La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va gosar posar en dubte al Parlament de Catalunya l'eficàcia dels "mètodes suaus", la qual cosa l'està fent mereixedora de tota mena de crítiques, que l'acusen de voler recuperar l'escola del passat. En realitat no hi ha res que pugui merèixer el nom d'escola del passat, perquè des de bon començament l'escola ha estat objecte de debat per part dels defensors dels més diversos mètodes. L'escola tradicional és un mite, un recurs retòric dels que necessiten sustentar les seves posicions sobre la manipulació grollera de les posicions del contrari. Dewey és tan tradicional com els escolapis, i, en alguns aspectes, més tradicional que la Ratio Studiorum dels jesuïtes.
En recórrer als "mètodes suaus", la consellera estava fent servir una expressió nascuda al si dels debats pedagògics de la socialdemocràcia europea i que sens dubte seria ben rebuda per Tony Judt, crític tant dels progressive educationist com de les comprehensive schools, que, al seu parer, han difuminat la diferència entre excel·lència i mediocritat i han confós l'aspiració legítima a la igualtat d'oportunitats amb un igualitarisme cultural i un populisme antielitista. Però potser la conselleria no gosaria anar tan lluny.
Rigau va prendre aquesta expressió d'un text del sociòleg socialdemòcrata de l'educació Jaap Dronkers, que està penjat a la web de la Fundació Campalans, en què critica la confiança excessiva, no justificada per cap estudi empíric, que els governs socialdemòcrates europeus van dipositar en unes metodologies que valoren més el punt de partida de l'alumne que el d'arribada, tot creient que així contribuirien eficaçment a la reducció de la desigualtat d'oportunitats. El resultat ha estat decebedor i explica el progressiu allunyament dels docents de les posicions socialdemòcrates. Dronkers afegeix que en el seu moment, altres opcions polítiques també van donar suports als mètodes suaus, però se n'han anat distanciant "silenciosament". És exactament el que ha passat a Espanya. La LODE, la LOGSE i la LOE han comptat amb els vots del PSOE i de CiU. Solament la LOCE va ser aprovada pel Partir Popular, amb el suport de Coalició Canària, però mai no va entrar en funcionament. Hem tingut moltes lleis, però un consens polític estable que s'ha expressat també a la LEC, la llei d'educació de Catalunya. O sigui que Dronkers estava animant els socialdemòcrates a fixar-se en les barbes del veí, que es el que al meu parer estava fent el conseller Maragall, a qui, per cert, els sindicats li van convocar més vagues que les que gosaran convocar-li a la consellera Rigau. A hores d'ara el ministre Gabilondo ha obert els itineraris per als alumnes de 4t d'ESO i ha trencat, encara que tímidament, amb un dels pilars bàsics de la LOGSE, el de la comprensivitat fins als 16 anys.
Fem bé d'abandonar el consens bastit a l'entorn de la LOGSE, però crec que hem d'estar molt atents al consens alternatiu emergent, que compta amb les reticències dels mestres i l'aplaudiment de polítics, economistes i periodistes. Els seus punts centrals són l'autonomia dels centres, l'increment del poder dels directors, l'avaluació constant dels centres, dels docents i dels alumnes; la incentivació econòmica dels millors docents, i el foment de la lliure elecció de centres per part dels pares, per exposar el sistema a la dinàmica del mercat. Doncs bé, tot això ja està sent practicat als Estats Units amb un gran suport bipartidista, però els resultats, com ho acaba de reconèixer el secretari d'Educació d'Obama, Arne Duncan, són clarament decebedors en el 82% de les escoles.
El consens que necessitem no és el de la fe en experiències alienes, sinó en la nostra capacitat per trobar el nostre propi camí amb confiança en nosaltres mateixos, i, especialment, en els nostres docents. Hi ha una important lliçó per aprendre dels rius de tinta vessats per les disputes pedagògiques del segle XX: no importa com de suau o d'aspre és un mètode, sinó fins on arriba el compromís de cada mestre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario