La insolència moral del cínic

12/10/2014

Diògenes de Sinope, el cínic (del grec kinós, gos), era un tipus singular. Estava convençut que havia descobert la drecera per arribar a la felicitat: viure d’una manera natural, prescindint de tota convenció cultural, com els dos okupes que es van asseure al meu costat en el tren de Rodalies ahir a la nit.

Algú podria pensar que Diògenes es va afanyar a anar a viure al bosc, a ser feliç entre els conills i la ginesta. Però va romandre a Atenes, practicant l’ostentós esport de viure com un home natural al si de la ciutat més sofisticada del seu temps, instal·lant-se com un paràsit entre les contradiccions quotidianes de la gent que complia els seus horaris laborals.

Viure en societat exigeix anar canviant de màscara a mesura que canvia l’espectacle, perquè la gent educada no vol decebre el seu públic, però com que el cínic fa sempre la mateixa funció, considera que ell no porta màscara per la senzilla raó que mai se la canvia.

El desig de mostrar un jo fort i desinhibit és probablement natural, però els que arrosseguem les nostres histèries quotidianes sense gaires estridències sabem que hi ha moltes coses naturals que són contràries a la convivència i que probablement el que és natural en l’home és l’imperatiu de la frustració. Al cap i a la fi, si renunciem al Codi Penal acabem en braços de la llei natural... que és la raó per la qual el cínic no dimiteix de la seva condició de ciutadà.

Diògenes se sentia molt cofoi d’haver-se alliberat de tota hipocresia. No hi ha cap dubte que hi va reeixir. Segons algunes fonts antigues, acostumava a fer-ho tot en públic, tant les urgències digestives com les sexuals. Es justificava dient que si menjar públicament no és vergonyós, tampoc ho hauria de ser donar sortida en públic a les seves conseqüències digestives. Es masturbava també davant de tothom, i es planyia que no fos tan senzill lliurar-se de la picor de la fam fregant-se la panxa. Tota la sofisticada construcció intel·lectual de l’erotisme platònic, ell la resolia manualment.

És fàcil entendre que Atenes podia admetre un Diògenes als seus carrers, però no gaires més, perquè no hi hauria manera llavors de caminar per la plaça pública a peu eixut. Això nosaltres avui ho hem resolt d’una manera molt higiènica creant les xarxes socials.

Diògenes no era només un home insolent. Era un home insolent amb una ideologia que transformava els seus capricis en lliçons de moralitat. En realitat, ell, que feia de la veritat un argument per fuetejar la hipocresia aliena, vivia sempre en el millor aparador d’Atenes, a l’àgora. És ben coneguda l’anècdota que explica que una vegada Alexandre el Gran es va aturar davant seu i li va prometre que li donaria tot el que li demanés. “Aparta’t, que em tapes el sol”, li va contestar. Li podia haver demanat que reparés el clavegueram d’Atenes!

Un altre dia es va posar a demanar almoina a una estàtua. Òbviament estava a l’aguait, amb la resposta preparada, esperant el primer ingenu que li vingués a preguntar què feia: “M’exercito a fracassar”, li va contestar. Quin exercici de vanitat!

El cinisme sembla aspirar a ser la ideologia del nostre temps. La Santa Discreció està envellint ràpidament. Feu un viatge per Rodalies i us adonareu de quanta gent ignora totes les convencions socials quan parla pel mòbil. El cínic està fermament convençut que no té res a amagar, que viu en la realitat tal com és. Som la resta els que estem carregats de prejudicis.

El cínic practica una insolència cruel. Si alguna vegada es trobés amb un grill que canta tan feliç creient que és un rossinyol, no el deixaria en pau fins a fer-li veure que només és un grill, perquè el cínic no és un hipòcrita.

El cínic és l’heroi que tot ho desemmascara, amb plena certesa que la seva privilegiada relació amb la veritat l’hi autoritza. És l’adolescent vivint en l’adult. Diògenes és només el primer personatge de la història social de la insolència. El cínic et mira de dalt a baix perquè t’aixeques d’hora per anar a la feina i et considera un alienat perquè pagues els teus impostos; considera que vandalitzar els serveis públics és un acte d’heroïcitat moral, que respectar la llei és una condemna de l’esclau, que viure a contracorrent és l’única manera d’estar viu i que per afirmar-se un mateix cal estar indignat.

Slavoj Zizek, aquest Borat de la filosofia, fa bé de cínic quan escriu a la premsa d’esquerres que la humanitat és una gran idea, però que el 99% dels homes són idiotes avorrits. Els cínics tot ho diuen a la cara, clar i net.