La fi de la transició

09/03/2012  

Vaig arribar a Barcelona l'agost del 1976 amb la intenció de fer pedagogia a la Universitat de Barcelona i tornar a casa. No em preocupaven la història o la cultura catalanes. A la universitat es podia estudiar perfectament en castellà i tenia molts amics castellanoparlants amb qui divertir-me. Però un dia vaig decidir que no podia marxar de Catalunya sense conèixer res del país i vaig llogar un pis en un poble on no coneixia ningú, el Masnou. Al cap de poc temps vaig trobar feina a l'escola El Cim de Teià i vaig haver d'aprendre a pronunciar cognoms com Ramentol i Basses.

L'escola tenia un mestre pagat pels pares que donava unes hores setmanals de català als alumnes. Entre els mestres hi havia una predisposició favorable a integrar el català al currículum. Em vaig apuntar, l'any 1980, al "reciclatge de català" i vaig començar a fer realitat a classe el coneixement del medi. La meva programació d'història de l'agricultura al Maresme va guanyar el premi Baldiri i Rexach l'any 1982. A poc a poc la realitat anava ocupant el seu lloc natural a l'escola. Al mateix temps va tenir lloc la transferència dels funcionaris docents. Al meu sindicat la majoria defensava el Cos Estatal de professors. Em vaig guanyar algunes enemistats en argumentar que l'únic Cos Estatal digne d'aquest nom era el de Rocío Jurado.

Ara la meva filla és mestra i, òbviament, viu una situació en la qual el català no s'ha d'integrar en cap currículum, perquè el currículum està fet en català. En el procés alguns mestres de la meva generació van abandonar Catalunya i d'altres hem acabant descobrint, ja sense sorpresa, que Catalunya és més que un club. La immersió? Cap problema. El que ens ha de preocupar és el nivell de català i castellà dels nostres nois. No són bons en cap de les dues llengües. Tant se val si comparativament estem millor o pitjor que no sé quina comunitat autònoma. Ens trobem per sota del que tenim el deure d'exigir-nos a nosaltres mateixos. El dia que ho aconseguim s'haurà acabat la Transició.