Com cada any el primer que s'asseu a la platja d'Ocata per confirmar definitivament l'arribada de l'estiu és Buda. Serà també el darrer a retirar-se, per deixar que les gavines s'ensenyoreixin de la platja batuda per les ones tardorals. El visitant d'Ocata el pot trobar a l'entrada d'una guingueta, tocant el torrent de l'Ase, que segons una absurda llegenda deu el seu nom a un moro pirata, dels temps dels "moros a la costa", anomenat Hassam. Es tracta d'una estàtua sedent de Buda, col·locada damunt una peanya d'un metre d'alçada, envoltada de flors i protegida per un precari para-sol de bruc. Està flanquejada de tres cartells que anuncien la bona nova del Maxibon, que "et posa bon"; Cruji Coques amb noms que sonen a salmòdies rituals, com ara atuncrec , crujicabras o combicruc i, per acabar, l'esplendor a la sorra d'una Paellador. El Buda dóna l'esquena al mar i així pot rebre amb el seu posat de bon jan els que arriben impacients, sovint tan carregats com si tinguessin previst quedar-s'hi a viure. Ja porta uns quants estius aquí i no sembla que faci nosa a ningú. Ell tampoc es veu afectat per res del que ha de veure i sentir.
Com és que un Buda s'ha integrat amb tanta naturalitat al paisatge estiuenc de la platja d'Ocata, mentre que seria impensable una guingueta amb un crucifix o una Immaculada? Potser per la mateixa raó que és molt més probable trobar un Buda en una consulta de "teràpies alternatives" que un Crist en un ambulatori.
Nietzsche suggereix que així com entorn a l'heroi tot es torna tragèdia, entorn a Déu tot es torna món. Llavors cal aturar-se al costat del Buda de la platja d'Ocata i copsar el món que l'envolta. La fe no és altra cosa que el suport últim de les nostres conviccions. Podríem dir que el món es allò que se'ns mostra quan observem el que hi ha amb la llum de la nostra fe (en déu, en la ciència, en Buda, en la moda, en el consum, en el cinisme...). La fe ens precedeix com la llum d'una llanterna. Anomenem món a allò que ens donen els déus a canvi de l'ofrena de fe incondicional que dipositem als seus altars. Tothom és creient mentre tingui un món.
Estic preguntant-me en què creiem al costat del Buda de la platja d'Ocata quan m'arriba nítidament la conversa de dues banyistes. "Què et va dir el terapeuta?", li pregunta l'una a l'altra. Em perdo la resposta, però immediatament recordo un llibre d'Eva Moskowitz, In therapy we trust . Evidentment en el pecat ja no hi creiem. Fa de molt carca sentir-se pecador. Si l'Església es vol posar al dia hauria de substituir els deu manaments per les deu recomanacions. Esclar que els manaments marquen un deure i, per tant, mostren el sentit de la responsabilitat i, en darrera instància, de la llibertat. Si no creiem en el pecat, tampoc en la possibilitat del sacrilegi. És impensable un Lord Byron al segle XXI. Ara ja no som responsables dels nostres desencerts, sinó dels nostres encerts. La societat religiosa no ha deixat pas a una societat positivista, sinó a una societat terapèutica poblada d'herois trivials en la qual Buda té mil altars. L'home que abans estava necessitat de gràcia ara està necessitat de teràpia i de bon rotllo. A la societat religiosa la veritat era la paraula de déu. A la societat terapèutica, la veritat és el que és possible esperar del fi de la teràpia; i la realitat, el que és possible canviar.
Ens volem afirmar moralment (per això parlem de valors), però sense sotmetre'ns a la disciplina del deure (per això ja no parlem de virtuts); volem ser sentimentals i emotius perquè pensem que així som més autèntics, sense adonar-nos que estem substituint l'opinió pública per una impúdica emotivitat pública. No ens agrada la grisor d'un món sense misteri, però els misteris que podem suportar han d'acompanyar una canya ben fresca vora el mar, al costat d'una estàtua sedent de Buda i a hores convingudes. Ens agrada creure que som propietaris de la nostra vida, i acabem decorant-la tots igual en les mateixes ikeas de l'ànima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario