En un país molt, molt llunyà hi havia un polític que no parlava. Assistia a totes les reunions, però en silenci. I com que no parlava mai, els seus companys van començar a pensar que devia ser molt intel·ligent. I com que van convèncer d'això molta més gent, aquest polític va fer una carrera impressionant i va arribar a la presidència del país, amb el títol corresponent de molt honorable ... o el que li correspongués en aquest país seu.
Jo no negaré que hi pot haver persones molt intel·ligents i silencioses. L'exemple dels escèptics antics que es negaven a parlar per no haver de dir mentides, ja que estaven convençuts que parlar és exagerar, em sembla prou respectable. Però em sembla també evident que el savi escèptic, encara que pugui ser molt savi, serà sempre un mal polític. El polític parla precisament perquè sap que parlar és exagerar. Podríem dir que hi ha un IVA polític, que és la Intervenció de Valor Afegit que el polític fa sobre la realitat amb la seva paraula. I està molt bé que sigui així, perquè la política és un producte molt elaborat.
Això ho sabien molt bé els reis d'un regne molt poderós del món antic. Quan sentien que els havia arribat l'hora de la mort, convocaven el príncep en un acte molt solemne i davant dels nobles del regne li encomanaven l'aventura de sortir en solitari a conèixer la Veritat. En cap cas podien aspirar a la corona si no complien aquesta missió.
Els prínceps no rebien cap indicació per orientar-se. Se'ls donava un bon cavall, una espasa, una mica de menjar i se'ls acomiadava sense gesticulacions. Durant mesos i a vegades fins i tot durant anys recorrien el regne preguntant per la Veritat. De vegades en algun poblet remot es trobaven algú que creia haver sentit d'algú altre que feia uns anys l'havia vist o amb ancians que contaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la Veritat. Guiant-se pels pàl·lids indicis que trobaven prosseguien la seva missió. Més d'un príncep es va rendir i van renunciar a la corona. En aquests casos acostumaven a fer-se monjos. No era gens fàcil resistir amb la voluntat intacta la successió de mesos i estacions sense trobar cap pista versemblant.
Però un dia, cap al tard, quan el cavall ja no tenia forces per continuar la recerca, ni els prínceps, per suportar el pes de les seves armes, d'una manera o d'una altra, els que continuaven la seva aventura es trobaven davant d'una cova en què s'endinsaven per trobar refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d'una fera, empunyaven l'espasa i es posaven a l'aguait. Però quan els seus ulls s'acostumaven a la penombra descobrien que el que tenien al davant era una dona molt vella, lletja, esparracada i coberta de pústules i nafres. En interrogar-la els prínceps descobrien que aquella dona ho sabia tot d'ells, fins i tot les seves més íntimes temences.
Era la Veritat.
Res tenia a veure amb la imatge que se n'havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li acostumaven a preguntar: "Què vols que els digui als homes del que he vist?" "Els dius -responia ella- que sóc jove, noble i bonica". D'aquesta manera els prínceps es doctoraven en ciències polítiques.
El discurs de la coronació, evidentment, era, com tothom donava per descomptat, un compromís públic del nou rei amb la veritat.
Hi ha una altra història de la veritat. Explica que Prometeu va crear amb fang una imatge de la Veritat. Abans de fornejar-la va haver de fer un viatge urgent i el seu ajudant Engany, en veure's sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge exactament igual. Però va fer curt de fang i no en va tenir prou per als peus. Quan va arribar Prometeu, va coure totes dues imatges, que amb el contacte del foc van començar a viure autònomament. La Veritat es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura de l'Engany es va quedar immòbil. Per aquesta raó diu la gent que la mentida no té peus i que s'agafa abans un mentider que un coix.
Jo no negaré que hi pot haver persones molt intel·ligents i silencioses. L'exemple dels escèptics antics que es negaven a parlar per no haver de dir mentides, ja que estaven convençuts que parlar és exagerar, em sembla prou respectable. Però em sembla també evident que el savi escèptic, encara que pugui ser molt savi, serà sempre un mal polític. El polític parla precisament perquè sap que parlar és exagerar. Podríem dir que hi ha un IVA polític, que és la Intervenció de Valor Afegit que el polític fa sobre la realitat amb la seva paraula. I està molt bé que sigui així, perquè la política és un producte molt elaborat.
Això ho sabien molt bé els reis d'un regne molt poderós del món antic. Quan sentien que els havia arribat l'hora de la mort, convocaven el príncep en un acte molt solemne i davant dels nobles del regne li encomanaven l'aventura de sortir en solitari a conèixer la Veritat. En cap cas podien aspirar a la corona si no complien aquesta missió.
Els prínceps no rebien cap indicació per orientar-se. Se'ls donava un bon cavall, una espasa, una mica de menjar i se'ls acomiadava sense gesticulacions. Durant mesos i a vegades fins i tot durant anys recorrien el regne preguntant per la Veritat. De vegades en algun poblet remot es trobaven algú que creia haver sentit d'algú altre que feia uns anys l'havia vist o amb ancians que contaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la Veritat. Guiant-se pels pàl·lids indicis que trobaven prosseguien la seva missió. Més d'un príncep es va rendir i van renunciar a la corona. En aquests casos acostumaven a fer-se monjos. No era gens fàcil resistir amb la voluntat intacta la successió de mesos i estacions sense trobar cap pista versemblant.
Però un dia, cap al tard, quan el cavall ja no tenia forces per continuar la recerca, ni els prínceps, per suportar el pes de les seves armes, d'una manera o d'una altra, els que continuaven la seva aventura es trobaven davant d'una cova en què s'endinsaven per trobar refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d'una fera, empunyaven l'espasa i es posaven a l'aguait. Però quan els seus ulls s'acostumaven a la penombra descobrien que el que tenien al davant era una dona molt vella, lletja, esparracada i coberta de pústules i nafres. En interrogar-la els prínceps descobrien que aquella dona ho sabia tot d'ells, fins i tot les seves més íntimes temences.
Era la Veritat.
Res tenia a veure amb la imatge que se n'havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li acostumaven a preguntar: "Què vols que els digui als homes del que he vist?" "Els dius -responia ella- que sóc jove, noble i bonica". D'aquesta manera els prínceps es doctoraven en ciències polítiques.
El discurs de la coronació, evidentment, era, com tothom donava per descomptat, un compromís públic del nou rei amb la veritat.
Hi ha una altra història de la veritat. Explica que Prometeu va crear amb fang una imatge de la Veritat. Abans de fornejar-la va haver de fer un viatge urgent i el seu ajudant Engany, en veure's sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge exactament igual. Però va fer curt de fang i no en va tenir prou per als peus. Quan va arribar Prometeu, va coure totes dues imatges, que amb el contacte del foc van començar a viure autònomament. La Veritat es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura de l'Engany es va quedar immòbil. Per aquesta raó diu la gent que la mentida no té peus i que s'agafa abans un mentider que un coix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario