El ruc del sembrat

03/03/2013 

El ruc del sembrat CHEMA MOYA / EFE

"Si no som capaços de treure el ruc del sembrat…", em va dir el poeta celoní Pau Gener Galín referint-se a la corrupció política. La imatge em va incomodar per les associacions que insinua. El polític és el ruc, un animal caracteritzat per la seva incontinència, i el poble, l'innocent sembrat que el ruc devasta amb la seva golafreria. Jo més aviat empraria la imatge d'un vaixell que fa una travessia per un mar amb icebergs a la deriva. Els passatgers manifesten el seu desassossec fent bromes una mica grolleres sobre la seva situació. No s'estan divertint, però s'esforcen per aparentar-ho. Alguns fan apostes sobre una inevitable col·lisió. D'altres s'esquincen les vestidures perquè al seu parer van al paire, abarloats a l'atzar. Un grupet discuteix si per oblidar el perill no fóra adient posar de capità el pallasso que amenitza les festes dels nens. Són molts els que fan broma sobre la cara que farà el capità quan l'aigua li arribi al coll després de l'impacte fatal contra l'iceberg. Un grup molt cridaner ha fet un manifest en què diu que ja no se senten representats per la tripulació. Certament la tripulació no és la millor imaginable. Sembla insegura fent maniobres i es mostra incapaç de sortir a donar la cara defensant la dignitat del seu ofici. Però és la que hi ha.

Vull dir que aquí hi ha, efectivament, un sembrat, però el ruc és la nostra manca de confiança en les institucions democràtiques. Partits polítics inclosos.

El dia 28 de gener, a les 11.30 del matí, vaig arribar corrent a l'estació de Rodalies de Sant Adrià de Besòs i vaig entrar d'un salt a l'interior del primer vagó. Em va acollir una cridòria desconcertant. Un guàrdia jurat al mig del passadís no sabia ben bé què fer. Un altre estava intentant calmar una dona exaltada. La meva primera impressió va ser d'una baralla, però en realitat els passatgers competien per veure qui la deia més grossa. Hi vaig sentir un parell de referències melancòliques a Franco. Una dona eixuta i agra jurava que " el Arturo Mas les paga las hipotecas a los moros ". " ¡Con lo que les costó a los Reyes Católicos echarlos de España! ", li va confirmar la dona rodoneta del seu costat. " ¡Esto es la decadencia! ¡No se puede ni ver la televisión! ¡Esto es la cueva de Alí Babá!" "Crideu en català, collons!", va ordenar algú. "I els xinesos? Què me'n dieu dels xinesos?", va preguntar un home amb gorra. Tot plegat era tan absurd que semblava irreal. Finalment el tren va arrencar i els passatgers es van calmar una mica. Però, de sobte, un jove d'uns trenta anys, que portava un parell de llibres a la mà, va dir que la feina havia de ser per als espanyols, i va tornar de nou la cridòria, que a Ocata, on vaig baixar, continuava viva.

Els polítics s'estan quedant sense defensors públics. I aquesta és la nostra pitjor corrupció. Parlem massa de valors, quan en realitat el que ens fan falta són exemples de noblesa pública reivindicada sense complexos. Però sembla més important no ser corrupte que ser noble. Potser això explica que en nom de la regeneració democràtica ens mostrem disposats a retallar, de fet, drets fonamentals, com el de la presumpció d'innocència. No preservar la presumpció d'innocència ni ens fa millors, ni regenera res. Només ens mostra més mesquins.

Aristòfanes va representar la seva comèdia Les aus el 414, és a dir, tres anys abans que la democràtica Atenes votés democràticament en una assemblea la fi de la democràcia i la seva substitució per la tirania. Els protagonistes són dos atenesos adults farts de les corrupteles de la política. Han decidit viure en una ciutat que els ofereixi tots els avantatges d'Atenes estalviant-los tots els seus inconvenients. Volen viure sense responsabilitats i desitgen que la seva única preocupació sigui triar la més plaent entre les invitacions que els arribin per assistir a banys i convits. Hi ha un lloc en què una ciutat així és possible: l'aire. I a bastir una ciutat en l'aire esmerçaran els seus esforços.

Com més gent conec, millor em cauen els polítics. Els demanem una fidelitat incondicional i en compensació solament ens mostrem disposats a donar-los una fidelitat molt voluble i condicionada a la satisfacció del nostre sentit de la realitat.

Pítac de Mitilene deia que el poder revela el caràcter dels homes. Corromp els corruptibles i fa palesa l'excel·lència dels incorruptibles. Però nosaltres hem decidit que tots som corruptibles, la qual cosa no té res a veure amb la nostra imatge dels polítics, sinó amb la nostra autocomprensió com a ciutadans.