Les moltes hores teclejant a l'ordinador m'han passat factura amb una tendinitis que, segons el meu metge, em produeix una calcificació en el supraespinós, que és un múscul, pel que veig, molt enemic de les noves tecnologies. Un amic em va recomanar un fisioterapeuta que em guariria en un parell de sessions. Però no vaig poder resistir ni els quinze primers minuts de la primera. Quan em va assegurar que podia tractar els punts nuclears del meu intransferible dolor arribant-hi amb la seva ment, jo, que vaig aprendre de Descartes que el pensament i l'extensió són dues coses diferents, li vaig dir prou. A mi no em toca la res extensa cap res cogitans que no sigui la meva.
Al cap d'uns dies vaig rebre a casa una trucada telefònica anònima. Una veu femenina ben modulada volia saber si patia cap dolor del que em volgués lliurar. D'aquesta manera em vaig assabentar de l'existència d'un aparell radiador d'ones magnètiques que eliminava d'arrel qualsevol malestar físic. Com que la gent que ens diu el que volem sentir tendeix a semblar-nos molt assenyada, vaig accedir a una sessió de tractament a casa meva de mitja hora de durada, amb el benentès que en aquest temps el meu dolor desapareixeria i que -especialment vaig insistir en aquest punt- no estava obligat a comprar res.
I així el 2 de febrer a les quatre de la tarda vaig obrir intrigat les portes de casa meva a una senyora molt vehement, d'uns quaranta anys, i a un noi jovenet i callat que l'acompanyava sol·lícitament. Vaig voler confirmar que coneixien les meves dues condicions. "Home... -em va dir la senyora- treure-li el dolor del tot, potser no, però el que sí que notarà és una gran millora". Aquest "potser" no em va semblar un greu incompliment del pacte i vaig posar el meu supraespinós a disposició de les seves arts.
Van encendre l'aparell i va aparèixer en una petita pantalla un llistat de les afeccions que podia tractar amb èxit, des de l'artritis a l'Alzheimer. Malgrat el meu creixent escepticisme, m'hauria sotmès il·lusionat a la cura si la dona no hagués insistit a explicar-me amb detall la casuística de la màquina en si. Amb un to que aparentava una ferma convicció, em volia fer creure que els científics de la NASA havien descobert feia temps que els cossos humans allunyats dels efectes magnètics terrestres envellien més ràpidament i per tant havien suposat que si reforçaven les ones magnètiques que rebia un cos, aquest cos rejoveniria. Començava a alarmar-me. ¿Havia caigut en mans d'una secta gnòstico-tecnològica? En qualsevol cas, se'm feia violent fer-los fora de casa meva. ¿No els havia obert jo voluntàriament les portes? Doncs ara em calia carregar amb les conseqüències! La dona em va explicar de manera molt barroera com les ones magnètiques estaven arribant directament al meu cervell per fer-li emetre les substàncies curatives naturals adequades per tractar exactament la tendinitis del meu supraespinós. Per confirmar les seves paraules em va mostrar un fullet on es llegia que les clíniques del dolor italianes empraven a bastament el magnetisme. Em vaig adonar que no hi apareixia cap adreça ni cap telèfon, així que no vaig rebre amb cap entusiasme la notícia del preu de la màquina: una niciesa de 3.200 euros. Tampoc em va predisposar favorablement a la seva compra la insistència de tots dos en el fet que en poc temps aquest preu es doblaria. Quan, finalment, va transcórrer aquella infinita mitja hora, vaig sentir cert plaer morbós en confessar-los la veritat: no sentia cap millora. Però ells, com si no m'haguessin sentit, em van fer una contraoferta. Si comprava l'aparell en aquell moment el preu, molt excepcionalment, seria de 2.300 euros. Vaig haver de fer valdre amb contundència la segona clàusula del nostre pacte.
Continuo amb el meu dolor al supraespinós calcificat. El meu metge de tota la vida no em recomana cap altra teràpia que la reducció d'hores davant el teclat, que és exactament el que em sembla menys assenyat, o el que menys vull sentir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario