràgraf de La genealogia de la moral que diu que "per practicar la lectura com un art es necessita en primer lloc una cosa que avui dia és precisament la més oblidada… una cosa per a la qual s'ha de ser gairebé vaca i, en tot cas, no un home modern: rumiar". Al pròleg d' Aurora es presenta fins i tot com un mestre de lectura lenta. Recentment, el nord-americà John Miedema ha recuperat aquesta idea en el seu llibre titulat Slow reading , que, equivocadament, té un cargol a la portada. En veure'l vaig recordar aquell comentari de Francesc Pujols davant una tortuga al jardí de l'Ateneu: "Ja no es fan coses com les d'abans". Pot ser que fins i tot els cargols tinguin dret a ser presos com a exemple.

Tots detesten Orwell

 11/03/2012

Segons explica Nadezhda Krupskaia, Lenin va assistir al final de la seva vida a una versió dramatitzada de The cricket on the hearth de Dickens. Va trobar tan intolerable "el seu sentimentalisme de classe mitjana" que en va marxar enmig d'una escena. L'anècdota la recull George Orwell en un article sobre Dickens el 1939, un any després del seu Homenatge a Catalunya . Efectivament, diu, Dickens era un burgès. No va ser ni un escriptor proletari ni un revolucionari social. "Tots els seus herois tenen mans suaus". Si transmet algun missatge, es redueix a una aparent bajanada: "El món seria decent si els homes es portessin decentment". Però els homes es porten de mil maneres diferents i aquesta és la naturalesa de la vida en comú. La bajanada és només aparent perquè no és "tan superficial com sembla". És un consell filtrat per molts segles de cristianisme. A més, a l'Europa cristiana defensen la idea de fraternitat universal fins i tot els que la violen. Certament, els intel·lectuals marxistes o feixistes només trobaran en Dickens pura "moral burgesa", però Orwell ha après al front de l'Aragó i molt especialment als carrers de Barcelona que la vida política no és precisament un idil·li intel·lectual, cosa que els processos de Moscou i l'aliança entre Stalin i Hitler li van confirmar. Ràdio Moscou va arribar a denunciar el bloqueig naval britànic de l'Alemanya nazi com un atac bàrbar a la civilització. El sentit de la història d'Orwell simplement no va poder resistir l'embat de la seva pròpia biografia. Per això sosté polèmicament, contra la intel·lectualitat britànica d'esquerres, que "Dickens va ser capaç d'expressar de manera còmica, simplificada i, per tant, memorable la decència natural de l'home comú".

A mesura que Orwell anava deixant enrere el passat comunista, anava comprenent que la ingenuïtat amb què la gent corrent s'aferra als seus valors és una vacuna contra el potencial nihilisme de les idees polítiques abstractes. En els prejudicis quotidians intueix una clara expressió de salut moral. Durant la joventut havia considerat estúpida la moralitat burgesa, però ara, mentre contempla atònit que els mateixos intel·lectuals que es proclamen internacionalistes no tenen cap problema a acceptar Rússia com la seva nova pàtria, s'estima més aquesta estupidesa que la suposada intel·ligència de les grans teories emancipadores, tan allunyades de les condicions concretes en què viuen els homes. Segons el seu parer, els intel·lectuals d'esquerra només estan disposats a prendre en consideració les dades de la realitat que poden reescriure com un capítol de la seva visió teòrica del món. No entenen els petits valors quotidians de la gent corrent, la importància del gest educat, de la privacitat i de la propietat privada i es mostren molt contraris als valors familiars. Troben la família massa prosaica, conservadora i passada de moda. Aquest és el missatge central de 1984 . Però malgrat la brillantor ideològica dels grans ideals revolucionaris, quan es tracta de triar entre la identitat de classe i la identitat nacional, els obrers no tenen dubtes. Orwell va ser el primer a observar que, per mobilitzar els soviètics contra els alemanys, Stalin no apel·lava a la solidaritat de la classe obrera, sinó a la defensa de la Mare Rússia contra l'invasor.

Orwell ens ha deixat un gran interrogant pendent: ¿I si la moralitat popular, amb totes les seves contradiccions, fos més digna de respecte que els grans valors, suposadament purs i universals?

Epíleg al París del 1947. Al Tabou, el petit cafè del carrer Dauphine que aplega l'esquerra existencialista parisenca, Boris Vian toca la trompeta i Juliette Greco fa de cambrera. Merleau-Ponty acaba de publicar a Les temps modernes un article en defensa de Stalin que Simone de Beauvoir s'afanya a aplaudir, perquè -diu- Stalin ha sabut subordinar la moral a la història "amb molta més rotunditat que qualsevol existencialista". Cosa evidentment certa. Al Tabou, amb l'única excepció de Camus, tots detesten Orwell.

La fi de la transició

09/03/2012  

Vaig arribar a Barcelona l'agost del 1976 amb la intenció de fer pedagogia a la Universitat de Barcelona i tornar a casa. No em preocupaven la història o la cultura catalanes. A la universitat es podia estudiar perfectament en castellà i tenia molts amics castellanoparlants amb qui divertir-me. Però un dia vaig decidir que no podia marxar de Catalunya sense conèixer res del país i vaig llogar un pis en un poble on no coneixia ningú, el Masnou. Al cap de poc temps vaig trobar feina a l'escola El Cim de Teià i vaig haver d'aprendre a pronunciar cognoms com Ramentol i Basses.

L'escola tenia un mestre pagat pels pares que donava unes hores setmanals de català als alumnes. Entre els mestres hi havia una predisposició favorable a integrar el català al currículum. Em vaig apuntar, l'any 1980, al "reciclatge de català" i vaig començar a fer realitat a classe el coneixement del medi. La meva programació d'història de l'agricultura al Maresme va guanyar el premi Baldiri i Rexach l'any 1982. A poc a poc la realitat anava ocupant el seu lloc natural a l'escola. Al mateix temps va tenir lloc la transferència dels funcionaris docents. Al meu sindicat la majoria defensava el Cos Estatal de professors. Em vaig guanyar algunes enemistats en argumentar que l'únic Cos Estatal digne d'aquest nom era el de Rocío Jurado.

Ara la meva filla és mestra i, òbviament, viu una situació en la qual el català no s'ha d'integrar en cap currículum, perquè el currículum està fet en català. En el procés alguns mestres de la meva generació van abandonar Catalunya i d'altres hem acabant descobrint, ja sense sorpresa, que Catalunya és més que un club. La immersió? Cap problema. El que ens ha de preocupar és el nivell de català i castellà dels nostres nois. No són bons en cap de les dues llengües. Tant se val si comparativament estem millor o pitjor que no sé quina comunitat autònoma. Ens trobem per sota del que tenim el deure d'exigir-nos a nosaltres mateixos. El dia que ho aconseguim s'haurà acabat la Transició.