PISA i la resolució de problemes

12/04/2014

L’última entrega de PISA, publicada a començament d’abril, tracta de la resolució de problemes. No hi obtenim bons resultats però, en aquest cas concret, els que s’haurien de sentir interpel·lats davant les dificultats dels nostres adolescents per resoldre senzills problemes de la vida quotidiana són els pares. No gaire abans de l’aparició d’aquestes dades, la revista The Atlantic dedicava la portada al “nen sobreprotegit” i es preguntava per què, si diem que volem que els nostres fills siguin creatius, autònoms i crítics, sembla que creixin acomodaticis, dependents i fràgils.

Però els focus de la interrogació pública s’han centrat en l’escola. Alguns pedagogs han carregat la culpa en els mètodes d’aprenentatge. Pontifiquen que caldria incentivar-ne de nous (és el que diem des de fa un segle), però em sembla que el que en realitat volen dir és que necessitem mètodes que permetin aprendre més esforçant-se menys.

Buscar un mirall

El coherent, si de veritat volem millorar, seria aprendre alguna cosa dels primers de la llista. Però això ni ens ho proposem, perquè els de dalt de tot es caracteritzen, precisament, per aprendre molt treballant molt. Ara bé... alguna cosa així es reconeix a l’informe del ministeri d’Educació quan diu que “els estudiants amb rendiment alt en matemàtiques, lectura o ciències també obtenen bons resultats en resolució de problemes”. La raó: “La resolució de problemes se centra en processos cognitius”.

Sempre n’hi ha que sostenen que no estem tan malament perquè tenir 25 punts més o menys en l’escala PISA és una niciesa. Un catedràtic de pedagogia em volia convèncer que, si la convertim en una escala de l’1 al 10, llavors només ens separarien dècimes dels països més avançats i ningú no s’enfadaria amb el seu fill perquè tingués en un examen unes dècimes menys que el millor de la classe. El problema és que aquest catedràtic suspèn en resolució de problemes: primer, perquè unes petites fluctuacions en PISA podrien traduir-se en milers de milions d’euros de riquesa (25 punts podrien equivaldre a un 3% del PIB); segon, perquè no es pot passar d’una escala a l’altra sense atemptar contra el rigor matemàtic.

Coincidint amb la publicació de les dades, The Guardian informava que, ara mateix, una quarta part dels estudiants de postgrau de les universitats britàniques són xinesos.