"Ja saps -em va dir una veu inconfusible a través del mòbil- que estic dissenyant un màster sobre creixement sostenible i em preguntava si podries ajudar-me, perquè en aquestes coses fa bo començar pels grecs". "Pels grecs?" "Segur que algun grec en va dir alguna cosa". "¿Sobre creixement sostenible?" "Per a la bibliografia, més que res". "Doncs cita Memònides de Moronea". "Espera, que en prenc nota..." "Me-mò-ni-des de Mo-ro-ne-a". "¿Què va dir?" "Va escriure una obra en dotze llibres, De turpidine . Alguns creuen que els fragments conservats tracten de sostenibilitat..." "Ja m'ho semblava que podria comptar amb tu!"
Vaig recordar aquesta absurda conversa en llegir a The Wall Street Journal que el ministre d'educació xinès està estudiant diverses mesures per reduir el nombre de llicenciatures. Una és destituir els degans de les facultats que tinguin més del 60% dels seus llicenciats aturats. En recordar-la vaig veure clar que el que realment havíem inflat tots plegats aquests darrers anys no havia estat una bombolla immobiliària, sinó una bombolla ideològica. Potser per fer-nos una idea precisa de la seva dimensió cal començar acceptant que els xinesos són, en un món sense fronteres, els nostres veïns i que estem competint per les mateixes feines. El que vull dir és que ens cal mirar cara a cara la realitat que ens envolta i, si pot ser, des de fora d'Europa. Ens adonarem llavors que això de la societat líquida és una broma de mal gust quan el que ens falta és liquiditat, cada dia se'ns fa més lamentable l'absència d'institucions fortes i estables i continuem sospirant per un amor segur i una feina alegre.
La natura no és líquida, és indomesticable, però havíem cregut que era un artifici. El que havíem decretat no havia estat, com deia Fukuyama, la fi de la història, sinó la fi de la natura. "La família és un mite", proclamava no fa gaire un intel·lectual progre al CCCB. Ens crèiem autoritzats a desmuntar les petites i fràgils -però reals- instàncies de solidaritat a petita escala, com la família o les esglésies, perquè volíem una Solidaritat amb majúscula, que garantís el benestar per a tothom, però amb l'aigua de la crisi al coll descobrim que no hi ha institució més solidària que la família, que no podem prescindir ni de Càritas ni del Banc d'Aliments i que no tenim substitut per a l'esforç generosament solidari del bon ciutadà.
Ens havíem oblidat de la naturalesa perquè ja en teníem prou amb el paisatge, el turisme d'aventura i l'ecologia. Pensàvem que no hi havia res que per naturalesa fos una situació humana i, per tant, que no hi havia en la naturalesa cap indicació sobre la manera correcta de viure. L'arbre de la ciència del bé i del mal produïa tota mena de fruits. Fins i tot ecològics, baixos en calories i amb molta fibra. Tothom se'n podia servir en la festa del multiculturalisme. La revolució pendent era la de la transformació de les relacions humanes d'acord amb el criteri de la utilitat a curt termini. La fidelitat a la paraula donada era una cosa a renegociar cada dia. L'home psicològic havia substituït l'home polític.
Sense cap referent objectiu de progrés, el progressisme s'havia transformat en innovacionisme. Que ho hem sentit de vegades això de "cal innovar!", com un imperatiu categòric. I de sobte descobrim que les classes socials mai no havien desaparegut, i que a Catalunya voten CiU i el PP, o que no podem tirar el poder per la finestra sense que se l'apropiï el primer pinxo que passi pel carrer. Altres mons són, en efecte, possibles, però només n'hi ha un de necessari, perquè com deia Horaci -i aquesta és la clau de l'assumpte- " naturam expelles furca, tamen usque recurret ". És a dir: per molt que t'afanyis a allunyar-la amb una forca, la naturalesa sempre torna.
Nota: Memònides es pot traduir com el que té aspecte de dropo . Moronea si existís seria la ciutat dels babaus . La inexistent De turpidine tractaria De les bestieses . Potser hauria d'haver recomanat L'elogi de la negligència , de Frontó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario