domingo, 1 de febrero de 2015

Un problema grec

31/01/2015

Jean-Luc Godard va al·legar que tenia “un problema grec” per justificar la seva negativa a recollir el premi que li havien concedit al Festival de Canes 2010. Ningú va entendre què volia dir. És el que passa amb els problemes grecs: no són gens fàcils d’interpretar. Portem 2.500 anys intentant comprendre Sòcrates i la democràcia.

Davant el jurat que el condemnarà a mort -que és el jurat que representa la democràcia atenenca-, Sòcrates va reconèixer que no havia volgut participar activament en la vida política perquè l’honestedat s’hi paga molt cara. Va posar com a exemple el seu comportament l’any 406, quan li va tocar exercir de prità en cap. Els pritans eren els 50 atenesos que formaven el govern de la ciutat. Es renovaven mensualment i triaven cada dia un prità en cap.

Mentre Sòcrates era prità, va tenir lloc la batalla naval de les Arginuses. Els atenesos, dirigits per 8 estrategs, van vèncer els espartans. Les notícies del triomf van provocar un esclat d’alegria a Atenes que es va transformar en ràbia amb les notícies posteriors, que deien que una tempesta sobtada havia enfonsat 25 trirrems atenenques i havia impedit als estrategs recollir els cossos dels nàufrags i dels morts. Els atenesos van creure que la virulència de les onades, per gran que fos, no justificava en cap cas el monstruós acte d’impietat de l’abandonament dels caiguts.

En una tumultuosa assemblea, els atenesos es van negar a escoltar les raons dels estrategs i van decidir, per una exigua majoria de vots, sotmetre’ls immediatament a un judici sumaríssim col·lectiu, sense respectar el seu dret a un judici individual. Els atenesos cridaven que eren el poble. Ells feien les lleis i, en conseqüència, la seva voluntat estava per sobre de les lleis. Ells eren el poble i el poble exercint el seu poder és la democràcia en estat pur. Era intolerable impedir la lliure expressió de la voluntat popular adduint martingales procedimentals. Amb els ànims caldejats es va decidir sotmetre a votació de manera immediata la condemna a mort dels estrategs. Però aquesta proposta havia de ser acceptada pel prità en cap, que aquell dia era Sòcrates.

Tot i l’efervescència emocional col·lectiva, Sòcrates va tenir valor per enfrontar-se a l’assemblea en defensa de les lleis. Va ser l’únic que va romandre al costat de la legalitat, convençut que el respecte escrupolós de la lletra de la llei era indissociable del respecte de la justícia i de la mateixa democràcia. A l’assemblea no li va agradar aquesta postura, però només va haver d’esperar unes poques hores per comptar amb un prità pusil·lànime i satisfer els seus desitjos. Té raó Sòcrates en criticar aquesta actuació de l’assemblea. Però de les seves paraules es pot deduir el contrari del que ell pretén: precisament perquè el poble de vegades es deixa portar pels seus impulsos, són imprescindibles els ciutadans capaços de mantenir-se ferms en defensa de la llei i d’enfrontar-se fins i tot a la principal il·lusió de la democràcia: la identificació de governants i governats.

Si la democràcia és el govern del poble, pot haver-hi alguna autoritat superior a la del poble reunit en assemblea? Deixem de banda ara que el poble no necessita lleis per enfonsar políticament algú: amb ridiculitzar-lo en té prou. Sòcrates va defensar que l’assemblea que aprova les lleis democràticament posseeix més legalitat i legitimitat que l’assemblea que decideix democràticament incomplir-les sense respectar els procediments que s’ha donat lliurement a si mateixa. Però hi ha moments en la vida d’una comunitat en què aquesta se sent fascinada per l’adveniment del seu propi poder creatiu i sospita que qualsevol que trenqui la seva fascinació està impulsat per intencions poc respectables. Mentre viu la il·lusió de la seva pròpia energia, no accepta cap constrenyiment formal. L’únic que hi compta és la consciència de l’entusiasme col·lectiu. Aquest és un moment crític per a una democràcia, perquè l’energia democràtica posada al servei de l’entusiasme de l’acció directa pot donar com a resultat la instauració d’un règim antidemocràtic amb l’aplaudiment d’un poble desencantat de si mateix. El poder del poble és poder, però cap poder és necessàriament assenyat pel fet de ser poder.

Podem veure en la conducta de Sòcrates el compliment de la coneguda maledicció que Juncker va dirigir als polítics pensant en les reformes econòmiques necessàries a Europa: “Tots sabem què cal fer, però el que no sabem és com tornar a guanyar les eleccions després de fer-ho”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario