París, 1933. En un departament minúscul del Quartier Latin un jove
matrimoni d'exiliats alemanys passa gana. Damunt la taula hi ha una
baguet i un manuscrit. El pa fa olor de pa i el manuscrits d'embotits.
Així que obren la baguet per la meitat i la farceixen amb els fulls del
manuscrit. Quan se n'ha impregnat prou, retiren els fulls i es mengen el
pa, fermament decidits a recuperar un tast llunyà d'embotits casolans
amb cada mossegada. Ell és Günther Anders (1902-1992) i ella Hannah
Arendt. El manuscrit és l' opera prima d'Anders, Les catacumbes de Molussia
. En exiliar-se de l'Alemanya nazi no va gosar endur-se'l i el va
deixar amb uns amics, que el van embolicar acuradament i el van penjar a
la xemeneia de casa seva, al costat dels embotits que s'hi estaven
assecant. A poc a poc es va anar impregnant de la flaireta de la
cansalada, els salamis i els pernils.
Anders havia escrit Les catacumbes de Molussia mentre Hitler anava acaparant tot el poder d'Alemanya. Seguint el model de Les mil i una nit
, recollia un gran nombre d'històries, dites i cançons que eren
transmeses de generació en generació entre els presoners d'unes
catacumbes de l'illa imaginària de Molussia, fermament decidits a
garantir la transmissió del saber que donava identitat al seu poble, per
poder tenir alguna cosa a celebrar el dia del seu alliberament. Va
demanar al seu amic Bertolt Brecht que en gestionés la publicació amb el
seu editor, Kiepenheuer, que, actuant amb seny, va camuflar el
manuscrit, embolicant-lo en un vell mapa d'Indonèsia en el qual va
escriure, subratllant-lo, el nom de l'illa Molussia sota una illa
anònima. V a fer bé, perquè la Gestapo no va trigar a endur-se tots els
manuscrits de l'editorial. El censor, però, no va trobar res de
censurable en el que va prendre per uns contes sobre els mars del sud i
va retornar el text a Kiepenheuer, que el va lliurar al seu autor. Com
que Anders estava a punt de sortir d'Alemanya, el va deixar a casa dels
amics que no van trobar millor manera d'amagar-lo que penjar-lo a la
xemeneia. El va recuperar quan Hannah Arendt, que es va estar uns mesos
més a Alemanya, el va portar a París. Ara els servia a tots dos per
enganyar la gana amb les aromes que s'hi havien impregnat.
Mentre
s'alimentava de pa i remembrances, Anders va reescriure la seva obra de
cap a peus. Immediatament la va portar a un editor comunista a qui tenia
per amic, que, en llegir-la, li va preguntar: "Creus que està en la
línia del partit?" "Tu creus -li va respondre Anders- que seria digne
d'un filòsof estar en la línia del partit?"
Les catacumbes de
Molussia no van veure la llum editorial fins al 1992, l'any de la mort
del seu autor i, finalment, trobava els seus destinataris, perquè la
realitat semblava haver pres partit per la ficció. L'inimaginable va
esdevenir real a Auschwitz i poc després a Hiroshima. Quan el 1954
Anders va fundar el moviment antinuclear encara no sospitava el desastre
de Txernòbil (26 d'abril del 1986) que va convertir en fantasmagòrica
una ciutat urbanitzada a l'entorn d'un monument a Prometeu. Tot això era
greu, però el que de veritat el sobtava era que els homes no semblaven
disposats a adonar-se que la història de la humanitat ja estava closa,
que amb l'explotació industrial i militar de l'energia atòmica s'havia
iniciat alguna cosa així com un temps de demora, una mena de parèntesi
en què ja no era creïble l'optimisme progressista.
La frivolitat
amb què els homes es prenien la realitat es va posar de manifest quan,
pocs mesos després d'Hiroshima, Micheline Bernardini, ballarina del
Casino de París, va presentar el banyador més petit del món. El seu
dissenyador, l'enginyer Louis Réard, li va posar el nom de Bikini, un
dels atols de les illes Marshall, situat allà on Anders es va imaginar
Molussia, que els nord-americans feien servir per a les seves proves
nuclears. Les catacumbes havien esdevingut una realitat quotidiana.
D'Anders s'acaba de publicar en castellà L'obsolescència de l'home .
No hay comentarios:
Publicar un comentario