Diuen que els elefants són sensibles, d'alguna manera, a la idea de la mort. Potser sí, però això, aquesta sensibilitat, no minva la seva capacitat de devastar la vegetació dels parcs on viuen, cosa que posa en perill la seva pròpia subsistència. Per tal que puguin ser lliures hem d'eliminar les seves condicions naturals de vida regulant artificialment la seva reproducció mitjançant l'apaivagament del seu desig sexual. Però un elefant no-eròtic és un elefant o un artifici?
Tradicionalment hem diferenciat dos dominis de la realitat, el de la natura i el de la cultura, però el filòsof txec Vilém Flusser va postular l'existència d'un tercer àmbit, el format per les no-coses, que seria certament atòpic però no per això irreal. Les no-coses són els artificis humans que es resisteixen a reintegrar-se en el procés natural una vegada n'hem consumit tot el valor d'ús. En el món tradicional, els artificis humans naixien d'una manipulació a petita escala de la naturalesa que els garantia el seu retorn. Hi ha ciutats senceres reduïdes a un esquema arqueològic de ciments. Pensem en una cadira de fusta. Una vegada hem exprimit el seu específic valor d'ús, bé sigui perquè ha envellit, s'ha espatllat o simplement perquè ja no ens agrada, l'abandonem al seu ràpid procés de degradació i la natura no triga a fagocitar-la. Les golfes dels avis eren l'espai melancòlic en què els objectes esdevinguts andròmines se sotmetien a l'inexorable erosió del temps. Però les no-coses no es degraden encara que perdin el seu valor d'ús. De molts residus industrials no ens en podem desfer així com així. Resisteixen impassibles al pas del temps i els acabem acumulant com cartes bomba dirigides a les generacions futures. Com que la seva presència no té res de melancòlic, els recloem en no-llocs que no incomoden la nostra mirada.
Les no-coses tenen una segona propietat: ningú no es reconeix com el seu autor ni es considera responsable de la seva atemporalitat. Hi ha raons que ho justifiquen: en la seva producció hi intervenen grans corporacions industrials que treballen amb robots que fan les feines feixugues en un procés complex en què tothom obeeix ordres remotes. Ningú no pot dir "jo he fet això", sinó, en tot cas, "jo vaig ajustar aquesta peça". La lògica de la seva construcció va acompanyada, doncs, d'una ambigua responsabilitat moral sobre la seva autoria. D'altra banda, els consumidors no semblem especialment reprimits per problemes morals a l'hora d'esprémer amb la major celeritat possible el valor d'ús de tot allò que ens augura la nostra immediata comoditat.
Qui va ser el responsable de Txernòbil? "Va ser un accident", diem. Sabem, però, els noms de les víctimes de la irresponsabilitat anònima. Ningú no es considera responsable dels centenars de quilòmetres quadrats que la radiació dels reactors de Fukushima han convertit en un no-lloc. Tampoc no hi ha responsables dels vessaments de metilmercuri i cadmi que estant convertint en no-coses éssers tan naturals com les tonyines i els emperadors. Qui pot estar completament segur que dins la cullera que es posa a la boca no hi ha un residu de no-cosa? He llegit en algun lloc que no hi ha cap animal a la Terra amb més contaminants al cos que tu, hipòcrita lector, el meu semblant i amic. Vas heretar una petita porció de no-cosa adherida al teu cos que transmetràs engrandida pel consum quotidià als teus descendents.
Italo Calvino es va imaginar a Les ciutats invisibles una ciutat anomenada Leònia, envoltada de les seves pròpies deixalles, en continu creixement, per la qual cosa inevitablement xocava amb els detritus de les altres ciutats. Leònia és una ciutat-cràter en erupció ininterrompuda de deixalles. ¿Cal recordar que els europeus consumim el nostre propi pes en materials cada dos dies?
L'home que produeix no-coses és, però, un ésser natural. Tan natural com els elefants del Serengueti, posem per cas; encara que, a diferència d'ells, no té ningú que li pugui apaivagar el desig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario