Primera: el cas de John F. Tinker. Després
de 20 hores de viatge, l'autobús creuà el Mississipí i s'endinsà en els
boscos de coníferes d'Iowa. Feia fred a fora, però el caliu dels
viatgers ho compensava. Tornaven de la manifestació que havia aplegat
més de mig milió se persones a Washington el Dia d'Acció de Gràcies del
1965 per demanar la fi de la Guerra del Vietnam. Dos adolescents de 15
anys, John Tinker i Christopher Eckhardt, alumnes de l'institut de Des
Moines, feien projectes per seguir la consigna del senador Kennedy, que
volia que la protesta es mantingués viva al llarg del Nadal. Van decidir
que el dia 16 de desembre anirien a classe amb braçalets negres.
Arribat el dia, John Tinker va considerar assenyat parlar amb els seus
professors abans de manifestar públicament la seva posició contrària a
la guerra, ja que la direcció del centre havia prohibit qualsevol senyal
externa de protesta, però la seva germana, Mary Beth, de 13 anys, va
optar per la desobediència. El professor de matemàtiques, Richard
Moberly, la va fer fora de classe en veure-la amb el braçalet. El John,
llavors, es va solidaritzar amb ella imitant el seu gest i va córrer la
mateixa sort. Els dos germans van presentar immediatament una denúncia
contra el centre.
El jutge Roy Stephenson va dictaminar a favor
de l'institut, però els Tinker van portar el cas fins al Tribunal
Suprem, que va dictar una sentència a favor seu el 24 de febrer del
1969, i va crear així una jurisprudència que marcarà època, i no només
als Estats Units. Set dels nou jutges van considerar que la Primera
Esmena garanteix la llibertat d'expressió de professors i alumnes,
perquè cap d'ells abandona els seus drets constitucionals a les portes
del centre. Les escoles -afegien- no poden ser "enclavaments
totalitaris". Òbviament, és així, però ¿això vol dir que els professors
no han de disposar de cap autoritat que els legitimi per afrontar els
problemes quotidians de convivència? Sovint les conductes
indisciplinades dels alumnes només reflecteixen que tenen molta més
energia que seny per controlar-la. Valorant això, un dels jutges, Hugo
Black, va redactar un vot particular posant en dubte que els tribunals
es poguessin arrogar el dret de decidir com ha de transcórrer una
jornada escolar. Els Tinker no havien esvalotat el seu centre, però
malgrat tot, havien pertorbat l'atenció dels seus companys. L'exercici
del dret de la llibertat d'expressió -deia- no ens fa impunes, sinó
responsables. Les coses que es diuen de qualsevol manera en qualsevol
lloc no estan necessàriament protegides per la Constitució.
Segona: el cas de la vall d'Egüés.
El protagonista és ara un pare culte, consultor financer, llicenciat en
dret i en periodisme, que viu amb la seva família en un lloc idíl·lic
de Navarra, la vall d'Egüés. Aquesta vall se situa a la part occidental
de la conca de Pamplona, seguint el curs del riu Urbi; encoratjo el
lector que s'hi vulgui acostar a no perdre's el Museu Oteiza. Vet aquí
que un dia aquest pare va enxampar el seu fill de deu anys barallant-se
violentament amb un altre nen, i li va clavar un clatellot. Uns policies
municipals el van veure i el van denunciar per maltractaments. Uns
mesos després el nen va ser expulsat de l'escola per amenaçar un mestre i
el pare el va portar a la comissaria i va demanar als policies que
l'havien denunciat que se'n fessin càrrec. Temia que si feia el que
creia que havia de fer, li caigués una altra denúncia. Els policies li
van etzibar que no entrava en les seves responsabilitats l'educació dels
fills de ningú. El desesperat pare els va respondre que si es
consideraven amb autoritat per avaluar-lo a ell com a pare, és que
estaven completament segurs del que calia fer amb el seu fill. Va girar
cua i se'n va anar. Tot sol. Aquesta vegada els policies el van
denunciar per desobediència i abandonament d'un menor. Al judici
corresponent, va ser absolt de la primera acusació, però ell va
considerar que s'hauria d'haver condemnat els policies, per denegació
d'auxili.
No hay comentarios:
Publicar un comentario