Les virtuts intel·lectuals

04/07/2015

Reconec que mai he sabut ben bé què es vol dir exactament amb l’expressió “aprendre a aprendre”. Entenc millor el que significa “aprendre a pensar”. Foster Wallace deia que aprendre a pensar és desenvolupar algun tipus de control sobre com i sobre què pensem, la qual cosa no seria possible sense tenir algun domini sobre la nostra capacitat d’atenció i la nostra habilitat per conduir les experiències al domini de les idees. Com més hi penso, més evident em sembla que només podem aprendre a pensar si aprenem a dominar les virtuts intel·lectuals. Per aquesta raó m’ha interessat molt un article de Barry Schwartz, What ‘learning how to think’ really means [Què significa realment ‘aprendre a pensar’], aparegut a The Chronicle of Higher Education el 18 de juny.

“Saber com pensar -diu Schwartz- exigeix un conjunt d’habilitats cognitives: la capacitat quantitativa, la flexibilitat conceptual, la perspicàcia analítica i la claredat expressiva. Però més enllà d’aquestes habilitats, aprendre a pensar requereix el desenvolupament d’un conjunt de virtuts intel·lectuals que caracteritzen els bons estudiants, els bons professionals i els bons ciutadans”. Aquest autor utilitza la paraula virtuts, en lloc de competències, de manera ben deliberada, perquè està pensant en Aristòtil, que entenia que totes les virtuts intel·lectuals posseeixen la seva pròpia dimensió moral.

Les virtuts intel·lectuals serien: amor a la veritat, honestedat (per interrogar-nos pels límits del nostre coneixement), imparcialitat (per perseguir l’evidència i la coherència), humilitat (per veure i analitzar els errors propis), perseverança (per tornar a la feina quan ens distraiem), coratge (per poder tirar endavant les tasques), capacitat per escoltar (per comprometre’ns en un diàleg seriós), capacitat de perspectiva (per tenir una visió àmplia del procés d’aprenentatge) i saviesa (per supervisar la resta de les virtuts).

Schwartz ens suggereix un bon punt de partida per pensar aquesta qüestió. Potser hi podríem afegir la virtut intel·lectual de la paciència crítica (per dedicar el temps necessari a la resolució d’un problema), la de la responsabilitat (per rebutjar creences no consistents amb els fets), la de la sospita crítica (que rere les nostres certeses hi ha latent una pregunta encara no formulada) i la de la voluntat d’intel·ligibilitat (domini de la llengua). Però no convé allargar massa la llista si la volem operativa.