sábado, 22 de enero de 2011

La molt probable vida de Peregrí

Vaig passar, gràcies als Reis Mags, una tarda d'irònica placidesa llegint una carta que aquell volterià pagà que va ser Llucià de Samosata (120-180) va escriure al seu amic Croni amb un relat minuciós de la mort del filòsof Peregrí, nascut a Pàrium, Anatòlia, pels volts de l'any cent de l'era cristiana.
Peregrí -o Proteu, com també li agradava anomenar-se- era un filòsof d'una espècie nova, sincrètica i excèntrica, que es va començar a fer notar a finals del segle I arreu de l'Imperi Romà. Potser el seu tret més distintiu era la seva al·lèrgia ideològica a la pròpia carn. En unes altres paraules, no podien portar amb dignitat la vergonya de tenir cos. Es veien com existències en trànsit, emigrants que travessaven una terra forana i hostil en impacient camí cap a la pàtria, més enllà del llindar de la mort.
Peregrí va començar la seva carrera filosòfica asfixiant el seu pare. En adonar-se que ja havia sobrepassat els setanta anys, va pensar que no podria suportar la pena del seu declivi senil i va tirar pel dret. Els seus veïns, però, van sospitar que el que volia era gaudir de la seva herència i el van denunciar a les autoritats. Quan va assabentar-se'n, Peregrí va tocar el dos. Després d'un temps de fer el rodamón, va arribar a Palestina i es va unir a l'emergent secta dels cristians, seguidors, diu Llucià, del "sofista crucificat". No va trigar gaire a guanyar-se la seva confiança i a assolir una certa preeminència, però per raons que no són gaire clares, va ser excomunicat i se'n va anar a Egipte, on va conèixer el filòsof Agatòbul, que va ser el seu iniciador en la doctrina dels cínics. Ja es pot veure que a Peregrí no li costava gaire mudar les seves fidelitats. Com a filòsof cínic va recórrer l'Imperi. A Itàlia va insultar públicament l'emperador Antoni Pius i es va haver d'exiliar a Grècia, on va crear una escola de certa anomenada, ja que entre els seus deixebles hi havia Aulus Gelli, l'autor de Les nits àtiques .
La seva vida va transcórrer plàcidament fins que va decidir impartir la seva última lliçó magistral a la manera d'un comiat espectacular del món, controlant-ne, per descomptat, tots els detalls didàctics. S'autoimmolaria en una foguera a Olímpia, al final de l'olimpíada del 165 dC. Dit i fet. En arribar a Olímpia va cavar la seva pròpia tomba i després va passar uns dies amuntegant llenya per bastir una bona pira pedagògica. A qui s'hi interessava li deia que volia ensenyar els homes a no estimar massa la vida i a no postergar el pas per la porta triomfal del més enllà. Els darrers dies es va canviar de nom i va tria el de Fènix, l'au que reneix de les seves cendres.
El dia marcat va esperar que la Lluna assolís la seva culminació i es va presentar entre el públic expectant vestit amb un mantell humil, una alforja i un bastó, encapçalant el seguici dels seus fidels. Tots portaven torxes enceses. Ell mateix va encendre la foguera. Després es va treure la roba, va deixar caure una mica d'encens sobre el foc i va pregar als seus deus familiars perquè l'acollissin amb benevolència. Es va llançar al foc i va desaparèixer entre el brunzit d'un espurneig molt dramàtic.
Si jo escrigués la història de la filosofia grega, la començaria amb el viatge a Olímpia de Pitàgores i la clouria amb el sacrifici de Peregrí. La filosofia era concebuda pels grecs antics com l'art de saber veure (això vol dir teoria , paraula agermanada amb teatre ). Un filòsof era, en primer lloc, un sinòptic. Quan Pitàgores, en l'aurora de la filosofia grega, va visitar Olímpia, va comparar el seu espectacle amb el de la vida. En tots dos hi ha persones que es limiten a competir, altres que només es preocupen de fer negocis (lícits o il·lícits), altres que segueixen amb passió cada competició i, per acabar, hi ha els que es dediquen a contemplar l'espectacle de tot plegat. Peregrí representa, al meu parer, la fi de la filosofia grega perquè no va anar a Olímpia a veure res, sinó a manifestar-se com a savi, a ser vist. I així, amb el final del que havia iniciat Pitàgores, va començar l'era dels intel·lectuals.

21-gener-2011

miércoles, 12 de enero de 2011

ETA, tangencialment

 
Vaig tenir notícia que existia alguna cosa estranya anomenada ETA a la Javierada del -crec- 1965. La Javierada és una peregrinació anual que es fa des de tots els pobles de Navarra al Castell de Xavier, casal del patró de la Comunitat Foral, a què s'arriba, després d'un o dos dies de camí, el primer diumenge de març. La tradició la van iniciar el 1940 els excombatents de l'Hermandad de Caballeros Voluntarios de la Cruz. S'ha mantingut tan viva que constitueix, com diu una jota, una de les dues senyals d'identitat del navarrès de mena. L'altra, evidentment, és l' encierro .
El dia anterior a la Javierada d'aquell any, un dissabte, érem tres nois de 10 anys en el sinuós camí que llavors portava de Sangüesa a Xavier entre una densa arbreda de pi roig, alzina i roure. Havia plovisquejat i el terra estava humit i pesat. No recordo què hi fèiem, però sí que de sobte ens va caure al damunt una pluja de papers. Encara no sabíem que d'aquests papers se'n deien octavilles . Parlaven de coses incomprensibles, però una se'm va quedar gravada. Hi havia un mapa d'un país desconegut que incloïa Navarra i amb capital a Pamplona. " Iruña capital de Euzkadi ", es llegia en lletres grans. Indirectament em vaig assabentar que els números de la Guàrdia Civil de la Comandància de Sangüesa van haver de passar-se gairebé tota la nit perseguint fulls. Com que n'hi havia molts, finalment van decidir agafar els que estaven més amuntegats i els van mullar i tacar de fang per donar la sensació que els havien agafat penosament un a un. Per aquest motiu l'endemà encara n'hi havia molts que el vent transportava pesadament d'aquí cap allà i que penjaven dels arbustos com roba estesa i humida.
Molts anys després, en una de les primeres escoles d'estiu de Rosa Sensat, vaig conèixer el qui havia llençat les octavilles. Ja no tenia res a veure amb l'entorn d'ETA. Pertanyia al Partit Comunista, del qual va passar al PSOE, on assumiria responsabilitats importants. Va morir d'un atac de cor al costat del seu guardaespatlles una tarda plàcida que havia sortit a passejar per les rodalies de Pamplona. Els d'ETA feia anys que el tenien en el punt de mira. Fins i tot van espantar els seus fills un dia a la sortida d'escola dient-los què pensaven fer amb el pare.
Tres anys després de la pluja d'octavilles, el 68, vaig saber a Alsasua, on estudiava en un internat religiós, que ETA era alguna cosa més que unes sigles. Va anar passant el temps i ETA no va trigar a convertir-se en una referència permanent dels mitjans de comunicació i de les converses de carrer. L'any 1975 jo estudiava magisteri a Pamplona i les meves preocupacions principals eren el rock progressiu, la literatura beat i, els divendres, anar a una famosa discoteca amb els amics. Al començament ens hi duia la febre del divendres nit, però a poc a poc vaig anar notant que s'estava produint un canvi subtil en el si del grup d'amics, que era especialment notable quan el punxadiscs abandonava el roc progressiu, baixava el nivell de les llums i posava El partisà de Leonard Cohen (" Oh, the wind, the wind is blowing "). Un babau polític com jo era incapaç d'entendre què estava passant. Me'n vaig adonar quan un dels amics va ser detingut acusat de pertànyer a ETA.
Aquest amic i jo vivíem en un petit pis de lloguer al casc antic. Érem tan ingenus que per permetre que tothom hi pogués entrar vam fer un forat a la porta i vam lligar una corda al pany interior. Qualsevol podia passar estalviant-se el gest burgès de trucar. No conec els detalls del que va passar, però aquell pis es va convertir sense adonar-nos-en en alguna cosa que aviat vam deixar de controlar. A vegades hi apareixia un estrany a dormir o algú deixava una maleta que algú altre passava més tard a recollir, però a mi m'era igual, eren -érem- Kerouac.
En assabentar-me de l'anunci de treva, he trucat a aquest amic i hem parlat dels fills i dels néts i del temps que fa a Pamplona i al Masnou i de com l'edat ens va deixant mostres del seu pas per cadascuna de les nostres articulacions físiques. De les psíquiques no calia dir-ne res.

12 de gener de 2011

domingo, 9 de enero de 2011

La dignitat de l'heroi trivial

Ja no es parla de compromís o, almenys, ja no se'n parla des del reclinatori, amb un to sacramental. Ara és una paraula que els mitjans de comunicació desempolsen a les necrològiques. Precisament per això pot haver arribat l'hora de recordar la diferència entre el pensament que compromet la seva llibertat i el pensament lliurement compromès. No són el mateix. Jean-Paul Sartre (1905-1980) va ser el defensor glamurós del primer; Paul Ludwig Landsberg (1901-1944), el defensor trivial del segon.
Jean Paul Sartre va optar per sotmetre el seu pensament a l'autoritat de la història. Quan Merleau-Ponty va defensar Stalin a Les temps modernes , Sartre i Simone de Beauvoir li van donar suport amb l'argument que Stalin va saber subordinar la moralitat a la història amb molta més contundència que qualsevol existencialista. Landsberg era personalista cristià, encara que Paul Ricoeur digués que era l'únic pensador veritablement existencialista, i com a tal mai no va voler lliurar la seva moralitat a aquesta governanta gelosa i sense rostre que és la història.
Landsberg estava convençut que el compromís, per ser autèntic, només pot ser el de ser lliure, i que solament s'és lliure si es té una consciència clara de les imperfeccions de la causa a la qual entreguem la nostra fidelitat. És per això que no es refiava de les causes ideals i immaculades, precisament perquè és molt temptador dissoldre-hi la nostra trivialitat quotidiana. Per posar un exemple trivial: és molt més temptador comprometre's amb Catalunya, en abstracte, que amb els catalans de la nostra escala de veïns.
Així doncs, Landsberg solament estava disposat a mantenir la fidelitat intemporal a la paraula donada si l'havia compromès amb persones concretes i forces reals a les quals poder mirar cara a cara, amb les seves nobleses i les seves baixeses. El compromís solament és lliure si sap amb qui es compromet i la història ens fa anònims. A més, la clarividència davant de les imperfeccions de la nostra causa és l'únic antídot que tenim contra el fanatisme i el desencís, els dos opis de la raó política.
Landsberg va néixer el 1901 a Bonn. Va estudiar filosofia amb Husserl, Heidegger i Scheler. Davant l'imminent triomf del nazisme, es va exiliar a París, on va entrar en contacte amb Mounier i Maritain. A París estant, va rebre una invitació de Joaquim Xirau per venir a donar classes de filosofia i pedagogia a la Universitat de Barcelona, que estrenava la seva autonomia. Hi va exercir del 1934 al 1936 i en esclatar la Guerra Civil va tornar a París. La seva influència es va deixar sentit en la conformació del pensament de Josep Maria Calsamiglia, Jordi Maragall, Domingo Casanovas, Josep Ferrater Mora, etc.
"Landsberg -em confirma Ricard Pedrals- és l'introductor del personalisme cristià a Catalunya". Un exemplar de la revista mallorquina La nostra terra del maig de 1935 ens deixa testimoni d'una conferència seva titulada El sentit de la vida i l'experiència de la mort . N'hi ha d'altres. Ara que hem decidit recuperar la memòria històrica, hauríem de fer justícia amb el personalisme cristià català, sense el qual no es pot comprendre el nostre segle XX.
En tornar a París, va convèncer els personalistes francesos de la revista Esprit de la necessitat de comprometre's no amb l'ideal pur de la neutralitat pacifista, sinó amb les forces reals antifeixistes. "Ell més que ningú -va dir Mounier- ens va salvar de temptacions utòpiques". Sabia que ni la pau interior pot ser una conquesta de l'evasió ni l'humanisme pot reduir-se a una professió de fe cap a un mateix.
El 23 de febrer de 1943 va ser arrestat per la Gestapo i reclòs al camp d'Oranienburg, on acabaria morint, víctima de la tuberculosi, el 2 d'abril de 1944. Unes hores abans de la seva mort va ser conduït, en un estat de debilitat extrema, a la infermeria. En un darrer esforç, va girar-se cap als altres malalts i els va dibuixar un tremolós signe de la creu a l'aire, el gest propi d'un heroi trivial, d'un d'aquests herois trivials capaços d'embridar el curs del temps. Trivial, de fet, és aquell que es troba en una cruïlla (una tri-via). Bones festes nadalenques.

28-12-2010

Franz Kafka for President

El 1968 els enfrontaments entre la policia, els negres i els hispans estaven a l’ordre del dia a Chicago, especialment a West Town i Humboldt Park. Els més virulents van esclatar després de l’assassinat de Luther King, el 4 d’abril. Quan semblava que s’anaven esmorteint, els va revifar l’assassinat de Robert Kennedy.

Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.

Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, esclar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.

Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Pel que fa al final de la història, diguem que el guanyador de les eleccions va ser el candidat republicà Richard M. Nixon. Pigasus, en lloc de ser cruspit al caliu per uns policies sense escrúpols morals, va ser lliurat pels agents a una societat protectora d’animals –on va rebre un tracte digne de la seva condició porcina– i els fundadors del moviment yippie han tingut un futur desigual. Hi ha qui es va suïcidar en adonar-se que no podia guanyar la partida a la realitat (Abbie Hoffman), qui es va passar a les files del moviment yuppie i va arribar a ser accionista d’Apple (Jerry Rubin) i qui viu com a okupa de la seva memòria (Paul Krassner). Res de nou, tret d’una gran cançó, Chicago, de Graham Nash.

La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics. Escric això tot recordant l’excentricitat d’alguns candidats que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ens asseguraven que davant la indocilitat de la realitat calia optar per un Wonderland friqui. Cap d’ells estava a l’altura del seu arquetip, Pigasus.

14-12-2010