"Rose is a rose is a rose is a rose ". Com la rosa de Gertrude Stein, al bon mestre no se'l pot definir teòricament sinó que cal reconèixer-lo en la pràctica.
A propòsit d'això, Nicholas D. Kristof publicava no fa gaires dies un article en aquest diari titulat "Els valors dels docents", en què resumia un estudi dirigit pels economistes Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, titulat " The long-term impacts of teachers: teacher value-added and student outcomes in adulthood " . Després d'analitzar dades de 2,5 milions d'alumnes dels Estats Units aquests investigadors arriben a la conclusió "que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida". Els que han tingut la sort d'un bon professor a primària tenen més probabilitats d'anar a la universitat i de guanyar més cèntims, mentre que un mal professor "produeix els mateixos efectes per a l'alumne que fer campana el 40% del curs". Res d'això és especialment nou, però ha estat recollit pels mitjans de comunicació d'arreu el món, que han subratllat la necessitat, propugnada pels autors de l'estudi, de pagar més als professors bons i de fer fora els professors dolents. Ja tenim, doncs, la solució per a tots els nostres problemes educatius. Si no saps què fer per millorar el teu sistema educatiu, fes-hi neteja de personal. El 6 de gener The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: "El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui". A.J. Rotherham al Time en va deduir l'ocurrència que els pares han de poder triar no solament escola, sinó també el mestre del seu fill.
Ja fa uns anys que els debats educatius se centren obsessivament en el rendiment dels docents. Hi ha diverses raons que ho expliquen.
La primera és que en aquests temps nostres postideològics (que diria Obama) hem perdut la confiança que el segle passat havia dipositat en les metodologies i en l'increment de recursos econòmics com a claus essencials de la millora del sistema educatiu. Els informes PISA han fet palès que un mateix mètode pot donar molts bons resultats en un país i mediocres en un altre, i que l'augment de recursos materials no porta incorporada necessàriament una millora de resultats.
La segona raó és que cada vegada és més evident la dificultat dels governs democràtics per crear consensos polítics i pedagògics amples. El reformisme pedagògic ja no desperta entusiasmes ni entre els socialdemòcrates. Més aviat el que predomina és un escepticisme generalitzat que és la seqüela de la Logse. El que molts mestres han après de les disputes educatives del segle XX és que si alguna cosa en educació és etiquetada de moviment, ha de ser evitada com una plaga.
La tercera raó és que la institució escolar, en el seu conjunt, sembla perdre credibilitat social. A parer meu el fenomen educatiu més interessant d'aquest començament de segle és el creixement de l'educació a la llar. Cal reconèixer que, malgrat les crítiques que acostumen a rebre les famílies que hi aposten, disposen d'un bon argument al seu favor. Si el pluralisme és un valor inqüestionable i les creences i pràctiques ideològiques, religioses o sexuals dels ciutadans es consideren un assumpte privat en el qual l'Estat no té dret a immiscir-se, ¿com pot justificar-se la intromissió de l'Estat en l'educació dels nostres fills, especialment quan es demostra que els nens educats a casa no som menys sociables que la resta?
Tornem a l'estudi inicial. L'argument de premiar els bons professionals i acomiadar els dolents seria, molt probablement, eficaç, però és difícil d'entendre per què solament es considera aplicable als docents. Podria fer-se extensiu a metges, policies, conductors de transports públics, etc. De fet, no hi ha cap dubte que tot aniria més bé si tots fóssim més competents, però aquesta és una afirmació tan vertadera com trivial. Jo no ho considero un menyspreu, crec que és bo per a la professió docent que es reconegui públicament el que és perfectament reconegut individualment: la rellevància del bon professor. Tots n'hem tingut algun i el recordarem amb agraïment.
A propòsit d'això, Nicholas D. Kristof publicava no fa gaires dies un article en aquest diari titulat "Els valors dels docents", en què resumia un estudi dirigit pels economistes Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, titulat " The long-term impacts of teachers: teacher value-added and student outcomes in adulthood " . Després d'analitzar dades de 2,5 milions d'alumnes dels Estats Units aquests investigadors arriben a la conclusió "que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida". Els que han tingut la sort d'un bon professor a primària tenen més probabilitats d'anar a la universitat i de guanyar més cèntims, mentre que un mal professor "produeix els mateixos efectes per a l'alumne que fer campana el 40% del curs". Res d'això és especialment nou, però ha estat recollit pels mitjans de comunicació d'arreu el món, que han subratllat la necessitat, propugnada pels autors de l'estudi, de pagar més als professors bons i de fer fora els professors dolents. Ja tenim, doncs, la solució per a tots els nostres problemes educatius. Si no saps què fer per millorar el teu sistema educatiu, fes-hi neteja de personal. El 6 de gener The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: "El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui". A.J. Rotherham al Time en va deduir l'ocurrència que els pares han de poder triar no solament escola, sinó també el mestre del seu fill.
Ja fa uns anys que els debats educatius se centren obsessivament en el rendiment dels docents. Hi ha diverses raons que ho expliquen.
La primera és que en aquests temps nostres postideològics (que diria Obama) hem perdut la confiança que el segle passat havia dipositat en les metodologies i en l'increment de recursos econòmics com a claus essencials de la millora del sistema educatiu. Els informes PISA han fet palès que un mateix mètode pot donar molts bons resultats en un país i mediocres en un altre, i que l'augment de recursos materials no porta incorporada necessàriament una millora de resultats.
La segona raó és que cada vegada és més evident la dificultat dels governs democràtics per crear consensos polítics i pedagògics amples. El reformisme pedagògic ja no desperta entusiasmes ni entre els socialdemòcrates. Més aviat el que predomina és un escepticisme generalitzat que és la seqüela de la Logse. El que molts mestres han après de les disputes educatives del segle XX és que si alguna cosa en educació és etiquetada de moviment, ha de ser evitada com una plaga.
La tercera raó és que la institució escolar, en el seu conjunt, sembla perdre credibilitat social. A parer meu el fenomen educatiu més interessant d'aquest començament de segle és el creixement de l'educació a la llar. Cal reconèixer que, malgrat les crítiques que acostumen a rebre les famílies que hi aposten, disposen d'un bon argument al seu favor. Si el pluralisme és un valor inqüestionable i les creences i pràctiques ideològiques, religioses o sexuals dels ciutadans es consideren un assumpte privat en el qual l'Estat no té dret a immiscir-se, ¿com pot justificar-se la intromissió de l'Estat en l'educació dels nostres fills, especialment quan es demostra que els nens educats a casa no som menys sociables que la resta?
Tornem a l'estudi inicial. L'argument de premiar els bons professionals i acomiadar els dolents seria, molt probablement, eficaç, però és difícil d'entendre per què solament es considera aplicable als docents. Podria fer-se extensiu a metges, policies, conductors de transports públics, etc. De fet, no hi ha cap dubte que tot aniria més bé si tots fóssim més competents, però aquesta és una afirmació tan vertadera com trivial. Jo no ho considero un menyspreu, crec que és bo per a la professió docent que es reconegui públicament el que és perfectament reconegut individualment: la rellevància del bon professor. Tots n'hem tingut algun i el recordarem amb agraïment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario