Per què sóc cristià

25/12/2011

 

Evangeli segons Joan ,8,1-11. Després de passar la nit al mont de les Oliveres, Jesús va anar al temple de Jerusalem i aviat començà a parlar amb la gent que se li acostava. Els "gramàtics" (així anomena Joan els mestres de la llei) li van portar una dona que havia comès adulteri i posant-la al bell mig li van preguntar quin càstig mereixia. En lloc de respondre, Jesús es va ajupir i va fer com si escrigués sobre el terra alguna cosa amb el dit. Com que els "gramàtics" van insistir, aixecà el cap i els digué: "Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra". Després va continuar, com diu el text, fent grafies al terra amb el tou del dit. Enfrontats a aquest repte, els "gramàtics" es van retirar, "començant pels més vells". La dona va romandre al mig fins que Jesús, que fins llavors l'havia observat de baix a dalt, es va posar dret i li digué: "Si ningú no t'ha condemnat, jo tampoc no et condemno". L'escena és tan sorprenent que la majoria dels artistes han considerat més pietós reservar el centre per a Jesús, malgrat que Joan diu dues vegades que estava ocupat per la dona. En situar-la al centre oposa, de fet, les mirades altives dels "gramàtics", que, des del pedestal de la llei, veuen una adúltera, i la de Jesús, que ho observa tot des de baix. Però no hauríem de precipitar-nos criticant els mestres de la llei, perquè la subjecció dels jueus a les seves normes ancestrals els ha permès sobreviure mentre al seu voltant naixien i s'enfonsaven imperis que semblaven indestructibles.

Israel va començar a ser un poble quan Moisès li va donar la llei gravada a la roca del Sinaí. Per això en la decisió de mantenir diàfan el solc del cisell sobre la roca hi ha una noble voluntat d'afirmació col·lectiva. És, doncs, sorprenent que davant els "gramàtics" Jesús es dediqui a escriure sobre el terra sense deixar cap grafia perdurable. Els lectors jueus i musulmans dels Evangelis sempre s'han sorprès que gairebé no contenen preceptes. Així és. On els jueus i els musulmans tenen la Torà o la xaria els cristians tenim teologia. Hem d'interpretar Déu amb les nostres llums. En certa manera podem dir que el cristianisme és anàrquic. El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme. Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.

Al cristianisme, a diferència de l'islam o el judaisme, la llei no pot delimitar la conducta del creient i, en conseqüència, difícilment pot donar resposta a les demandes de la vida en comú. Una teologia política cristiana és problemàtica perquè al cristianisme hi ha latent una desconfiança profunda sobre la capacitat de la llei per posar fi al dolor humà. No hi ha cap llei que pugui satisfer les demandes de l'amor. Per això mateix Europa és essencialment cristiana: mai no ha sabut sentir-se còmoda amb les lleis -necessàriament imperfectes- que es dóna a ella mateixa. Europa és un projecte desmesurat i irrenunciable.

A Jacint Bassó, amic.