En defensa del coneixement factual

11/04/2015

Em preguntava el director d’un centre educatiu per a què li serveix a un nen saber la data exacta de la Batalla de Warterloo. Cada vegada que em fan una pregunta d’aquest tipus em sento desarmat, perquè crec que no se li pot dir res intel·ligible sobre la curiositat intel·lectual a qui no en té. Però aquesta vegada em trobava amb l’ànim polèmic. “De res”, li vaig contestar. “Llavors -em va preguntar de nou amb una cara que anticipava una victòria-, per què dónes tant la tabarra amb el coneixement de dates i fets?” “Perquè -li vaig dir amb la major calma que vaig poder aparentar-, conèixer una data o un fet, efectivament, no serveix per a res. Però coneixe’n cinquanta, sí. I si en coneixes cent, encara més.”

Els fets s’estan quedant sense defensors pedagògics per una raó òbvia: no poden ser construïts. Davant els fets s’imposa la humilitat receptiva del coneixement. I tot el que sigui receptiu és mirat avui amb reticències.

“Abans que la data cal saber què i per què va ser aquesta batalla, i si això em resulta interessant, la data vindrà a més a més”, continua el meu interlocutor. No puc entendre aquest raonament. ¿És que el fet que la Batalla de Waterloo tingués lloc el 1815 és indiferent per a la seva comprensió? ¿Quin sentit té oposar la comprensió a les dates? ¿Pot haver-hi comprensió històrica sense dates? ¿El meu interès per la Batalla de Waterloo li afegeix o li resta rellevància històrica?

El fet és que el coneixement factual està en retirada si més no des de la Logse. La pedagogia postmoderna no té cap inconvenient a obrir de bat a bat les portes de les aules a teories sense cap suport científic (intel·ligències múltiples, etc.), però es permet el luxe d’ignorar aportacions científiques fonamentals, com ara la rellevància de la memòria a llarg termini, que és l’estructura dominant de la cognició humana. Gràcies a la memòria a llarg termini podem compensar les enormes limitacions de la nostra memòria de treball.

El coneixement factual no solament no està oposat a la comprensió, a la creativitat, a la resolució de problemes, a l’adquisició de competències, etc., sinó que, com sabem des de Bloom, intervé directament en totes aquestes operacions.

El darrer argument del director em deixa definitivament KO: “Els alumnes s’avorreixen amb els fets”. Callo. No goso dir-li que això, si és cert, no diu res en contra ni dels alumnes ni dels fets, sinó dels mètodes... és a dir, de la formació d’alguns mestres.