Amitjans dels anys vint del segle passat un jove emigrat rus, Alexandre Kojève, es va enamorar a Berlin de Cécile Shoutak, una dona casada de bona família que tenia dotze anys més que ell. Per intentar posar sordina a l'escàndol, el germà del marit de Cécile, Alexandre Koyré, va visitar Kojève. No va trigar gaire a adonar-se que valia molt més que el seu germà. En acabar la visita va invitar la parella a traslladar-se a París. Koyré va col·locar Kojève a l'École Pratique des Hautes Études, on aviat començà a impartir un seminari sobre La fenomenologia de l'esperit , de Hegel. Entre els seus alumnes hi havia Bataille, Queneau, Aron, Lacan, Merleau-Ponty, Breton, Weil i un llarg etcètera.
La tesi central de Kojève era que la fenomenologia de Hegel es concloïa amb l'anunci de la fi de la història. Per bé d'entendre el que volia dir, ens hem de remuntar fins a la batalla de Jena, perquè sota el mateix cel que va donar la victòria als canons de Napoleó, Hegel estava redactant les darreres pàgines de La fenomenologia de l'esperit . Hi va posar el punt final -diuen- quan l'emperador entrava victoriós a la ciutat. Si la seva obra relatava la veritat de la història, aquell era el capítol que definia el futur. Tot el que quedava per fer era expandir les idees de Napoleó, "el gran professor de dret constitucional amb càtedra a París".
Sovint Hegel rememorava en les seves classes la famosa resposta que l'emperador va donar a Goethe quan li va preguntar si encara era possible escriure una tragèdia al voltant de la idea de destí. "Per què volem ara el destí? La política és el nostre destí!". Kojève va creure, però, que Hegel s'havia equivocat d'un segle i mig. La fi efectiva de la història no l'havia imposat Napoleó, encara que havia obert el seu darrer moviment dialèctic. La fi té lloc amb el triomf definitiu de l'economia sobre la política o, el que és el mateix, de les demandes de confort sobre les preocupacions metafísiques. En aquest sentit, Stalin era l'autèntica figura final per la seva decisió de conduir Rússia amb mà de ferro fins als est àndards de vida dels Estats Units. El capitalisme nord-americà era el futur del comunisme. Els russos de Stalin i els xinesos de Mao no eren res més que americans pobres corrent desesperadament per assolir els nivells de vida del seu model. En la seva essència, els Estats Units i la Unió Soviètica eren el mateix. L'únic gran marxista del segle XX era Henry Ford.
El 1945, convençut de que la història estava escrivint el seu darrer paràgraf, Kojève va canviar les classes de filosofia per una feina de funcionari al ministeri d'Economia i Finances. Desitjava conèixer de primera mà el desenllaç. Com que despatxava amb freqüència amb Pierre Mendès-France, Jean Monnet i Robert Schuman, va ser un testimoni privilegiat del naixement de la Comunitat Econòmica Europea. Va morir d'un atac de cor, en el transcurs d'una reunió del Mercat Comú, el 4 de juny del 1969.
Al meu parer, Kojève també es va precipitar en aixecar l'acta de defunció de la història. Si hi ha final, no està representat ni per Napoleó ni per Stalin, sinó per les hordes de turistes que recorren la Rambla desafiant la metafísica climatològica, convençudes que, si podem fer turisme, també podem portar impunement tot el que som a qualsevol racó del món. El 1950 Kojève li confessava per carta al seu amic Leo Strauss: "Potser en l'estat final no hi hagi ja éssers humans en el nostre sentit històric de ser humà. L'autòmat està satisfet (esports, erotisme, art, etc.). I el malalt està tancat".
Però 9 anys després d'aquesta carta, va viatjar al Japó i, contra tot pronòstic, va conèixer un temps que semblava indemne a l'erosió històrica, el de la cerimònia del te, l'ikebana, els bonsais, el teatre nô i, sense adonar-se'n, es va enamorar d'una geisha molt jove. Llavors va escriure: "L'amor es caracteritza pel fet d'atribuir sense raó un valor positiu a l'ésser amat". Va morir, doncs, amb la mateixa gana d'història i i la mateixa desraó que tenia a Berlín.
No hay comentarios:
Publicar un comentario