Tot el cap de setmana fent deures

19/12/2015 00:02

El meu nét Bruno, que acaba de fer 6 anys, la meva dona i jo ens hem passat tres dies fent deures. Aprofitant que jo tenia una xerrada a Madrid, ens en vam anar tots tres cap allà. El primer deure del Bruno era fer-se càrrec de la seva pròpia maleta. S’ha dit alguna vegada que viatjar amb nens petits és molt semblant a transferir presos perillosos d’un lloc a un altre: no pots despistar-te ni un segon. Per si de cas, el segon deure del Bruno era memoritzar unes instruccions precises i portar sempre a la butxaca una targeta amb els nostres telèfons.

A la meva xerrada vaig defensar que els fills (i els néts) són com els vaixells. El lloc més segur per a ells és el port, però no estan fets per a això, sinó per fer travessies cada vegada més llargues i exposades als capricis del clima. Créixer és adquirir recursos per saber aprofitar els vents i capejar els temporals. Però així com un vaixell no es fa a la mar fins que no està acabat, les persones ens anem acabant (sempre provisionalment) a mesura que anem assumint les nostres pròpies responsabilitats. El premi de la persona responsable és la confiança que es guanya entre els que l’envolten. Aquest era el tercer deure: gestionar la confiança que li donàvem per fer petites compres, triar el seu menú als restaurants o al bufet lliure de l’esmorzar, etc.

Jo participava en un acte que reunia més de vuit-cents pares i per facilitar-los la seva assistència hi havia un taller d’activitats per a nens. El quart deure del Bruno era participar-hi encara que no conegués cap d’aquells nens.

El deure més important de tots era visitar Velázquez al Museu del Prado. Sembla que li va agradar, però no el va entusiasmar. El que el va impressionar de debò van ser dues obres inesperades. Una d’elles, el Saturn devorant el seu fill, de Rubens, davant la qual es va quedar clavat i, estrenyent-nos amb força les mans, ens va preguntar per què aquell senyor s’estava menjant un nadó. Vam haver de fer ús de tots els nostres recursos per improvisar una versió d’aquest mite que fos dramàticament digerible per a un nen de sis anys.

Com que havíem de caminar molt vam haver de desenvolupar estratègies per fer suportables les distàncies. Aquí el Bruno es va trobar amb un deure gamificat, com es diu ara. Si volia que ens aturéssim a descansar, havia de dir una paraula màgica: “Otorinolaringòleg”. A les vuit del vespre ja érem a l’hotel: dutxa i escriptura, ja que calia escriure una llista amb les paraules que resumissin el que havíem fet al llarg del dia.

Com podeu veure, va ser un cap de setmana carregat de deures, però en abandonar l’hotel el Bruno ens va demanar que, sisplau, ens quedéssim a Madrid un dia més. Crec que això de fer deures amb els néts funciona. El Bruno va superar més que satisfactòriament les 3 hores d’anada i les 3 hores de tornada en tren. Em fa l’efecte que la majoria dels nostres veïns no es van adonar de la seva presència.

Despertant un zombi (I)

21/11/2015

“Què en penses de la proposta de [José Antonio] Marina de pagar més als millors mestres?”, em va preguntar una periodista de TV3. “Que està despertant un zombi!”, li vaig contestar, i la periodista, una bona professional, em va mirar amb cara de perplexitat, però això és exactament el que penso.

L’avantatge de les persones solemnes és que sembla que diuen coses respectables, així que, quan ens asseguren que han trobat una resposta senzilla per resoldre un problema complex, tendim a creure’ls, admirats de la seva sagacitat. En aquest cas la proposta sembla senzilla, fàcil d’aplicar i, fins i tot, de sentit comú. Introduir criteris de productivitat a l’escola és coherent amb el que s’exigeix als pares de família quotidianament a la feina. També sembla evident que el bon mestre no pot cobrar el mateix que el dolent, que l’excel·lència no ha d’estar infravalorada ni la mediocritat sobrevalorada. Intuïtivament la proposta sembla tan òbvia que desconfiem dels professors que la critiquen. A més, a tot docent que es queixa és fàcil criticar-lo per gremial.

Però la proposta no és gens original. En aquest mateix diari hem parlat sovint dels debats sobre l’incentivisme docent i del que jo he batejat com l’IVA docent, és a dir, la intervenció de valor afegit del mestre en el desenvolupament de l’alumne. Als Estats Units van començar a experimentar-la a mitjans dels anys 80 i el president Obama se n’ha declarat partidari. Per tant, el primer que hem de fer és saber què ens diu l’experiència acumulada. Qui es vulgui entretenir buscant informació per internet s’adonarà immediatament que la literatura sobre els incentius econòmics als docents és immensa. N’hi ha que asseguren que els mals de l’educació se solucionen pagant més als millors, i n’hi ha que sostenen, com l’economista Eric A. Hanushek, que n’hi ha prou acomiadant els pitjors. El 6 de gener del 2012, The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: “El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui”.

Qui faci aquest exercici de recerca s’adonarà aviat que als Estats Units els incentius econòmics als docents no només no han funcionat com s’esperava, sinó que en alguns casos els resultats dels alumnes fins i tot han empitjorat. A Texas, per exemple, han fet marxa enrere. Per això dic que Marina ha despertat un zombi. Intentaré argumentar-ho més en la pròxima columna.

Kant, ‘trending topic’

05/12/2015

Aprofitant que Pablo Iglesias i Albert Rivera, contra la seva voluntat, han aconseguit fer de Kant trending topic per un dia, intentaré que l’ARA prolongui una mica l’actualitat del filòsof de Königsberg, encara que la seva filosofia, que podríem resumir d’aquesta forma: “No creguis en res, no esperis res; fes el teu deure aquí”, no sembla precisament d’actualitat.

Kant (1724-1804) va començar escrivint en una obra titulada L’únic argument possible que “els homes que obren segons principis són molt pocs, cosa que fins i tot és molt convenient, ja que amb facilitat aquests principis resulten equivocats”, però aviat va canviar de rumb i a la Crítica de la raó pràctica segueix el camí invers i postula la necessitat de guiar la nostra conducta pràctica “d’acord amb màximes inalterables”. En aquest canvi d’actitud hi va tenir una influència decisiva el seu amic Joseph Green, que parlava d’ell mateix d’aquesta manera: “Jo no em llevo perquè hagi dormit prou, sinó perquè són les 6 del matí. No sec a taula perquè tingui gana, sinó perquè el rellotge marca les dotze; no vaig al llit perquè estigui cansat, sinó perquè són les 10 de la nit”. I com que tot això ho feia perquè volia, afegia que coneixem que som lliures precisament perquè ens podem sotmetre a una llei moral.

I per què cal sotmetre’s a la llei moral? Perquè, com va escriure Kant a la seva Antropologia, “voler tornar-se un home millor fragmentàriament és un intent inútil”. L’home moral és tot ell moral perquè ordena fidelment la seva conducta d’acord amb un principi intern, és a dir, amb un principi al qual pugui donar el seu assentiment racional.

Per seguir honestament aquest projecte de vida, Kant considera que hi ha una condició imprescindible: respectar de manera rigorosa “el principi de veracitat”, tant a l’interior (en el que ens confessem en la intimitat a nosaltres mateixos) com a l’exterior (en el comportament amb els altres). És molt contundent. No admet mitges tintes. S’ha de dir la veritat sempre, siguin quines siguin les conseqüències. No tenim dret a mentir ni tan sols per motius altruistes (seguint el que abans s’anomenava una mentida piadosa). Passi el que passi, ens hem de mantenir rigorosament fidels a la veritat. Imaginem que una persona innocent perseguida per un assassí despietat es refugia a casa nostra. Si l’assassí ens pregunta si aquesta persona és a casa nostra, hem de respondre -si volem ser morals- que sí.

A Sobre un suposat dret a mentir per humanitat, Kant insisteix que cal ser veraç sempre, perquè la més petita fissura en aquest imperatiu arruïnaria l’estructura mateixa de la nostra relació amb els altres. El desassossec que ens provoca aquesta actitud és evident. Ja l’hi provocava a Benjamin Constant, que es preguntava si la societat en què vivim podria mantenir-se en peu si tots diguéssim la veritat en qualsevol circumstància. La resposta de Kant va ser que si no respectem el “deure incondicional sagrat” de la veracitat, estem dinamitant la necessària confiança mútua que ha d’existir entre les persones. Constant, ben al contrari, sospitava que aquesta conducta acabaria trencant els vincles socials.

Kant creu que està fundant el deure moral en el respecte degut a la humanitat dels nostres semblants. En el fons està intentant respondre al mandat que el seu admirat Rousseau dirigia als educadors: “Homes, sigueu humans”. I això, reconeguem-ho, són paraules majors.

Quan el filòsof Emmanuel Levinas estava detingut en un camp alemany, un gos vagabund visitava els presoners cada dia quan tornaven de la feina. Malgrat tot el que els guardians del camp feien per rebaixar i desfigurar la seva humanitat, el gos s’hi acostava i, sense demanar res, els saludava amb un lladruc amigable. L’animal no obeïa a cap deure moral però era capaç, diu Levinas, de reconèixer la dignitat humana. Els presoners li deien Bobby, i posaven en aquest nom les seves esperances que els americans o anglesos els alliberessin aviat. Levinas s’hi refereix com a “Bobby, últim kantià de l’Alemanya nazi”. Entenem què ens vol dir, però el desassossec continua.

Al meu parer, el repte que ens deixa Kant en herència és com ser inflexibles defensant la humanitat de l’home sense dissoldre en “la humanitat” el rostre concret de les persones, perquè a vegades -ja ho deia Dostoievski-, com més estimem la humanitat, menys ens agraden els homes. Quan l’humanisme no té noms propis, pot esdevenir el refugi d’un antihumanisme que es creu moral, però solament és formal.

Despertant Un zombi (i II)

 05/12/2015

Des dels anys 80 els Estats Units, obsessionats per millorar els seus resultats escolars, han experimentat totes les maneres imaginables d’incentivar econòmicament els millors docents. Les seves conclusions podrien ser un bon punt de partida per a la nostra reflexió d’avui. Tots pensem que cal millorar els resultats, però no ens posem d’acord sobre què entenem per millora. Els que valorem la importància del coneixement factual dissenyaríem proves d’avaluació de la qualitat docent que no serien acceptades pels convençuts que l’aprenentatge de fets ha quedat obsolet. Ningú vol un mal mestre per al seu fill, però els mals docents poden ser molt populars entre alumnes i pares.

Tots creiem que la qualitat del mestre és molt important en l’aprenentatge, però la seva experiència, nivell educatiu i certificacions acadèmiques només expliquen una part minsa de la millora d’un alumne. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-ne de dolents el següent. El bon mestre és com el vi. De vegades millora amb el temps i de vegades no. Tots sabem que les conviccions pedagògiques teòriques no sempre es reflecteixen en la pràctica. L’avaluació docent s’hauria de basar en la pràctica, però en el moment que introduïm un avaluador extern en una aula el mestre comença a actuar. Tots entenem que ni els mestres es poden incentivar amb xavalla, ni podem posar límits al percentatge que podria rebre un increment econòmic. Si volem, per exemple, incentivar el 25% dels docents, és probable que desincentivem el 75%. Per aquesta raó, l’última paraula en aquesta qüestió sempre la té el departament d’hisenda.

El que no sabem i hauríem de saber és que, amb les dades a la mà, l’incentivisme econòmic no produeix mecànicament una millora de resultats dels alumnes. En alguns casos es tradueix en un empitjorament. Segons Roland Fryer, economista de Harvard, “no hi ha evidències que l’incentivisme docent millori el resultat dels alumnes, la seva assistència a classe o el nombre de graduats”.

Hi ha qui creu que els incentius podrien funcionar si el rendiment de l’alumne estigués ben definit i les parts implicades estiguessin d’acord en la seva aplicació. Però siguem honestos: si l’objectiu és millorar els resultats dels alumnes, hi ha millors idees que aquesta tan precipitada de voler fer reviure a casa nostra un zombi nord-americà.

La fi de l’home roig

Publicat a l'ARA el 07/11/2015

“Ningú ens va ensenyar la llibertat. Ens van ensenyar només a morir per ella”. No es poden oblidar aquestes paraules, que es troben a les pàgines de La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx.

No sóc expert en la darrera premi Nobel de literatura, però m’havia llegit amb tanta intensitat aquest llibre immens i tristíssim que em vaig veure obligat a fer-me una pregunta inquietant: què dimonis hem entès per llibertat al llarg del segle XX? Precisament per això he seguit amb atenció les reaccions dels crítics davant aquest Nobel inesperat. En un primer moment van ser de sorpresa i fins i tot d’indignació: com se li havia acudit a l’acadèmia sueca premiar algú tan desconegut? Alguns van veure-hi una maniobra política atlantista. A poc a poc han anat modulant el seu to i han passat a defensar que, en realitat, el premi no l’havien donat a una escriptora, sinó a una reportera, és a dir, a un gènere literari, el periodisme narratiu. El Nobel, en darrera instància, estaria reivindicant John Reed. L’inconvenient és que Svetlana Aleksiévitx sempre ha negat que faci periodisme. Els crítics internacionals, més generosos i més ben informats, ressalten sense subterfugis el valor literari dels seus llibres i, utilitzant termes cinematogràfics, el seu excepcional treball de muntatge. Pierre Assouline, a La République des Livres, recordava que està traduïda a una vintena de llengües i que ja ha rebut premis internacionals molt rellevants.

Si, com deia Pla, davant la realitat sempre ens trobem en primera línia, Aleksiévitx ha recollit els efectes de l’exposició a la realitat d’un home que havia de ser nou i només va arribar a Homo sovieticus. Per tirar endavant aquest ambiciós projecte es dedica bàsicament a escoltar. Aleksiévitx ha dedicat la seva vida a afinar l’oïda. Per això cada llibre li demana entre set i deu anys de feina. Visita una vegada i una altra una mateixa persona fins que considera que ja està sentint la seva veu genuïna i ben afinada, alliberada de la banalitat -que a tots ens acompanya- dels estereotips que acostumem a utilitzar a l’hora d’explicar-nos el que ens passa. El seu repte és alhora literari i ètic: vol aconseguir que cada persona arribi a la seva pròpia veu per explicar-se les seves pròpies experiències: que mobilitzi tot el que és per mirar-se cara a cara a si mateixa.

Si d’alguna cosa ens parla Aleksiévitxés de l’art dificilíssim de l’escolta atenta, l’únic capaç de reconèixer el que hi ha nostre sota el que portem prestat. Lyotard deia que podem transformar aquest món només de sentir-hi. De la possibilitat o impossibilitat d’aquesta transformació tracta també La fi de l’home roig.

Obrir els arxius de la intimitat de l’home postsoviètic ordinari no és cap niciesa. La mera pretensió de fer-ho ja impugna el règim sonor que va afaiçonar l’home soviètic. El més característic del totalitarisme no és el que obliga a dir, sinó el que prohibeix callar. Tot home reticent a expressar el seu entusiasme ideològic públicament és culpable.

L’home que pren la paraula davant Aleksiévitx és el residu històric de la gran empresa soviètica de transformació de la humanitat de l’home. El prodigi de la seva escriptura ens fa sentir el dolor fins i tot de les llàgrimes vessades anònimament en silenci i fa temps ja oblidades.

El règim de la domesticació del silenci va començar a ser vençut a partir dels anys 60, a mesura que s’anaven buidant els apartaments comunitaris i es generalitzaven les cuines privades. Llavors va ser possible gestionar autònomament les tonalitats de la pròpia veu. Al si d’aquelles cuines va començar a desenvolupar-se una idea teòrica i sublimada de la llibertat, que és l’única per la qual estem disposats a lliurar la vida.

“Els meus llibres no parlen del nostre passat, sinó dels nostres fonaments”, assegura Aleksiévitx. Llegint-la vaig descobrir que la Bíblia dóna a l’home més dignitat que El capital perquè, si bé el considera fet de fang, aquest fang és el del Paradís. Per a la Bíblia sempre hi ha en l’home alguna cosa a preservar, mentre que l’experiment de creació de l’home soviètic anava tot just en la direcció contrària: l’home vell era una cosa a superar, a deixar enrere.

Una vegada alliberat del somni totalitari, l’home postsoviètic ha descobert que la llibertat real és molt més mediocre que la llibertat ideal i que és més fàcil oblidar-se de les cues i de les botigues buides que de la bandera vermella onejant sobre el Reichstag. Això és el que Putin sembla haver conclòs de tot plegat.

La llista de la vergonya

24/10/2015

Marta Ferrero té un blog, Si tú supieras, que es proposa “compartir pràctiques educatives basades en l’evidència científica”. És una rara avis en un món pedagògic caracteritzat per la bona premsa de l’excentricitat... sempre que l’excentricitat es presenti a ella mateixa com a innovadora. Recentment es podia llegir en un diari amb tons molt elogiosos que havia obert portes una “escola sense pissarra”, fent de la renúncia a un recurs didàctic una virtut.

Mentre que el que és nou sembla haver substituït el que és bo en l’escala dels nostres valors, es presenten com a innovacions projectes que poden ser bons però que de cap manera són nous: el treball per projectes té més de cent anys. De Dewey -el pare del learning by doing - en coneixem bé una obra del 1916, Democràcia i educació, però no la seva revisió, Experiència i educació, del 1938, on fa una severa crítica a l’evolució de les escoles innovadores pel fet d’estar molt més preocupades per oposar-se a l’escola tradicional que per crear una alternativa veritablement innovadora i consistent. La crítica em sembla plenament vigent. Aquest és el taló d’Aquil·les del discurs pedagògic pretesament innovador: ens mostra molt clarament les seves fòbies al pupitre, a l’aula, al llibre de text, a la lliçó magistral, a l’assignatura i a les avaluacions, però quan esperem que ens concreti positivament les seves conviccions, es mostra més aviat vague i vaporós.

Trobo a faltar una innovació crítica. Per això em sembla molt interessant la proposta de Marta Ferrero de crear una “llista de la vergonya” que inclogui les pràctiques didàctiques que no tenen el suport de cap evidència científica i les institucions que les promouen. Disposem d’un bon exemple: la llista de programes ineficaços per al tractament de la dislèxia confeccionada per Juan Cruz Ripoll i Gerardo Aguado a petició del Col·legi de Logopedes del País Basc i de l’Associació de Dislèxia d’Euskadi.

Sembla de sentit comú evitar tots aquells mètodes que al llarg dels anys no han mostrat tenir cap eficàcia, tret que s’estiguin utilitzant de manera experimental i llavors caldria tenir les famílies ben informades. La ignorància a l’hora de recomanar als pares tractaments caríssims i ineficaços -que n’hi ha, i molts-és una greu irresponsabilitat. Si algú està interessat en aquests temes li recomano un llibre: de John Hattie, Visible learning: a synthesis of over 800 meta-analyses relating to achievement (Routledge).

Alumnes i etiquetes

07/11/2015 00:02 

Avegades se’ns critica als docents per comportar-nos com un metge que en lloc de preocupar-se pels motius que han portat un pacient a la seva consulta es limités a posar notes de salut. “Vostè té un 4. Faci bondat”. “Vostè, un 6. No està malament, però no es despisti”, etc. Crec, honestament, que hi ha pocs mestres així. El mestre acostuma a interrogar-se per les raons del fracàs d’un alumne i em fa l’efecte que, en conjunt, sap diferenciar entre l’alumne que es passa moltes hores treballant i després no lliura el que ha fet per falta de confiança i el que es limita a fer un treball retallant textos que ha trobat a internet.

De fet, per a un mestre l’avaluació d’un alumne és molt més senzilla que per a un pedagog. Mentre el pedagog s’interroga pel sentit i essència de l’avaluació, el mestre perspicaç va acumulant elements avaluadors de cada alumne i molt sovint abans de fer una pregunta intueix el tipus de resposta que n’obtindrà. S’adona que aquell alumne està sempre aixecant la mà, però quan li dóna la paraula no té res a dir; o que aquell altre tot just quan a la classe s’està comentant una qüestió complexa, s’aixeca per fer punta al llapis.

Què cal fer amb aquest saber? Tendim a creure de bona fe que l’acumulació d’informació sobre un alumne és la clau per a la comprensió del seu comportament. Però convé ser molt prudents en l’ús de la informació, perquè, a vegades, en lloc d’ajudar-nos a veure com són ens ho amaga darrere d’una còmoda etiqueta.

Sempre he sigut partidari de no fer gaire cas dels informes dels alumnes, per poder començar cada curs sense cap expectativa concreta sobre ningú. El primer dia de classe els acostumava a dir que havia cremat totes les etiquetes personals i que a partir d’aquell moment cadascú, amb el seu comportament, s’aniria definint. Sempre em trobava amb algú sobreetiquetat que em mirava amb escepticisme. Amb els seus ulls em deia que era jo qui s’havia de merèixer amb els meus actes la credibilitat del meu compromís.

Aquí és on la clínica pedagògica es diferencia de la clínica mèdica amb més claredat. Per al metge l’anamnesi és imprescindible per a la teràpia. Per al mestre, amb freqüència, l’oblit de com ha estat un alumne fins llavors és la condició imprescindible per provocar un canvi en la seva trajectòria.