sábado, 7 de mayo de 2016

Parlem del ‘bullying’ (I)

07/05/2016

En relació amb el bullying, la pedagogia ha anat a remolc dels mitjans de comunicació. A Espanya, per exemple, les alarmes només es van disparar quan la premsa va recollir en portada el suïcidi de Jokin Ceberio el 21 de setembre del 2004. No era, ni de bon tros, el primer cas d’assetjament escolar, però sí que va ser el primer que va aconseguir un protagonisme mediàtic. L’impacte emocional subsegüent ens va obligar a mirar cara a cara la violència subterrània dins les aules i els patis.

Avui la paraula bullying ha esdevingut tan familiar com inquietant. Però això no significa que n’hàgim entès bé les dimensions reals. No fa gaires dies Soledad Becerril, Defensora del Poble, declarava que l’informe sobre assetjament escolar que estava intentant elaborar l’organisme que presideix “és molt difícil perquè no tothom vol aclarir i denunciar els casos que ha vist o que coneix al seu entorn, ni els centres escolars ni la societat”. Però no es preguntava per les raons d’aquesta reticència a parlar-ne. L’escàndol que provoca el bullying és evident. Però amb la indignació moral no n’hi ha prou per fer-hi front eficaçment.

En un llibre editat fa poc per José Ramón Ubieto i titulat, precisament, Bullying, es defineix aquest fenomen com “una manifestació de crueltat entre iguals” en què es posen en joc els següents factors: una intencionalitat clara de l’agressor; una continuïtat que va més enllà de l’agressió puntual; un desequilibri clar entre agressor i víctima que li impedeix defensar-se, i, per acabar, “la imposició d’una llei de silenci” sobre el que passa a la vista de tots (“la violència exigeix visibilitat i el cas del ciberassetjament, viralitat”).

A l’escena del bullying, a més de l’agressor i la víctima, hi trobem els que podem anomenar victimaris, els còmplices. En l’antiguitat el victimari era el servent del sacerdot pagà, que encenia el foc del sacrifici, lligava les víctimes a l’altar i les subjectava en el moment de sacrificar-les. Tinc els meus dubtes sobre la nostra capacitat per bastir institucions que no acabin produint un tipus o un altre de marginalitat i exclusió. Dit d’una altra manera: no crec que puguem declarar mai com a eradicat el bullying. Però la nostra humanitat s’afirma a ella mateixa precisament en l’esforç continuat per posar límits a l’expressió de l’inhumà que portem dins.

No hay comentarios:

Publicar un comentario