Vísceres políticament sensibles

 11/11/2012

En aquests moments d'efervescència patriòtica, potser fóra bo tenir molt clar el lloc que li correspon a cada víscera en l'economia de l'acció política, donat que, com que l'entusiasme és l'opi del poble, sovint acabem confonent el cap amb els testicles.

M'explico. Tothom sap que en enviduar d'Isabel de Castella, al rei Ferran el Catòlic li van entrar unes urgències independentistes tan grans que es va casar amb la seva ostentosa neboda Germana de Foix, per la qual no sentia altra atracció que la motivada per la raó d'estat. Aquestes noces no van agradar gens a la noblesa castellana, donat que, si hi havia descendència, la Corona d'Aragó podria mantenir-se independent de la de Castella. L'obstinació de la raó d'estat va empènyer el monarca a posar-hi tanta força de voluntat que finalment Germana de Foix es va quedar embarassada. Però va portar al món un fill amb un rajolí de vida tan subtil que va morir al cap de poques hores.

En aquesta situació crítica, fins i tot les dames de la cort van ficar els nassos en la raó d'estat i van informar la reina d'un remei que deixaria ben alts els pendons d'Aragó. Calia subministrar al monarca un potatge fred de testicles de toro, que reforçaria de manera tan notòria la seva virilitat que "aluego es faria prenyada". Cal puntualitzar que no tots els entesos confirmaven les virtuts d'aquesta fórmula. Marcelo Empíric, per exemple, al seu De medicamentis libri , es mostrava més partidari dels testicles de teixó presos amb mel en dejuni durant tres dies consecutius. Plini el Vell, de gran autoritat en aquestes coses, recomanava els testicles de cavall o, en el seu defecte, el testicle dret d'un ase. D'altres especialistes subratllaven les formidables virtuts itifàl·liques dels testicles de guineu secs, del testicle dret d'un eriçó consumit amb mel, del testicle esquerre d'un cocodril (que s'ha de prendre sec, acompanyant la seva ingesta d'uns glops d'aigua de cigrons), del penis i els testicles de l'oca, etc. Alguns primmirats aconsellaven fermament que, en el cas d'optar pels testicles de toro, s'anés amb compte d'elegir un cornúpeta vermell ( colorado o jijón , diria un aficionat a la tauromàquia) i de caràcter impetuós. Si s'han de complir aquestes condicions, jo recomanaria, sens dubte, un toro de casta navarresa. Potser no tenen un trapío excepcional, però són aspres i d'una bravesa portentosa.

Sembla, però, que les entusiastes dames reials es van excedir amb els ingredients. Algunes fonts suggereixen que hi van afegir herbes estranyes i, fins i tot, cantaridina, que és un compost químic obtingut de la polvorització de la mosca espanyola. Si no s'administrava bé, la cantaridina podia donar lloc a un dolorós i perllongat priapisme i a efectes secundaris preocupants, especialment si era consumida per una persona amb una salut delicada, com era el cas del monarca. És el que va passar. Poc després d'ingerir aquell potatge fred, el rei es va veure a la vora de la mort i, si bé va ser salvat de braços de la parca, va quedar amb importants seqüeles que van llastar el final de la seva vida. Potser si en lloc de la recepta castellana li haguessin preparat un pasticcio de testicoli di toro , freqüent a la taula de Sa Santedat Pius V, les coses haurien anat d'una altra manera, i si les dames de la reina haguessin tingut una mica més de coneixements històrics, haurien sabut que el rei Martí l'Humà va morir per un abús de la cantaridina utilitzada amb els mateixos fins que el rei Ferran.

Al cap de pocs mesos el monarca va morir, però jo no goso dir que va descansar en pau, donat que la seva vídua no va tenir cap inconvenient a explorar noves lògiques de la raó d'estat entre els llençols del jove nét del rei difunt, Carles V. Com que ell tenia 17 anys i ella 29, l'exploració va donar aviat dos fruits: una filla comuna i el nomenament de virreina de València per a Germana de Foix.

D'aquesta història se'n poden treure algunes conclusions profitoses. Deixant de banda les òbvies, referides a la casta navarresa, la mosca espanyola, el Vaticà i el coneixement històric, n'assenyalaré tres. Primera: aquí podria haver-hi l'origen de l'aversió dels catalans al melancòlic toro d'Osborne. Segona: facis el que facis, el final de la història sempre està en mans dels alemanys. Tercera: en els assumptes humans, que són els polítics, ningú sap ben bé ni com s'ha ficat en un embolic ni -encara menys- com se n'ha sortit. La política és la història sense la providència narrativa que hi introdueixen després els historiadors.