viernes, 20 de diciembre de 2013

Disciplina de sobretaula

21/12/2013

Escric aquesta columna després d'un dinar amb una llarga sobretaula amb amics docents. De manera inevitable, la nostra vida acadèmica ha estat un tema reincident de conversa. De nou m'he adonat de com és de difícil gestionar els problemes de disciplina als quals, inevitablement, hem d'enfrontar-nos tots... habitualment amb més bona fe que estratègies. Fa uns anys un company d'un institut em va fer, dolgut, una confessió que en aquell moment em va semblar cínica. "Si a classe tens un problema de disciplina -em va dir-, tens un problema de disciplina. Però si el comuniques i fas saber a la direcció el que et passa, llavors tens dos problemes de disciplina".

Algú ha comentat que els mestres dels primers cursos ho tenen fàcil, perquè poden ordenar a un nen entremaliat que pensi el que ha fet. Les coses no són tan senzilles, perquè també entre els petits hi ha maleses amb molt poca gràcia, tot i que és cert que en alguns centres hi ha fins i tot una cadira per pensar, on s'asseu l'alumne que n'ha fet alguna. "Però a secundària -ha afegit- les coses no es poden resoldre així, perquè al costat de l'indisciplinat hi ha uns companys que pateixen el clima que la seva conducta genera, i que acostumen a ser els veritables perdedors de la situació, especialment quan la vida escolar es fa completament impossible".

Docents exemplars?

És cert que hi ha professors que mai no tenen cap problema d'indisciplina rellevant. "Potser els hauríem de fer un monument", ha etzibat un. Tot seguit hem fet un repàs general per la nostra experiència en diferents centres i aviat hem hagut de diferenciar entre els professors carismàtics i aquells que són, simplement, manipuladors molt hàbils i intel·ligents dels seus alumnes, uns genis controlant el seu sentit de la vergonya. Sovint tots dos tipus passen per docents exemplars.

"Ningú vol donar la imatge d'un professor autoritari -ha comentat un docent amb molts anys de pràctica-. No falten les ànimes seràfiques que no volen castigar perquè pensen que el càstig és una imposició deliberada d'un patiment i que ningú pot millorar si el forcem a ser infeliç. És freqüent que aquests professors no entenguin per què els seus alumnes es mostren contraris a seguir la superioritat dels seus arguments morals. Voldrien ser obeïts. No per tenir més poder, sinó per disposar de més bons arguments".

No hay comentarios:

Publicar un comentario