Política i pedagogia

15/01/2012 00:00

Quan els atenesos van enxampar un missatger del seu pitjor enemic, l'invasor Filip de Macedònia, li van descobrir una carta que Filip adreçava a la seva dona, Olimpíada. Van decidir no obrir-la perquè van considerar que no n'havien de fer res de les comunicacions entre un home i la seva dona. Com és que encara ens commou aquesta història de fa gairebé 2.500 anys? No cal dir com ha canviat el món des de llavors. El fill de Filip i Olimpíada, Alexandre Magne, es trobaria completament perplex en una cruïlla de l'Eixample barceloní. Ara bé, si el seu mestre Aristòtil assistís com a oient al cicle de conferències sobre la virtut que el 16 d'aquest mes s'inicia al CCCB, no solament no se'n perdria detall sinó que es trobaria en condicions d'ensenyar alguna cosa als ponents. Com ja s'ha observat sovint, el progrés científic i el benestar social no porten aparellat necessàriament el progrés moral. Desprès del dramàtic segle XX, ningú no ignora que res inhumà ens és aliè. Però si sabem això, és que tenim alguna idea del que és -o hauria de ser- pròpiament humà. Bàsicament la humanitat de l'home es fa palesa en la seva necessitat existencial de saber-se ben orientat cap al Bé. Tota la resta de les seves necessitats estan modulades per aquesta, molt més profunda. Per això l'home és l'ésser que pot donar la seva vida orgullosament per una sinècdoque. La vida, a diferència del pensament, no pot permetre's el luxe de ser nihilista. Avui, gràcies a la ciència, disposem de coneixements capaços de reduir molt sensiblement qualsevol dolor físic, però mai no hi ha hagut a les ciutats més reparadors dels jos ferits. Tanta ànsia d'utopia i hem construït una societat terapèutica!

Les coses humanes obeeixen a una raó específica que no és equiparable a la científica. Però admetre que el món humà no es pot explicar amb lleis físiques implica admetre també que no podem invertir en la història totes les nostres esperances. Ja no podem creure en la idea del progrés dels nostres avis, que veien una relació necessària entre l'increment de les llums del coneixement i de la moral. Se'ns fa difícil veure en la història una mena de teodicea laica. Per això mateix continuem necessitant filosofia.

Escric aquest article immediatament després de llegir una obra d'estricta actualitat, els Consells sobre política de Plutarc de Queronea (45-135 dC), que acaba de ser editada per Adesiara, amb una molt bona traducció de Montserrat Nogueras.

Tendim a pensar que el realisme filosòfic en política el va inaugurar Maquiavel, però l'autor del Príncep no deu la seva anomenada a l'originalitat del que diu, sinó a la grandesa dels seus deixebles (citem Hobbes o Napoleó). Res del que trobem en el florentí sorprendria un lector antic de, per exemple, les Stratagemata de Poliè, un autor macedoni contemporani de Plutarc que fa del cinisme i de la manca d'escrúpols la clau de la intel·ligència política. Plutarc sap tot el que sabia Poliè, però és conscient de la dimensió política de la seva escriptura. És un bon coneixedor de l'especificitat de les coses humanes i, per això mateix, és un escriptor prudent que -com hem vist amb l'exemple de la carta de Filip- vol fer-nos creure que cap fi justifica qualsevol mitjà. A Plutarc li semblaria molt poc edificant escriure, com fa Poliè, que Cosingas, un rei-sacerdot traci, veient-se incapaç de guanyar-se el respecte dels seus súbdits, va construir una enorme escala i els va dir que els acusaria davant els déus per la seva actitud. Tement que complís la seva amenaça -conclou Poliè-, els tracis se li van sotmetre.

Plutarc (com Plató o Xenofont) sap que no hi ha cap artista superior al polític i que tota política digna del seu nom és pedagogia, perquè "no hi ha res que torni un home dòcil i amable envers un altre home si no és la confiança en la seva pròpia benignitat i en la seva fama de persona noble i justa". I aquesta confiança no es pot guanyar amb l'escriptura de Poliè o Maquiavel sense trair la lògica de l'existència humana.