La veritat és rodona, com la pilota

13/05/2012

 

La filosofia del futbol és una dialèctica. La tesi la va proporcionar Parmènides amb l'afirmació "el que és, és"; l'antítesi, Vujadin Boskov amb el seu "futbol és futbol"; la síntesi és doble: "l'ésser és esfèric" i "la veritat és rodona". Tota la filosofia antiga afirma la superioritat divina de l'esfera sobre qualsevol altra forma geomètrica. La prova és que allà on hi ha hagut, en qualsevol moment de la història, una bufeta de porc o de bou a disposició d'uns nens, s'ha confirmat que el que és no pot deixar de ser i, per aquesta raó, l'origen del futbol és sempre la infantesa. 

Un matí de primavera del 1463 a Orvieto, el cardenal alemany Nicolau de Cusa va veure l'espectacle dels nens corrent darrere una pilota i va escriure De ludo globi [El joc de l'esfèric], un tractat de metafísica de l'esfera que recuperant les idees de Plató va provocar una revolució científica. La teoria (que cap altra cosa vol dir espectacle ) del joc de la pilota va ser iniciada, doncs, per un alemany amant del calcio, que era fill, per cert, d'un tal Johan Cryfts. Hi ha coses, amics, que només passen a la realitat.

De ludo globi va tenir una gran influència en Copèrnic i Galileu. El segon va estudiar en el seu Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo (1632) la trajectòria aèria d'una pilota llançada per un jugador expert per provar de comprendre l'efecte combinat de la rotació i la translació. Cal reconèixer que no estava faltat de raó Valdano quan assegurava que "el futbol és anterior a si mateix".

Ara podríem parlar de Camus, que va treure profitoses conclusions morals de la comprensió que la pilota mai no ve exactament per on l'esperes; o de Wittgenstein, que va tenir la intuïció de la seva teoria dels jocs de llenguatge mentre veia un partit de futbol; o de Chillida, que va aprendre a pensar en la relació entre els cossos i l'espai mentre era porter de la Reial Societat... o fins i tot del papa Pius XII, que un dia va etzibar a un àrbitre: "Així que vostè és qui va anul·lar ahir dos gols a Itàlia?" Cal entendre la reacció papal, a diferència dels ateus, que consideren que l'inici del joc còsmic és una puntada cega; els creients afirmen la prioritat ontològica de la xiulada de l'àrbitre i la seva posterior supervisió del partit.

Passem a la tarda del 3 de maig del 1961. Heidegger està nerviós. Ha perdut el domini del seu ésser aquí i tota la culpa la té el Barça. Heidegger tenia un olfacte molt fi per al futbol. Va ser un dels primers admiradors de Beckenbauer, a qui veia com una mena de déu antic que feia explícit amb el seu joc el desvetllament de l'autenticitat de l'existència. Però era també un aficionat apassionat que, quan televisaven un partit important, s'oblidava de totes les seves crítiques al món de la tècnica i, ignorant el camí del bosc, corria fent dreceres pels camps de Todtnauberg per arribar d'hora a casa de l'únic veí que tenia una Telefunken. Aquella tarda el filòsof estava neguitós perquè el Barça i l'Hamburg es jugaven el pas a la final de la Copa d'Europa en un tercer partit de desempat a l'estadi Heyssel de Brussel·les. No podia estar-se quiet. S'aixecava, s'asseia, gesticulava... amb una tremolosa tassa de te a la mà. Tres minuts abans d'acabar la primera part Segarra va passar la pilota a Kocsis i ell la va cedir a Czibor. Heidegger es va paralitzar. Czibor va xutar amb tanta força que li va trencar el polze a Schnoor, el porter alemany. La pilota va sortir rebotada i Evaristo, que venia del darrere, va marcar l'únic gol del partit. En aquell precís moment, Heidegger, el filòsof de la cura, va perdre l'autenticitat i va deixar caure la tassa de te a terra com d'altres deixen caure les copes.

Acabo al bar de Mou... el dels Simpson. Els clients beuen cerveses Duff veient els Isotops de Springfield a la tele. No sóc jo qui per donar lliçons a ningú, però pensant en ells em dic que hi ha dues maneres d'estar al camp. Una afirma la presència de la pilota, la veritat rodona, l'ésser que sempre és, el ludo globi ; l'altra la del jugador. Però solament la pilota és necessària i tota la resta és contingent. Per això qui afirma el joc, s'estima la pilota i fins i tot pot fer-nos creure en la possibilitat de domesticar l'atzar i embridar-lo a una idea de noblesa. Potser l'existència no sempre té lògica; potser els espais infinits del cosmos ens ignoren, però és reconfortant saber que, si més no, la rodona veritat de la pilota ha estat nostra.

 A Ignacio Ruiz Quintano, client del bar de Mou; creient d'una altra fe.

L'Espluga, gran camp d'aprenentatge

12/05/2012

 

Ja he deixat constància en aquesta columna de la meva admiració per la república pedagògica de la Conca , que té el seu cor entusiasta al Centre de Recursos Pedagògics de Montblanc. Vull ara fer esment d'un poble que s'ha convertit en un gran camp d'aprenentatge, l'Espluga de Francolí, i de les seves propostes pedagògiques.

La primera és La cova . No és cap casualitat que Espluga derivi del terme llatí spelunca , que significa cova . N'hi ha moltes pels voltants del municipi, però la més notable és la de la Font Major, que recull el curs subterrani del riu Francolí. Ens garanteix un recorregut didàctic pel seu poblament cavernari, des del neolític antic fins als temps dels ibers, que deixa bocabadats els nens i els adults. És un model a imitar per altres pobles amb importants recursos culturals. El muntatge audiovisual és, senzillament, encisador. Per a les visites escolars hi ha guies i dossiers didàctics i en una cova propera, la cova Castell, els alumnes poden desenvolupar diferents activitats didàctiques que complementen la visita.

La segona possibilitat és el Museu de la Vida Rural, una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla que es fa imprescindible per entendre l'expressió viure a pagès . La tercera, que complementa perfectament l'anterior, és la Fassina Balanyà, el museu d'una antiga fàbrica d'aiguardent que ofereix informació d'un gran interès per entendre l'origen de la industrialització de Catalunya. Per concloure vull felicitar l'alcalde, David Rovira, que ha entès perfectament que el turisme didàctic no és incompatible amb l'exigència científica.

Les fonts del Nil

No passa sovint que el Barceló il·lustri un article teu

 

06/05/2012

David Livingstone no va comprendre mai les dones. "Jo no estic ben informat -va escriure en una carta- dels sentiments d'aquests éssers que han estat femenins tota la vida". Després d'acceptar que el seu futur no passava pel matrimoni, va decidir posar la seva vida al servei de la seva gran passió, l'Àfrica. El desembre del 1840, a l'edat de 28 anys, va salpar d'Anglaterra. Abans, però, va redactar el text que enviaria a les autoritats de l'Imperi Britànic per comunicar el seu descobriment de les fonts del Nil. Estava segur del seu èxit perquè portava Heròdot com a guia i confiava cegament en les seves descripcions. Havia de trobar una muntanya de dos cims d'on rajaven les fonts de tots els rius de l'Àfrica.

El viatge per l'interior de l'Àfrica va ser esgotador. Ens el podem imaginar enfonsat fins a la cintura en el fang dels aiguamolls tropicals, obrint-se camí entre núvols de vapors mefítics i mosquits transmissors de malalties, amb els peus ulcerats. Va emmalaltir de paludisme, tuberculosi i escorbut. Però en cap cas se'n va ressentir la seva decisió. Mai no es va donar per vençut. En algun lloc, allà al davant, l'esperaven les fonts del Nil i, amb elles, la glòria.

El primer de gener del 1854 va arribar exhaust al pas dels Mambaris, on esperava trobar inèdites meravelles que recompensessin tots els seus patiments. Però només va trobar un fragment d'acer d'una cadena de rellotge, possiblement fabricat a Anglaterra. El va contemplar una estona en silenci i el va guardar a la butxaca. Cap a les onze del matí va arribar al poble Chikondo, situat als marges del Loncoyé, i va regalar mantega a les dones del cap de la tribu. Després va passar al país de la reina Pyemoena, que va confondre la seva cabellera rossa amb la d'un lleó. I això el va omplir d'orgull. A continuació va circumval·lar el llac Tanganica i va arribar al seu destí. Aviat es va veure obligat a reconèixer que el Nil tenia incomptables fonts, tantes que era impossible assenyalar les quatre d'Heròdot. No podia dir, doncs, on naixia el riu dels faraons.

Una cosa semblant li va passar a J.H. Speke. Descrivint la seva arribada a les fonts del Nil fa un repàs minuciós dels esforços que li va exigir el viatge, assegurant que en tot cas "van ser recompensats amb escreix", però una mica més endavant matisa: "Encara que era bellíssim, aquell paisatge no va resultar exactament el que havia esperat". Podem recordar també l'arribada de René Caillié a la ciutat dels seus somnis, Tombouctou, el 20 d'abril del 1828. També va patir de valent. Va haver de caminar centenars de quilòmetres pels territoris més agrestos amb els peus ulcerats i patint mil contratemps. Va esquivar la mort gràcies que una dona gran es va compadir del rajolí de vida que li quedava. Va viure amb impotència la repulsió que la seva pell ulcerada provocava en els que el veien. Però mai va deixar que s'apagués en el seu cor el fulgor imaginari de Tombouctou. "Em va envair un sentiment inefable de satisfacció: mai havia tingut una sensació semblant. La meva alegria era extrema", escriu recordant la seva presència davant la ciutat. No obstant això, es veu obligat a reconèixer que l'espectacle que se li representa a la vista no tenia res a veure amb l'imaginat. "Tombouctou no és a primera vista més que una pila de cases de fang mal construïdes, i tot al voltant l'únic que es veu són planes immenses d'arenes movedisses". Per completar la seva decepció, unes hores després es va assabentar que era el segon europeu a arribar-hi.

Livingstone no era dels que fan marxa enrere. Quan es va trobar amb Stanley, el 3 de novembre del 1871, li va donar els seus quaderns de notes, en què deixava constància que s'estimava més viure entre els africans que entre els membres de la Societat d'Antropologia de Londres. Va morir dos anys després, el primer de maig del 1873. Els seus amics africans van portar el seu cos fins a la costa en un viatge de mesos.

Respecte a Henry Morton Stanley, diguem que va néixer al País de Gal·les. La seva mare, incapaç de saber qui l'havia deixat prenyada, li va comprar el cognom a un borratxo... que no es deia Stanley, sinó Rowlands. Henry va passar a dir-se Stanley quan va estar en condicions d'inventar-se un passat i va decidir que volia ser americà. Va haver de pagar un preu alt per aquesta decisió. Els lectors britànics no van valorar gaire les seves cròniques africanes, que escrivia per al New York Herald , ni tan sols la de la seva trobada amb Livingstone. Per a ells era, simplement, un trivial periodista americà.

Amb el país

05/05/2012

Dissabte passat una mestra se'm va dirigir donant per fet que compartia fil per randa el seu convenciment que el govern català està abandonant voluntàriament l'ensenyament públic. "Bé, acceptem-ho -li vaig etzibar-, encara que topem amb l'inconvenient que amb les retallades l'escola pública es juga la seva qualitat, la concertada s'està jugant la seva existència, però no deixarem que aquest fet s'interposi en el nostre argument". La mestra em va mirar amb desconcert creixent. 

Acceptem que la Generalitat no pateix cap asfíxia financera i que el Govern ha dissenyat un pla maquiavèl·lic per desmuntar l'estat del benestar sense fer-se ell mateix l'harakiri. Acceptem fins i tot que la consellera d'Ensenyament només és feliç quan troba una nova idea per enfonsar l'escola pública. Però, llavors, per coherència, la mala fe del Govern ha d'esperonar la responsabilitat dels defensors de l'escola pública, amb totes les reivindicacions que considerin adients, però deixant molt clar, amb una pancarta ben gran a la porta de cada centre, si cal, que malgrat les intencions del Govern, no accepten cap excusa pel fracàs. 

Potser les meves paraules van ser una mica estentòries. Si és així, ho sento, però em fa l'efecte que a vegades no semblem prou conscients que el que hi ha en joc no és una ofensiva neoliberal contra l'estat del benestar, sinó una crisi econòmica en la qual Catalunya es juga el seu futur. Vivim una situació d'emergència en què, precisament perquè en patim directament les conseqüències, el compromís professional dels docents amb el país hauria d'estar fora de sospita.

Les escoles tàndem

28 d'abril de 2012

El 17 d'abril es van signar a La Pedrera dos contractes molt especials. Els signataris eren, d'una banda, el Parc Científic de Barcelona i l'IES Apel·les Mestres i, de l'altra, la Fundació Tot Raval i l'Escola Labouré. Els contractes, amb el patrocini i el suport de la conselleria d'Ensenyament i la Fundació CatalunyaCaixa, recollien el compromís dels dos centres educatius de constituir-se com a escoles tàndem i afegir-se així als tàndems que ja estan en funcionament: l'Escola Poblenou i l'Esmuc i l'Escola Mossèn Jacint Verdaguer i el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. En el projecte Escoles Tàndem cada centre educatiu es relaciona amb una institució de referència del país i es compromet a treballar en el desenvolupament d'un projecte pedagògicament molt ambiciós que vol fomentar l'èxit educatiu mitjançant l'especialització curricular del centres en una matèria específica, com ara la música, la ciència, etc. 

L'IES Apel·les Mestres, per exemple, té com a partenaire el Parc Científic de Barcelona. Tots dos volen fer de la ciència l'eix transversal dinamitzador de tot el currículum del centre amb la realització d'activitats de caràcter general, que han d'impregnar cada departament i cada assignatura d'un esperit científic, i d'activitats més específiques. Tenen previstos els tallers de biotecnologia, nanotecnologia, VIH/sida, malària, càncer de pell o sobre com es desenvolupen els fàrmacs. Els tallers estan dissenyats pel Parc Científic de Barcelona però es portaran a terme als laboratoris de l'IES. Per a més informació, podeu visitar aquesta pàgina web: www.escolestandem.com

Analectes

21/04/2012 

Espanya és un dels països de l'OCDE amb més mestres que es declaren constructivistes, però el 90% dels professors fan servir el llibre de text de manera regular a classe. També és el país en què l'aprenentatge es veu més afectat per interrupcions.

Gairebé el 50% de les criatures amb menys de 25 llibres a casa fracassen a l'escola, mentre que el percentatge és del 10% entre els que tenen més de 200 llibres. El 36,5% dels fills amb pares amb només estudis primaris fracassen en matemàtiques; el fracàs és d'un 4,2% entre els que tenen pares amb estudis superiors. Des de l'últim trimestre del 2001, per primera vegada a la nostra història, el nombre d'ocupats amb estudis superiors és superior al d'ocupats amb estudis de nivell baix. Espanya és el quart país de l'OCDE que ha fet millor els deures en matèria educativa en els últims 50 anys, però és el que ho ha fet pitjor en els últims 10 anys. Els primers 40 anys, cada cinc anys disminuïa quatre punts el percentatge de població espanyola sense estudis secundaris.

A partir del moment en què va entrar en funcionament la Logse es va invertir la tendència. L'any 2000 el percentatge de població d'entre 20 i 24 anys que havia obtingut a Catalunya el nivell de secundària superior era del 67,8%. El 2011 era del 62,8%. Quan es demana als mestres que comparin l'estat actual del sistema educatiu amb el de la seva infància, el 16,9% afirmen que és clarament millor; el 14,2%, una mica millor; l'11'1%, ni millor ni pitjor; el 21,0%, una mica pitjor, i el 36,9%, clarament pitjor.

I el 90% dels alumnes que acaben l'ESO sense repetir cap curs opten pel batxillerat.

L'ajudant de cambra

22/04/2012 

"Ningú no és un gran home pel seu ajudant de cambra", deia Goethe. Això es pot interpretar de dues maneres oposades: o no hi ha grans homes o tots els ajudants de cambra són mesquins. Goethe, que optava per la segona alternativa, creia que un gran home solament pot ser identificat com a tal per un altre gran home. En definitiva, qui vol trobar el pitjor d'algú, ho troba, i qui vol trobar el millor, també. Tot depèn de l'altura moral de qui mira. Podem imaginar-nos dos grans homes reconeixent mútuament la seva grandesa mentre els seus respectius ajudants de cambra s'intercanvien confidències escabroses darrere una columna, perquè quan la teva feina és vestir i despullar cada dia un home, és impossible no trobar-li cap misèria.

A la història dels ajudants de cambra hi ha tota mena de roïneses, però per no baixar de la metàfora a l'exemple, recordem simplement el conte del vestit nou de l'emperador. Va ser l'ajudant de cambra qui va assegurar a l'emperador que amb aquell vestit invisible seria l'home més elegant del món, precisament perquè a ell tant li feia si se li veia o no el cul. Prou bé que sabia que sota els seus oripells i títols, tots els emperadors del món van nus.

Les grans institucions, las grans morals i fins i tot les grans religions també han necessitat els seus ajudants de cambra, que tradicionalment han estat els poetes. Per això deia Nietzsche que els poetes estaven en la millor posició per conèixer els defectes que el seu senyor ocultava en públic a la llum del dia. Però tot això ja s'ha acabat. Ara qualsevol que vulgui sobresortir ha de saber que la moderna consciència democràtica no accepta de grat cap distanciament protocol·lari. Ens prendríem com un greuge al sentit comú democràtic que la casa reial tingués en nòmina un Nicolasito Pertusato, aquell ajudant de cambra de Felip IV que apareix a la dreta de Las Meninas , posant un peu damunt el mastí espanyol.

Quan els reis rebien el poder directament de Déu, se situaven molt per damunt del poble per representar el seu paper de difusors vicaris de l'autoritat legítima. El cas més espectacular va ser el de Lluís XIV, el Rei Sol, que feia de cada canvi de camisa un assumpte d'estat. Per aixecar-lo del llit cada matí feia falta mig Versalles. Ara que reben el poder de les lleis humanes, han de representar tant el seu país com el seu temps i han de retre comptes a l'emotivitat pública. No és una feina fàcil, perquè si són massa actuals, aviat passen de moda, i si per guanyar popularitat s'acosten massa al poble, corren el risc de veure's envoltats d'ajudants de cambra. No els queda més remei que prescindir del blindatge de la seva cort perquè, simplement, no estem disposats a subvencionar-los-la. Ens agrada que siguin propers, campetxanos i transparents. I així hem descobert que no hi ha cap gran home per a un periodista ben informat ni per a un usuari del Facebook amb mala bava. La qual cosa no necessàriament és políticament saludable. Hi ha certa morbositat en aquesta voluntat de valorar els que manen per la pitjor versió d'ells mateixos.

El cas de l'elefant sembla haver fet més mal al rei Joan Carles I d'Espanya que els diamants de Bokassa a Valéry Giscard d'Estaing, president de França, o Exuperancia Rapú a Pedro J. Potser és que ens ha tocat la fibra Disney. Però no crec que hagués sortit gaire més ben parat si en lloc de prendre mal en una cacera hagués caigut fent bricolatge domèstic un dissabte al matí. Començo a trobar massa cínic el guionista que escriu el reality de la casa reial, i el ministre García-Margallo no em desmentirà. Però tot això és anecdòtic davant el fet que cada ciutadà d'aquest país, de sobte, s'ha sentit durant uns dies l'ajudant de cambra d'un emperador, obligat a demanar perdó per anar nu.

No hi ha grans homes pels seus ajudants de cambra, deia Goethe. Tret que l'ajudant de cambra sigui un gran home, dic jo. Estic pensant en Sabino Fernández Campo, autor d' Escritos morales y políticos i bon lector de Maquiavel.