Estic rellegint les novel·les del mar de Pío Baroja: Las inquietudes de Shanti Andía (1911), El laberinto de las sirenas (1923), Los pilotos de altura (1929) i La estrella del capitán Chimista (1930). La classificació és correcta, però ens amaga que en el transcurs de les històries, el mar es va retirant i cedeix protagonisme narratiu al marí aventurer. A la primera el terme mar apareix dues vegades més que a la segona, vuit vegades més que a la tercera i setze vegades més que a la quarta. Mentre té lloc aquesta ascesis marinera de l'aventurer, Baroja va construint una gran metàfora de l'esperit aristocràtic que va trobar en Nietzsche i que, finalment, aconsegueix esbossar amb Chimista, l'aventurer que afirma radicalment la seva autonomia i embrida el seu destí.
La moral, ens suggereix Pío Baroja, no té res a veure amb la veritat, sinó amb els paral·lels… Això és cert per a tothom... tret dels bascos, que mai veuen alterat el seu tarannà pels avatars de la latitud.
La moral, per als bascos, és una qüestió ètnica.
A Pío Baroja no li agradava gens el Mediterrani. A Joaquín Sorolla, que va gosar dir-li que trobava el verd del País Basc massa monòton, li va contestar que ell tampoc no s'estimava gens la llum del Mediterrani, perquè era massa blanca i forta. Als països mediterranis tot tendeix al blanc, al negre i al gris, "que no són colors." Curiosament, encara que la paleta de colors de Don Pío es troba ben assortida d'adjectius, els que més gasta per descriure el mar són, per aquest ordre, groc, blau, blanc, fosforescent, gris, metall fosc, incandescent, negre, perla, plata, vermell, rosa i verd.
En diferents llocs de les seves obres ens deixa rotundes mostres del seu rebuig a tot el que li sembla meridional i mediterrani. La seva estada juvenil a València no li va resultar gens agradable. La llum del sol del llevant li produïa "avorriment". "No m'agrada gens el migdia", diu Shanti Andía. A El laberinto de las sirenas descriu el Mediterrani com "una claveguera mefítica (…) des de tots els punts de vista", inclòs, evidentment, el moral. Troba que hi ha massa pidolaires i geperuts i, el que és pitjor, un excés de dones grosses. L'Atlàntic és una altra cosa. Significa "l'alta pirateria, els grans naufragis, el bergantí negrer, el mariner amb un anell a l'orella i una cacatua a l'espatlla." Si el Mediterrani és un mar al mateix temps clàssic i realista, l'Atlàntic és un mar romàntic i turbulent. "El Mediterrani és més constant, més semblant a si mateix; l'Atlàntic és l'eterna variació, l'etern canvi". L'home del Mediterrani és amic de fórmules, mentre que "l'home de l'Atlàntic és l'ímpetu encara sense forma precisa." Seria il·lustratiu comparar la prosa intempestiva de Baroja (i no sempre lliure de fórmules) amb el puntillisme exacte, gens mefític i encara menys avorrit d'un Joaquim Ruyra o d'un Josep Pla, però ara tampoc voldria fomentar vel·leïtats literàries. Al cap i a la fi, els plans de la nau que va dirigir don Joan d'Àustria a Lepant van ser dibuixats per un avantpassat de Baroja, Antonio Alzate, armador de Barcelona, que també en va dirigir la construcció a les drassanes. Al Museu Marítim se'n pot observar una rèplica. Però goso suggerir que Baroja és a Zuloaga i Solana el que Ruyra o Pla són a Sorolla i Mir.
Baroja era un personatge tan inclassificable que a Euskadi mai no han sabut ben bé què fer-ne. Fins i tot a Sant Sebastià han caigut en la ignomínia de posar el seu nom a un poliesportiu, quan probablement no hi ha hagut un escriptor menys amic d'aquest "vici anglès" que és l'esport. A Juventud, egolatría es descriu, reptadorament, d'aquesta manera: "Jo he estat sempre un lliberal radical, individualista i anarquista. Primer, enemic de l'Església; després de l'Estat; mentre aquests dos grans poders estiguin en lluita, partidari de l'Estat contra l'Església; el dia que l'Estat predomini, enemic de l'Estat". Malgrat això, han posat el seu nom a una parada de la línia 18 del metro de Sant Sebastià, que és popularment coneguda com a Seminari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario