Parlaré de la masturbació

31/03/2013

Com que no represento orgànicament a ningú, espero que ningú se senti ofès si confesso que em fan por aquests moviments que oposen la innocència del ciutadà a la corrupció de les institucions. Amb un indubtable èxit mediàtic han fet de la marginalitat alternativa un principi d'eficàcia... i de moralitat. La seva credibilitat política sembla directament proporcional a la seva habilitat -sincera, sens dubte- per presentar el ciutadà concret com una víctima, en acte o en potència, d'unes institucions anònimes i despietades i d'uns polítics que o estan explícitament amb ells o són enemics del poble. Però fer front a aquest tema em pot deixar amb alguna cornada, així que parlaré de la masturbació.

Escriu Roland Jaccard a L'exil intérieur que el 1760, a la ciutat suïssa de Lausana, a les ribes del llac Léman, van aparèixer alhora dos tractats sobre la masturbació. El primer, escrit per un metge amic de Rousseau, el Dr. Samuel Tissot, es titulava L'onanisme, assaig sobre les malalties produïdes per la masturbació ; el segon, signat pel pastor Dutoit-Membrini, era De l'onanisme, o del discurs filosòfic i moral sobre la luxúria artificial i sobre tots els crims que ocasiona. Les conseqüències de la masturbació eren pel metge el desequilibri físic i psíquic, i pel pastor, l'infern. En poc temps el llibre del pastor va ser oblidat, mentre que el del metge va conèixer un èxit rotund. Es va convertir en l'obra de referència dels entesos, fossin metges o pastors. És a dir, la ideologia terapèutica va triomfar aclaparadorament sobre la religiosa. Avui, la diferència fonamental entre un terapeuta i un capellà és que el primer cobra la visita. Ens estimem més tenir bona salut que viure en estat de gràcia. Sota l'imperatiu de buscar el que és saludable, l'home modern neix i mor en un hospital i a un hospital va cada vegada que li fa mal el cos o l'ànima. L'hospital havia substituït el temple... però vet aquí que van començar les retallades i ens hem quedat sense orientació. La diferència entre els bàrbars i nosaltres és que els primers cercaven el plaer, mentre que nosaltres volem allunyar-nos del que ens pugui fer mal. Disposàvem d'un bocinet equitatiu de salut, cultura i valors, i crèiem haver inventat la felicitat...

Mig segle després de l'aparició d'aquests dos llibres un grup d'anglesos cultes i ociosos es van trobar en una casa situada també a les ribes del llac Léman. Eren, entre altres, Mary Shelley, Percy Shelley i Lord Byron. Un dels fruits literaris de la seva trobada va ser Frankenstein o el modern Prometeu, la immortal novel·la de Mary Shelley. Tots sabem de què va la història. Un doctor filantròpic, volent fer un gran bé a la humanitat, dóna vida a una criatura destinada a ser el primer home d'un nou temps. Però com que el resultat final el decep profundament es nega a considerar seva l'obra sorgida de les seves mans. Tots sabem que la criatura ha nascut físicament deforme, però no moralment. Si es torna dolenta és perquè el rebuig del seu creador l'ha fet malalta de soledat. És aquesta soledat la que corromp la seva ànima. Per això, quan se situa cara a cara davant del doctor, aparentment omnipotent, el que li demana és el següent: "Doneu-me la felicitat i seré virtuós". Adonem-nos de l'ordre de les paraules. No li demana que li ensenyi el camí de la virtut per assolir la felicitat possible, com hauria fet un antic. No concep la felicitat com la conquesta laboriosa de la virtut, sinó com la seva condició de possibilitat. Només en possessió de la felicitat es podrà sentir un ésser moral. Mentre es consideri alienada, és, simplement, amoral. I en aquestes condicions no és culpable i, llavors, no mereix cap càstig pels seus actes, sinó una teràpia que li retorni la salut anímica i, sobretot, l'autoestima. In therapy we trust és l'expressiu títol d'un llibre d'Eva S. Moskowitz.

L'home que es considera millor que les seves institucions és un home malalt. Pateix una baixa tensió en comparació amb l'home polític. Quan la criatura acut al seu creador per demanar-li el seu reconeixement i la seva acceptació, la resposta que rep és: "Aparta dels meus ulls la teva immunda presència". Com que aquesta actitud no diu gaire a favor de la saviesa del presumpte savi, diuen que justifica l'escrache.

La marginalitat sembla el lloc on la moral es fa autoevident. Aquí rau la meva por. És la por d'un conservador davant del gran mite de la democràcia postmoderna: el que afirma que ens podem relacionar entre nosaltres com a éssers naturals, sense cap mediació institucional.