La credulitat dels nens

25/10/2014 00:00

Mai m’han agradat gaire ni els contes infantils que presenten els animals salvatges com si fossin persones filantròpiques, amables i raonables, ni els ecologistes que humanitzen els animals per defensar-los. Totes aquestes projeccions morals sobre la naturalesa em sembla que fomenten més la beateria que el pensament crític. Si hem de salvar els animals salvatges de l’extinció no és perquè siguin bons i la seva desaparició suposi una reducció de la moralitat del món, sinó perquè són salvatges i la seva desaparició redueix la nostra riquesa biològica.

Els óssos de peluix poden ser molt macos i els óssos filantròpics dels contes poden proporcionar-nos interessants reflexions morals, però haurien d’avisar els nens que en la vida real no s’hi acostin, perquè la imatge infantilment bucòlica d’una naturalesa amable és un joc de la imaginació. Ni als óssos ni als lleons els causa cap problema de consciència cruspir-se un nen.

Llegint la biografia de Richard Dawkins, Una curiositat insaciable, em trobo amb una pregunta inquietant: “Per què els adults promouen la credulitat dels nens?” Dawkins està pensant en els contes infantils que, al seu parer, es caracteritzen per una “penosa absència de pensament crític”. “No hauríem d’instruir els nens -diu- en el pensament crític i l’actitud escèptica des de la primera edat? ¿No se’ls ha d’ensenyar a dubtar, a sospesar la plausibilitat d’una afirmació, a demanar evidències?”

Imaginació i pensament crític

Donem per fet que la literatura fomenta la imaginació i el pensament crític. Però potser la relació entre imaginació i pensament crític no és gens òbvia. Confesso, amb certa vergonya, que mai m’havia plantejat aquesta pregunta. Sens dubte, una imaginació descontrolada ens fa ingenus. Pot ser comprensible la creença que si es desitja molt una cosa es farà realitat. Però encara és més raonable acompanyar aquest desig amb el nostre esforç. Podem pensar que no hi ha brúixola més fiable que el nostre cor, però no ens hauríem d’oblidar d’analitzar els resultats de la nostra navegació cordial de manera racional.

Acostumem a dir que als nens els agrada investigar coses. Però és indubtable que sovint es conformen amb qualsevol resposta i el pensament crític és aquell que sospita que darrere la seguretat d’una resposta hi ha sempre una pregunta inquietant que encara no sabem formular.

El flagell de la vida?

24/10/2014

Els hotentots, uns pastors nòmades del sud-oest de l’Àfrica, anomenen al pensament el flagell de la vida. Potser no els falta raó. Si més no, això és el que suggereix un article publicat el 4 de juliol a la revista Science (Timothy D. Wilson, The challenges of the disengaged mind ), que deixa per terra el nostre narcisisme racionalista, perquè conclou que se’ns fa molt costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments. Hi ha qui s’estima més donar-se descàrregues elèctriques.

Timothy Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar, havien d’avaluar el seu grau d’avorriment. Va repetir l’experiment en diferents circumstàncies i amb diferents tipus de persones. Però els resultats van ser molt homogenis. Es va veure obligat a constatar que la majoria de nosaltres simplement no gaudim pensant. No importa ni l’ambient, ni l’edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia.

Per avaluar fins a quin punt aquesta conclusió era certa, Wilson va dissenyar un nou experiment. Quaranta-dos alumnes es van asseure sols en una habitació amb els turmells connectats a una màquina que podia proporcionar-los un molest, encara que no dolorós, electroxoc. Si estaven molt avorrits, podien aplicar-se descàrregues elèctriques per entretenir-se. Dotze de divuit homes i sis de vint dones van optar per aquesta alternativa d’una a sis vegades. Un noi que, segons sembla, s’avorria desesperadament va arribar a les cent noranta. Després de llegir l’article no puc allunyar la sospita que si no ens sentim estúpids és perquè fem tot el possible per amagar-nos que ho som.

Molt abans que Wilson, Pascal ja havia observat que ens distraiem amb qualsevol cosa. L’home, que es considera el “sobirà jutge del món”, no és un bon jutge d’ell mateix. “No necessita una canonada per interrompre els seus pensaments; n’hi ha prou amb el grinyolar d’un penell o d’una politja. Una mosca brunzint al seu costat ja l’incapacita per ordenar les seves idees”. “Quin Déu més grotesc!”, conclou Pascal.

Però malgrat el que diguin Wilson o Pascal, sembla evident que no tots ens distraiem amb la mateixa facilitat. Efectivament, una mosca és una molèstia, però no tothom es perd seguint el vol d’una mosca.

El 1944, Isaiah Berlin va haver de fer un vol urgent de Washington a Londres en un bombarder de l’exèrcit amb una màscara d’oxigen perquè la cabina no estava pressuritzada. No podia ni parlar, ni dormir (el soroll l’hi impedia), ni llegir (viatjaven a les fosques). Així que es va dedicar a pensar. En aquest viatge va néixer un historiador de les idees.

Però el que educativament ens interessa no és constatar que la capacitat atencional varia molt entre les persones, sinó saber si es pot desenvolupar en una persona. Hi ha pedagogs postmoderns que consideren que l’atenció és una andròmina de la societat industrial i que el que és verdaderament modern és el multitasking, però les evidències ens mostren que la falta de control atencional no tan sols dificulta greument l’aprenentatge sinó que desemboca fàcilment, per raons òbvies, en l’estrès i en problemes de relacions amb els altres. Qui no pot controlar la seva atenció està incapacitat per desenvolupar un pensament estratègic.

Els investigadors del Boston Attention and Learning Lab afirmen que sí, que les ments vagabundes poden aprendre a focalitzar l’atenció i la concentració. Però hi ha un problema: per controlar l’atenció cal parar esment al que fem. És a dir, cal desenvolupar la musculatura de la voluntat.

A pensar se n’aprèn de diferents maneres. Potser la més estimulant és el contacte amb un professor que pensa davant nostre. He gaudit molt llegint l’autobiografia de Richard Dawkins i la seva reivindicació de les bones classes magistrals: “Un bon professor pensant en veu alta, reflexionant, meditant, repetint per aclarir una idea, tornant al camí després d’un moment de dubte, variant el ritme... pot ser un model de com pensar sobre un tema i com transmetre una passió intel·lectual”. Si és tan fascinant aquest espectacle d’un mestre que es nega a oferir explicacions fàcils o improvisades és perquè pensar bé és difícil. Pensar bé, diu Steiner, és transformar la quincalleria intel·lectual que habitualment ens entreté en idees. “Un pensament de primera magnitud -conclou-és tan poc freqüent com la creació d’un sonet de Shakespeare o d’una fuga de Bach”.

Efectivament, som uns déus una mica grotescos.

La insolència moral del cínic

12/10/2014

Diògenes de Sinope, el cínic (del grec kinós, gos), era un tipus singular. Estava convençut que havia descobert la drecera per arribar a la felicitat: viure d’una manera natural, prescindint de tota convenció cultural, com els dos okupes que es van asseure al meu costat en el tren de Rodalies ahir a la nit.

Algú podria pensar que Diògenes es va afanyar a anar a viure al bosc, a ser feliç entre els conills i la ginesta. Però va romandre a Atenes, practicant l’ostentós esport de viure com un home natural al si de la ciutat més sofisticada del seu temps, instal·lant-se com un paràsit entre les contradiccions quotidianes de la gent que complia els seus horaris laborals.

Viure en societat exigeix anar canviant de màscara a mesura que canvia l’espectacle, perquè la gent educada no vol decebre el seu públic, però com que el cínic fa sempre la mateixa funció, considera que ell no porta màscara per la senzilla raó que mai se la canvia.

El desig de mostrar un jo fort i desinhibit és probablement natural, però els que arrosseguem les nostres histèries quotidianes sense gaires estridències sabem que hi ha moltes coses naturals que són contràries a la convivència i que probablement el que és natural en l’home és l’imperatiu de la frustració. Al cap i a la fi, si renunciem al Codi Penal acabem en braços de la llei natural... que és la raó per la qual el cínic no dimiteix de la seva condició de ciutadà.

Diògenes se sentia molt cofoi d’haver-se alliberat de tota hipocresia. No hi ha cap dubte que hi va reeixir. Segons algunes fonts antigues, acostumava a fer-ho tot en públic, tant les urgències digestives com les sexuals. Es justificava dient que si menjar públicament no és vergonyós, tampoc ho hauria de ser donar sortida en públic a les seves conseqüències digestives. Es masturbava també davant de tothom, i es planyia que no fos tan senzill lliurar-se de la picor de la fam fregant-se la panxa. Tota la sofisticada construcció intel·lectual de l’erotisme platònic, ell la resolia manualment.

És fàcil entendre que Atenes podia admetre un Diògenes als seus carrers, però no gaires més, perquè no hi hauria manera llavors de caminar per la plaça pública a peu eixut. Això nosaltres avui ho hem resolt d’una manera molt higiènica creant les xarxes socials.

Diògenes no era només un home insolent. Era un home insolent amb una ideologia que transformava els seus capricis en lliçons de moralitat. En realitat, ell, que feia de la veritat un argument per fuetejar la hipocresia aliena, vivia sempre en el millor aparador d’Atenes, a l’àgora. És ben coneguda l’anècdota que explica que una vegada Alexandre el Gran es va aturar davant seu i li va prometre que li donaria tot el que li demanés. “Aparta’t, que em tapes el sol”, li va contestar. Li podia haver demanat que reparés el clavegueram d’Atenes!

Un altre dia es va posar a demanar almoina a una estàtua. Òbviament estava a l’aguait, amb la resposta preparada, esperant el primer ingenu que li vingués a preguntar què feia: “M’exercito a fracassar”, li va contestar. Quin exercici de vanitat!

El cinisme sembla aspirar a ser la ideologia del nostre temps. La Santa Discreció està envellint ràpidament. Feu un viatge per Rodalies i us adonareu de quanta gent ignora totes les convencions socials quan parla pel mòbil. El cínic està fermament convençut que no té res a amagar, que viu en la realitat tal com és. Som la resta els que estem carregats de prejudicis.

El cínic practica una insolència cruel. Si alguna vegada es trobés amb un grill que canta tan feliç creient que és un rossinyol, no el deixaria en pau fins a fer-li veure que només és un grill, perquè el cínic no és un hipòcrita.

El cínic és l’heroi que tot ho desemmascara, amb plena certesa que la seva privilegiada relació amb la veritat l’hi autoritza. És l’adolescent vivint en l’adult. Diògenes és només el primer personatge de la història social de la insolència. El cínic et mira de dalt a baix perquè t’aixeques d’hora per anar a la feina i et considera un alienat perquè pagues els teus impostos; considera que vandalitzar els serveis públics és un acte d’heroïcitat moral, que respectar la llei és una condemna de l’esclau, que viure a contracorrent és l’única manera d’estar viu i que per afirmar-se un mateix cal estar indignat.

Slavoj Zizek, aquest Borat de la filosofia, fa bé de cínic quan escriu a la premsa d’esquerres que la humanitat és una gran idea, però que el 99% dels homes són idiotes avorrits. Els cínics tot ho diuen a la cara, clar i net.

Amb cap i peus

 11/10/2014

Per raons òbvies intento estar al dia de la literatura pedagògica de casa nostra. Hi ha de tot, que és el normal. I això vol dir que també es publiquen llibres molt interessants. Vull referir-me a dos.

El primer és 100 situacions extraordinàries a l’aula (Cossetània), de Jordi de Manuel i Paz Montserrat. És un llibre escrit amb afecte, i a les llibreries tant podria ser als prestatges de literatura com als de pedagogia. Recull un bon grapat de situacions quotidianes que formen la intrahistòria de l’escola, la lletra petita de la docència, que no ocupa titulars als diaris, però que és imprescindible conèixer si es vol tenir una idea de què és una aula. L’he devorat i m’he reconegut en aquestes històries que als docents ens reflecteixen molt millor que cap llei educativa. He passat de la riallada a la malenconia i de la malenconia a la reflexió perquè, sota una aparença irònica, és un llibre molt seriós.

La virtut de caminar

El segon és Caminar, de Jordi García Farrero (UOC). Tracta d’una activitat que al meu parer és tan educativa com la lectura o l’escriptura: la venerable virtut de caminar. Quan em trobo amb els que van ser els meus primers alumnes, a l’Escola El Cim de Teià, les anècdotes que hi apareixen sempre tenen a veure amb les nostres remotes excursions: aquella vegada que van travessar el Segre agafats a una corda o quan van descobrir un forn romà al costat de Premià. La vivència del paisatge ha sigut per a mi una activitat pedagògica essencial.

Deia Giner de los Ríos que no té sentit estimar la pàtria ideal si no se sap desxifrar “la pàtria circumdant”. La lectura del paisatge és, estrictament parlant, una lectura, i cal aprendre’n les claus, perquè el seu text és història viva. De tots els llibres d’educació que he escrit, del que més orgullós em sento és de Seguint les passes dels almogàvers, perquè és un exercici de lectura d’un paisatge. Doncs bé, el llibre de García és un petit tractat de la pedagogia del caminar, que és l’activitat imprescindible per comprendre el paisatge. La pàtria circumdant es llegeix amb tots els sentits i especialment amb els peus. Casualment la seva publicació ha coincidit amb Andar. Una filosofía (Taurus), del filòsof francès Frédéric Gros, que és una meditació sobre la invitació que ens fa Nietzsche a pensar amb els peus.

"Esperança, sí a tot”

28/09/2014 00:00

“ Il faut être résolument moderne! ”, deia Rimbaud. Això sonava provocador el 1873. Avui sona antic. Intuïm que ja no n’hi ha prou volent ser modern, però tampoc volem ser qualsevol cosa. No fa gaire Finkielkraut ens advertia que havia arribat l’hora de ser metamodern. Jo no sóc ningú per contradir un pensador tan important... però la seva proposta m’agafa en una situació delicada: encara estic intentant empassar-me això de ser postmodern, que m’ha fet bola.

És impossible seguir avui Rimbaud per la senzilla raó que ja no sabem què és, exactament, ser antic, i sense aquesta referència no té gaire sentit voler ser “ résolument moderne ”. De fet, cada vegada parlem menys de modernitat i més d’innovació. Quan la modernitat se’ns ha fet problemàtica, hem premut l’accelerador i hem convertit en valor la innovació. Recentment vaig formar part d’un jurat que tenia per missió fer un reconeixement públic de la que, al nostre parer, fos la millor escola d’una ciutat. El debat aviat es va reduir a trobar l’escola més innovadora. L’innovador ha substituït el bo en la consciència espontània de molta gent.

L’innovador és fàcil de reconèixer, perquè corre molt. No pot aturar-se perquè se sent fascinat pel seu propi adveniment. Ha emigrat de l’espai i se n’ha anat a viure al temps. El seu contacte amb l’espai es redueix a les seves comunicacions al mur digital, que bàsicament són de tres tipus: “Vaig un pas davant teu”, “Sé una paraula que tu no saps” i “Mira quin disseny més maco”.

Però per molt que corrin, els innovadors sempre porten la seva humanitat a l’equipatge. Ens volen fer creure que les noves tecnologies estan transformant l’humà, però nosaltres els veiem el cul i constatem que és l’home qui humanitza constantment les seves pròtesis tecnològiques.

Qui vulgui veure tot el que es pot penjar en un mur, pot anar a dos llocs aparentment diferents: a les xarxes socials o a Pompeia. Però Pompeia té un avantatge: ens ajuda a entendre el que passa a les xarxes socials.

La vida quotidiana de Pompeia va ser sepultada el 24 d’agost de l’any 79 per tones de material piroclàstic llançades per una erupció del Vesubi. Els arqueòlegs n’han tret a la llum moltes meravelles. Algunes estan sorprenentment vives: per exemple, els més de 20.000 grafits que donen a les pedres una actualitat intemporal, fins i tot en les seves flagrants faltes d’ortografia.

N’hi ha de tota mena: “Crescent Spatalus us saluda”, “Dafnic va passar una estona aquí amb la seva estimada”, “El metge de l’emperador va cagar molt bé aquí”. Hi trobem l’empremta del moralista -“Si descuidem un mal petit, es fa molt gran”-, dels gamberros -“Ens hem pixat al llit; realment / som una calamitat. / En vols els motius, hostaler? No hi havia / cap orinal!”-, fins i tot de la crueltat -“Espero que les morenes que tens et freguin tant que et facin més mal que mai”-. Hi ha missatges d’objectes perduts i grafits que anuncien eminents combats de gladiadors o la taverna que ven el millor vi.

Es conserven més de 2.000 inscripcions electorals. Normalment es limiten al nom del candidat i el missatge “Voteu-lo”, però n’hi ha de més sofisticades, com ara: “Els seus veïns demanen que es voti Tiberi Claudi”, “Vesoni Prim recomana el vot per Gneu Helvi, perquè és un home digne per al càrrec”, “Voteu Lluci Ceserní, us ho prego: és un bon home” i “Tots els seguidors d’Isis demanen l’elecció de Gneu Helvi Sabí com a regidor”. Existien autèntiques campanyes electorals, i en el seu transcurs els propietaris de les cases més ben situades llogaven les façanes.

També hi podem veure el que podem anomenar metagrafits. El primer, l’inevitable “Ximple qui ho llegeixi”, de vegades amb alguna variant, com ara: “Qui ho llegeixi està circumcidat!” Però també en trobem de més elaborats: “Em sorprèn, oh paret, que encara no t’hagis ensorrat sota el pes de les ximpleries de tants babaus”.

Com és fàcil imaginar, l’amor i el sexe hi ocupen un lloc preeminent. Hi trobem des de missatges ensucrats d’enamorats romàntics fins a anuncis molt similars als que apareixen en alguns diaris (de vegades després d’articles molt assenyats que denuncien la prostitució): “Vírgula al seu Terç: ets un porc”, “Cruel Lalagus, per què no em vols?”, “Si algú no creu en Venus, que miri la meva xicota”, “Atimet em va deixar embarassada”, “No vendria el meu home ni per tot l’or del món”, “Harpocràs va follar aquí per un denari”, “Ploreu, noies, el meu penis s’ha donat per vençut”, “Sóc teva per dos asos de bronze”, “Esperança, sí a tot”.

El valor de l’escola

27/09/2014

“Voler tornar-se un home millor fragmentàriament -va escriure Kant en la seva Antropologia - és un intent va”. Efectivament, si volem ser de veritat ètics no podem marcar a la nostra agenda les hores setmanals en què haurem de ser-ho. La persona ètica està guiada per la unitat del principi intern que ordena la seva vida. Quan aquesta unitat està donada, hi descobrim un caràcter moral, un estil ètic.

Pretendre ser ètics fragmentàriament sembla o una ingenuïtat o una broma. Però això és el que fem a l’escola quan en lloc de dotar-la d’un estil ètic ens limitem a donar classes d’ètica o programar unes jornades d’educació en valors. L’escola ètica no es limita a tenir valors, sinó que s’organitza al voltant d’un principi ètic intern que la converteix en una institució valuosa.

Què li confereix valor a un valor, el fet de ser UN valor o el fet de ser el NOSTRE valor? Al meu entendre, un valor no és valuós perquè visqui en el món ideal dels valors, sinó perquè ens permet valorar bé. De la mateixa manera que la bona llei no és la que viu en un codi legal sinó en la conducta de les persones, els valors valuosos són els que hem incorporat a la nostra conducta. Això és aplicable a persones i a institucions. L’escola és valuosa quan ensenya a valorar bé. Però per reeixir-hi hi ha una condició prèvia que ha de ser satisfeta: la pròpia escola ha de ser considerada valuosa per tots aquells que constitueixen la comunitat escolar.

La condició de possibilitat d’una educació en valors és que la mateixa comunitat escolar, en el seu conjunt, experimenti quotidianament el valor de l’escola. Això vol dir que el manteniment de la dignitat de l’escola ha de ser el primer deure de tota la comunitat escolar.

No obstant això, veiem com una cosa normal que es llancin sobre l’escola tota mena de crítiques. Bona part de la pedagogia moderna viu d’aquest negoci. L’escola real és una escola imperfecta, però és una institució noble. Hauríem de ser conscients que amb la nostra actitud cap a l’escola reforcem o bé les seves imperfeccions o bé la seva noblesa. Siguin quines siguin les seves imperfeccions, continua sent un instrument fonamental de la cohesió social i, llavors, subratllar la seva noblesa pot ser la manera més eficaç de contribuir a reduir les seves imperfeccions.

Ens hem begut la intel·ligència?

13/09/2014

Entre les paraules que el discurs pedagògic actual no vol dir, la més paradoxal de totes és intel·ligència, que viu amagada darrere del seu plural: intel·ligències, però les intel·ligències múltiples no són més que un subterfugi per no haver de parlar del que no volem veure, de la intel·ligència stricto sensu.

Si ens volem entendre a nosaltres mateixos, hem de saber quines paraules se’ns han tornat pàries i ja no les volem dir per no haver de pronunciar el nom del que signifiquen. Creiem que d’aquesta manera podem fer desaparèixer les realitats més ignominioses. Això ha passat sempre, perquè juguem amb la realitat una partida d’escacs. I als homes sempre ens toquen les negres.

Fins no fa gaire, les paraules que no es podien dir eren les relacionades amb les vergonyes. Però això no impedia que les vergonyes prenguessin autònomament la paraula, a vegades amb una escandalosa indiscreció. Avui ens passa el mateix amb la intel·ligència. L’hem expulsat del llenguatge pedagògicament correcte, però no de la realitat social.

Si no volem parlar d’intel·ligència és perquè ens temem que és poc equitativa. Per això ens agraden més les intel·ligències múltiples, que ens asseguren que tots som molt intel·ligents en alguna cosa: en intel·ligència emocional, per exemple. I ho poso com a exemple perquè la correlació entre els aspectes emocionals i cognitius de la personalitat és molt problemàtica. La manca d’intel·ligència no pot compensar-se amb alguna altra cosa.

Ara fa exactament 20 anys de la publicació d’un llibre que molta gent no volia llegir, The Bell Curve, de Richard Herrnstein i Charles Murray. Els autors ens advertien que no ens podem permetre el luxe d’ignorar les diferències intel·lectuals precisament perquè en la societat del coneixement estem assistint a la instauració social d’una “elit cognitiva”, és a dir, a la intel·lectualització de la meritocràcia. Els joves més brillants són identificats i seleccionats. Van a universitats selectives, treballen en empreses pioneres, es mouen en medis socials específics, etc. En la pràctica, doncs, l’èxit educatiu s’estaria fent més dependent que mai de la capacitat cognitiva de les persones. Al mateix temps, hi ha moltes empreses que utilitzen els tests d’intel·ligència per contractar nou personal perquè han descobert que, siguin quines siguin les incerteses del futur, els que millor s’adapten al canvi són els més intel·ligents.

Així doncs, mentre que l’escola ha deixat de creure en els tests d’intel·ligència, la societat valora cada vegada més els intel·ligents.

Sembla evident que hi ha un alt component genètic en la nostra intel·ligència, però alhora no és gens probable que hi hagi un únic gen responsable, amb la qual cosa tampoc està ben bé clar què volem dir quan parlem de la dotació genètica de la intel·ligència. En qualsevol cas, tots els docents sabem per experiència que les expectatives que inevitablement projectem sobre els nostres alumnes no sempre són corroborades per la seva biografia, i això ens permet pensar que hi ha algun element associat al desenvolupament de la intel·ligència que, potser, no és estrictament cognitiu. De fet, hi ha molts especialistes que diferencien entre les habilitats cognitives i les no cognitives de la intel·ligència.

Què tenen en comú els jueus, mormons, cubans, asiàtics, indis, iranians, nigerians i libanesos, que són els alumnes que més bons resultats obtenen als Estats Units? Òbviament, la resposta no és a la seva genètica. Kevin McGrew, director de l’Institute for Applied Psychometrics i un dels grans defensors de la teoria CHC de la intel·ligència -que sembla que és la que s’ha guanyat avui un consens més ampli al si de la comunitat científica-, creu que els tests d’intel·ligència expliquen el 50% de l’èxit escolar. És un percentatge molt important, però cal analitzar l’altre 50%. McGrew apunta a la qualitat de l’educació rebuda des de la infantesa.

El mateix McGrew defensa que el que anomenem intel·ligència és el resultat de la interacció de tres elements: el coneixement adquirit (el nostre banc de coneixements), les nostres habilitats intel·lectuals (raonament deductiu i inductiu, etc.) i l’eficiència cognitiva (la velocitat de processament més la memòria de treball). Sembla indiscutible que l’escola pot incrementar notablement el banc de coneixements i probablement pot actuar també sobre els component fluids de la intel·ligència amb programes d’entrenament cognitiu. Totes dues coses les hauríem de tenir presents en aquest començament de curs.