lunes, 4 de julio de 2016

La transferència (I)

02/07/2016

Tots estem d’acord que l’escola ha de garantir que el que s’ha après portes endins s’aplicarà portes enfora. Doncs bé, la capacitat per projectar el que sabem més enllà del context d’aprenentatge és el que la psicologia anomena transferència, que es presenta com la competència que fa productiu el que sabem. És tan important, que la bibliografia és literalment inabastable. Malgrat tot, avui continua sent molt complicat garantir-la. Encara que ens agradi creure el contrari, fent sovint exercicis de creativitat no s’aprèn a ser creatiu, sinó a resoldre exercicis de creativitat. Potser el que anomenem intel·ligència no sigui, en última instància, més que un altre nom per a la transferència.

Els psicòlegs cognitius solen distingir entre transferència pròxima i remota. La primera té lloc entre dos tipus de problemes amb un enunciat molt similar (hem après a sumar peres i passem a sumar pomes). La segona és més complexa perquè ens canvia el context del problema (“En una cova completament fosca hi ha barrejades pedres blanques i negres. Quin és el nombre mínim de pedres que he d’agafar per estar segur que en tinc dos del mateix color?”).

¿Parlem de dos tipus diferents de transferència o de dues gradacions diferents de la transferència? Alguns científics ens diuen que la transferència s’ha de veure com una tensió que va en augment a mesura que l’analogia explícita entre dos situacions s’afebleix. Però no hi ha consens sobre les característiques de la transferència remota. I aquest desacord és part del nostre problema a l’hora de saber de què parlem quan parlem de transferència. Hi ha més acord, en canvi, per establir les raons que expliquen la dificultat de la transferència:

1. Com menys coneixement tenim d’un tema, més grans són les nostres dificultats per distingir entre la informació rellevant i l’anecdòtica. Qualsevol detall que per a l’expert pot ser irrellevant, per a l’aprenent pot ser motiu de confusió. Mai hem de donar per fet que quan presentem un problema de “fraccions de pizza” tots els alumnes posen l’accent en “fraccions”.

2. En tota didàctica hi ha una paradoxa interessant: tot el que ens ajuda a acostar un nou problema a la situació concreta d’un alumne (familiaritat, accessibilitat, rellevància personal, etc.) pot produir equívocs que dificultin la transferència.

No hay comentarios:

Publicar un comentario