L'amor perdut de Caritat Mercader

03/02/2013 00:00

Tinc al davant una foto de Caritat del Río adolescent. Veig una noia sofisticada, bonica i segura d'ella mateixa. Era llavors una de les millors amazones d'Espanya. Als setze anys es va enamorar d'un genet, Pau Mercader, membre d'una important família industrial catalana molt catòlica. Es va casar tres anys després. Van viure al carrer Illas i Vidal de Sant Gervasi de Cassoles, on el Pau era caporal del Sometent i lluïa amb orgull la Creu del Mèrit Militar que li va imposar el capità general de Catalunya, Valeriano Weyler. Observo ara una foto de la parella, del 1915. Ja tenen dos fills, el Pau i el Ramon. La Caritat s'ha engreixat. Crec percebre en ella alguna cosa abandonada i trista, però els seus familiars m'asseguren que era extravertida i dinàmica, i que quan visitava la seva sogra, a Argentona, omplia la casa d'alegria, i era molt ben rebuda per tothom. El 1922, amb quatre fills, van estiuejar a Sant Feliu de Guíxols. Els records d'aquell estiu van quedar marcats per sempre a la memòria de Ramon Mercader. Tota la seva vida enyorarà Sant Feliu com el paradís del qual havia estat irremeiablement expulsat. Pocs mesos després va néixer el Lluís, l'últim fill. I de sobte, animada per una fúria que sens dubte havia anat creixent dins seu com un tumor, la Caritat va donar un radical cop de timó a la seva vida. És cert que econòmicament les coses anaven malament. Van haver d'abandonar la casa de Sant Gervasi i instal·lar-se en un pis del número 7 del carrer Ample, però això no explica per què va canviar el lluminós ambient burgès del cercle eqüestre per l'ambigua llum de les tavernes anarquistes de Barcelona. Segons el Lluís, el fill petit, el seu pare era un bon home, però afegeix que es feia acompanyar per la seva dona quan visitava els espais reservats als voyeurs dels prostíbuls de Barcelona. "Els Mercader són uns grans hipòcrites", va dir sovint la Caritat. El seu despit contra ells la va empènyer a oferir als anarquistes informació precisa per atemptar contra els seus interessos empresarials. Com que, a més a més, el seu tiet Josep del Río era jutge de Barcelona, ella mateixa s'encarregava d'obtenir informació sobre els jutges que portaven les causes contra els anarquistes per poder-los acovardir amb amenaces. Quan se'n va adonar, la família va decidir que el més important era evitar l'escàndol i la va recloure al Nuevo Belén, un psiquiàtric de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a dutxes fredes i electroxocs. Sembla que van ser també els anarquistes els que, després de tres mesos, van aconseguir alliberar-la amb amenaces a la família.

No tenim cap més dada sobre la vida de la Caritat fins al 1925, quan agafa els seus cinc fills i se'n va a viure a Dax, un poble de les Landes, seguint un aviador francès.

Vaig dedicar molt de temps a intentar esbrinar qui podria ser aquest aviador, fins que una carta d'una lectora en un número del 1970 de Le Nouvel Observateur em va posar sobre la pista correcta. La signant, Paule Ducoloné, assegurava que era el seu tiet i que havia format part de Latécoère, una empresa pionera de l'aviació decidida a connectar Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona i, posteriorment, amb Alacant, Màlaga, Casablanca i Dakar. Però no deia el seu nom. "Era un jove guapo, valent, gens fatxenda, però tocat de la glòria". Afegia que va tenir un accident a prop d'Alacant i va aterrar dins una propietat dels Mercader. Immediatament em vaig posar en contacte amb tots els Ducoloné relacionats amb Dax que vaig trobar. La bona fortuna va voler que Sylvie Ducoloné respongués al meu interès amb el seu, precisament perquè mai no havia sentit parlar de cap relació entre la seva família i la mare de l'assassí de Trotski.

Jo sabia que aquest aviador innominat havia estat el padrí del Lluís, la qual cosa ens animava a buscar un Louis entre els aviadors de la Latécoère. Vam centrar l'atenció en Louis Delrieu. La Sylvie va consultar la seva acta de naixement i va comprovar que era germà de la mare de Paule Ducoloné. Vam descobrir també que el 5 de setembre del 1919, a causa d'una parada de motor, es va veure obligat a fer un aterratge forçós prop d'Alzira.

A Dax vivien en una granja pròxima a un bosc, on anaven a buscar tòfones amb un porc. El Lluís relata: "Hi havia gallines i sobretot oques alimentades per fer foie gras. La meva mare tenia una euga que es deia Conchita, amb la qual jugàvem els germans".

Tot semblava calmat i al seu lloc. Delrieu va abandonar Latécoère per una feina més segura. Però amb raó diu Nietzsche que a l'entorn de l'heroi tot es torna tragèdia.

*Sylvie Ducoloné és coautora d'aquest article.