Els límits del nostre enteniment polític són exactament els límits del que nosaltres ens prenem seriosament. O sigui, poca cosa. Als postmoderns ens agrada ironitzar fins i tot sobre el mateix concepte de nosaltres , com si la copertinença en lloc de ser un bé terapèutic fos un llast. Fa de vegades l'efecte que l'home, cansat de ser un animal polític, es redueix a animal psicològic. Volem ser propietaris dels nostres lligams socials sense cap sentiment de deute envers els altres. Per això quan un aldarull violent esclata a les nostres ciutats ens costa creure que l'afebliment del sentiment comunitari hagi fet créixer un polvorí sota els nostres peus i llavors interpel·lem amb decepció les nostres escoles, com va fer Cameron a Anglaterra.
Certament no estem sobrats d'educació cívica. La nit dels aldarulls a Son Gotleu, a Palma, només dos algerians van sortir a defensar públicament la convivència. Però l'escola no pot enfortir cap lligam si al carrer no ens reconeixem espontàniament en un nosaltres integrador. Dic això pensant en les primeres paraules de la Constitució dels Estats Units, " We, the people", que deixen ben palesa l'afirmació d'un nosaltres que s'autoafirma orgullosament. Aquestes tres paraules són el gran mite polític americà, el fonament de la principal religió del país: la patriòtica. Hi ha un punt de dolorosa ironia en constatar que al preàmbul de la Constitució europea les primeres paraules són "Sa Majestat el rei dels belgues…", i un cert sentiment de mancança en la impersonalitat de les primeres paraules del preàmbul de l'Estatut del 2006: "Catalunya s'ha anat fent..."
L'ideal del We, the people es recull a l'escut dels EUA amb l'afortunada expressió E pluribus unum , la unitat plural, reconeixent així la diversitat d'un poble que es vol veure apinyat en un destí comú. És un ideal molt noble, però com ha demostrat el sociòleg Robert D. Putnam, que ha estat conseller de Clinton, Blair i Obama, no està lliure de riscos. Putnam ha publicat diferents estudis sobre els reptes als quals es veu sotmès aquest ideal amb el constant creixement d'una immigració cada vegada més heterogènia. Al seu parer, encara que a llarg termini pot ser molt beneficiosa, a curt termini presenta problemes que no val ignorar. Una diversitat excessiva fa menys creïble l'ideal de la unitat plural i fomenta l'aparició d'individus aïllats, frustrats pel seu aïllament. A mesura que el multiculturalisme augmenta la confiança mútua (que és el nom laic de la justícia) sembla que perd gruix, els ciutadans es guaiten de reüll i tots plegats es malfien de les institucions comunitàries. A poc a poc deixen de creure fins i tot en el seu poder per canviar les seves condicions de vida. En definitiva, es redueix el capital social. Els dies de més violència a Croydon un únic comerç va mantenir obertes de bat a bat les seves portes al principal carrer comercial de la ciutat, una llibreria. No hi havia res que pogués temptar els avalotats. La mà anònima que va escriure fa uns anys al Carrefour Vaugirard, a Montparnasse, "Seule religion, la consommation ", era una mà profètica: el consum és la religió postmoderna de l'individu propietari.
Educar és, en primer lloc, fomentar aspiracions nobles que no es troben nativament en cap de nosaltres. Educar és fer versemblant el sentiment de copertinença als diferents àmbits de la quotidianitat del nen. És prendre'ns seriosament a nosaltres, però també el nosaltres . Si ens limitem a agrupar nens diversos en una mateixa aula, no resolem cap problema perquè de manera espontània els nens tendeixen a carregar de valor els grups als quals pertanyen i el color de la pell o la llengua és per a ells un element espontani de relligació. Si no es té prou cura, la mera integració escolar de la diversitat pot posar en marxa processos complexos de segregació. Cal dir-ho amb tota claredat: el fet d'assistir a una escola multicultural ofereix tantes possibilitats d'aprendre estereotips com d'alliberar-se'n. La convivència amb la diversitat, si només es practica a l'aula, no crea automàticament amistats interracials. A la pràctica, a mesura que s'incrementa l'heterogeneïtat es redueixen les probabilitats que dos alumnes de diferents races es facin amics i cal dedicar més esforços al manteniment de l'equilibri dins l'aula. La diversitat pot significar, doncs, més divisió. Precisament per aquesta raó estem veient créixer a tot Europa les escoles confessionals. Un exemple: el 2003 hi havia a Anglaterra 53 escoles musulmanes. A l'actualitat n'hi ha 126.
Encara que pugui sorprendre, la veritat és que mentre tothom diu meravelles de la integració escolar, hem investigat molt poc els seus efectes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario