lunes, 28 de marzo de 2016

De la memòria, I

26/03/2016

La memòria ha perdut prestigi pedagògic per culpa d’una mala comprensió d’aquesta facultat psíquica essencial. De fet, no conec ningú que no volgués tenir-ne més de la que té. Tant és així que des de l’enginyeria genètica es pregunten si és possible incrementar-la. Hi ha empreses biotecnològiques que intenten enregistrar “optimitzadors cognitius” perquè un medicament que evités la pèrdua de memòria seria un autèntic filó. Des d’un punt de vista ètic aquesta possibilitat genera molts interrogants, però també hi ha qui defensa que els pares estan moralment obligats a utilitzar la tecnologia al seu abast per proporcionar als seus fills tot el que pugui ajudar-los a viure millor, incloent-hi el desenvolupament de la seva memòria. No entraré en aquest debat. Em limito a assenyalar que si la memòria no importés, tampoc importaria la seva millora.

¿Potser la memòria és més rellevant fora de l’escola que a dins? Als debats pedagògics s’ha convertit en un lloc comú l’afirmació que oblidem de seguida tot el que aprenem de cor. Però si desenvolupéssim la lògica d’aquesta tesi, hauríem de preguntar-nos també on guardem tot el que no oblidem de seguida.

Als escèptics sobre el valor de la memòria els agrada adduir l’exemple, una mica pobre, de la llista dels reis gots. Si el que volen dir és la trivialitat que la memòria es pot usar malament, ¿com podrem estar en desacord? Es pot utilitzar tan malament com qualsevol altra facultat humana. Pensem en els possibles usos de la mà o de la paraula.

Podem classificar els continguts de la memòria en dos grans grups, d’acord amb el significat del seu contingut. En el primer hi trobaríem el que memoritzem de manera inflexible, seguint el model del lloro. Es tracta, en realitat, de tires fòniques buides de significat que sovint permeten analogies falses. Recordo un alumne que va memoritzar de manera inflexible la paraula retractar com si signifiqués retratar i va escriure en un examen que Luter va ser excomunicat per no voler retratar-se. És aquest un coneixement que no permet cap metacognició.

En el segon grup hi trobaríem el que aprenem de manera flexible, que es pot aplicar a diferents contextos. De fet, la principal característica de la flexibilitat és la seva aplicabilitat reflexiva. Una mateixa fórmula matemàtica es pot aprendre de les dues maneres, però només una és pròpiament matemàtica.

De la crisi a l’escola, i IV

12/03/2016

Sembla haver-hi un ampli consens europeu sobre la necessitat d’ampliar l’edat de l’ensenyament obligatori fins als 18 anys. El problema és que no està gens clar què es vol dir amb això.

Des d’un punt de vista merament quantitatiu, l’escolarització de l’aproximadament 22% de joves entre 16 i 18 anys que actualment està als llimbs dels ni-ni implicaria una reducció significativa del nombre d’aturats i un increment important, però encara no quantificat, dels docents. Però, ¿es pot allargar obligatòriament l’escolarització de tots els alumnes d’ESO, fins i tots d’aquells que estan farts de la institució escolar? Legalment es pot però ¿seria útil? Abans de prendre una decisió caldria escoltar serenament els docents.

¿S’hauria de posposar també l’inici de l’edat laboral? Alguns, amb molt bon criteri, parlen d’“un concepte flexible” de l’escolarització de 16 a 18 anys, de manera que es mantingui l’actual edat d’inserció laboral per poder obrir la formació al món de l’ocupació i utilitzar totes les possibilitats formatives que ofereix la formació professional dual. Es tractaria d’assajar, per exemple, formes d’escolarització a temps parcial que fossin paral·leles a les d’escolarització a temps complet que ja hi ha. Algunes veus defensen també la conveniència d’oferir als joves que ja treballen la possibilitat de cursar el batxillerat en 4 anys. Però encara que se’n parli molt, el que és obvi és que quan es furga en la proposta es troben moltes ambigüitats.

Algunes propostes

El PSOE incloïa en el seu programa electoral l’ampliació de l’“índex d’escolarització dels 0 als 18 anys”, que es portaria a terme estenent de “forma progressiva i per consens” l’obligació de les administracions educatives “d’oferir places fins als 18 anys”. El Partit Popular té elaborat des de fa mesos un document en el qual es postula la universalitat de l’educació fins als 18, però alhora diferencia entre “universalitat” i “obligatorietat”. Universal no significaria obligatori, sinó la garantia de places suficients per a tots els que les sol·licitin, com passa actualment amb els escolars de tres a sis anys.

Sigui quina sigui la mesura que s’adopti, l’ampliació de l’edat d’escolarització hauria d’anar aparellada, al meu parer, a un increment de la llibertat individual en l’elecció de les diferents vies formatives i de més flexibilitat en l’organització dels ensenyaments.

De la crisi a l’escola, III

27/02/2016

Cada vegada es parla més de la necessitat de la formació al llarg de la vida, fins al punt que aquest és un dels rars consensos educatius. Els especialistes insisteixen que ja no es pot dissenyar una política educativa eficient d’esquena a la societat del coneixement.

Ara bé, les dades ens mostren una situació paradoxal i inquietant. L’ambició per la formació permanent és directament proporcional al nivell dels estudis en acabar l’escolarització obligatòria. La baixa formació escolar sembla que s’acontenta amb el seu estat, mentre que les persones que tenen més nivell educatiu senten nítidament la necessitat d’actualitzar la seva formació. El coneixement, per tant, actua com un esperó de nous coneixements.

En conseqüència, les diferències escolars es van incrementant al llarg de la vida adulta. Aquest fenomen es percep també en la diferent actitud envers la seva capacitació professional entre les persones amb feina i les aturades. Les primeres són les que més recorren a la formació permanent. No se sorprendrà ningú si hi afegeixo que la implicació vital en la pròpia educació també apareix relacionada amb el grau d’educació dels pares i fins i tot amb el nombre de llibres que hi ha a casa.

En definitiva, el que constatem és la persistència de la desigualtat d’oportunitats, que afecta fins i tot la percepció que tenim de la nostra salut física. Segons l’OCDE, les diferències educatives correlacionen amb diferents nivells de depressió en l’edat adulta, de mortalitat infantil, tabaquisme, hospitalització i, en general, d’ús dels serveis sanitaris.

Si tenim presents les dades anteriors podem entendre que la prolongació de l’escolarització fins als 18 anys s’estigui convertint en un dels focus del debat educatiu. Confesso que jo tinc molts dubtes sobre aquesta qüestió. No tinc clar que sigui la manca de nivell la causa de la pobra ambició educativa. Fins i tot sospito que és tot el contrari: que les actituds envers l’aprenentatge són en bona part les responsables del nivell formatiu de cada persona a cada etapa de la seva vida. Però no vull blindar-me darrere els meus dubtes. Cal pensar seriosament els diferents models existents d’escolarització dels 16 als 18 anys i la seva flexibilitat. ¿Estem parlant d’ampliar la FP dual fins als 18 anys? ¿Quines repercussions tindria aquest perllongament en l’ensenyament secundari? D’això en voldria parlar el proper dia.

De la crisi a l’escola, II

13/02/2016

Els indicadors d’ocupació mostren que, des de l’any 2005, el creixement de les feines relacionades amb la tecnologia avançada ( high-tech ), que demanen titulacions en STEM ( science, technology, engineering i mathematics ), ha sigut d’un 16%. És una dada molt important, ja que per cada nou lloc de treball high-tech es generen de manera directa o indirecta 5 llocs de treball de baixa especialització ( low-tech ). Això sembla explicar, en part, el creixement en paral·lel de les feines poc qualificades (restauració, serveis personals, venedors, peons, personal de neteja, sector agrícola...), que ha sigut del 18,2% en el mateix període de temps (sempre en referència a la Unió Europea).

El futur es presenta molt més complicat per al sector intermedi (tècnics mitjans, professionals de suport, empleats comptables, administratius, operadors de maquinària...). L’oferta de feines d’aquest tipus s’està alentint i al conjunt de la UE ha sigut d’un raquític 2,2%.

Si aquestes tendències es confirmen, ens trobaríem davant un procés de polarització ocupacional dramàtic amb repercussions directes i molt serioses a l’escola.

La polarització està provocada per la computerització progressiva de les ocupacions del sector intermedi. Les tasques rutinàries estan emigrant de les mans dels homes al programari de les màquines. A hores d’ara s’estan assajant, per exemple, cotxes sense conductor. Per aquesta raó totes aquelles activitats relacionades amb el tracte personal en el sector serveis, que demanen flexibilitat, cordialitat i adaptació, semblen reservades per als humans... però de manera precària. I de moment.

Madrid es presenta actualment com una de les regions d’Europa amb més ocupació high-tech. Gairebé el 34% dels enginyers tècnics espanyols hi resideixen. A Catalunya hi ha la meitat d’enginyers que a Madrid. No em considero capacitat per extreure cap conclusió sobre aquesta diferència. El que m’interessa és portar aquestes dades a la reflexió pedagògica.

La pregunta que em sorgeix immediatament és si la vella distinció entre ciències i lletres no ha caducat ja completament. ¿No hauríem de reformular per complet els programes educatius i convertir matemàtiques, física i tecnologia en matèries troncals a totes les etapes escolars? Cada vegada ens trobem davant de més problemes que només es poden pensar matemàticament.

De la crisi a l’escola, I

30/01/2016 

No sé si estem sortint de la crisi, si estem vivint un parèntesi entre dues crisis o si algú sap exactament on som, però em sembla que sí que estem en condicions de veure com ha afectat la crisi als joves i de treure’n alguna conseqüència de caire educatiu.

La desocupació juvenil és a casa nostra un problema estructural. La nostra taxa d’atur entre els menors de 25 anys dobla la de la UE. Aquest fet limita el creixement de la nostra economia i condiciona negativament les expectatives dels nostres alumnes, que de vegades no veuen clara la relació entre el seu esforç escolar i la seva incorporació a la vida activa.

Tenim un nombre escandalosament alt de ni-ni. La major part estan aturats perquè -segons confessen- no troben feina. Però això no explica per què no dediquen una part del seu temps lliure a millorar la seva formació.

En part, el nostre atur juvenil sembla dependre de factors que no depenen de la crisi, com l’alta taxa d’abandonament escolar, que dobla els valors de la UE. Els experts insisteixen que l’ocupabilitat depèn en gran mesura del nivell formatiu que s’hagi assolit.

També sembla estructural la marcada polarització del mercat de treball, on uns joves abandonen els seus estudis amb escassa qualificació i altres, altament qualificats, estan subocupats. Però cal deixar clar que el percentatge de desocupats és molt més gran entre els poc qualificats.

Un dels elements amb més incidència en l’escassa ocupabilitat dels nostres joves és el seu misèrrim domini d’idiomes estrangers. Mentre que a la resta de la UE cada vegada són més els joves que parlen més d’un idioma estranger, els nostres presenten dificultats greus per expressar-se en un.

Els nostres joves semblen poc motivats per l’autoocupació. Malgrat que la crisi ha destruït moltes feines d’aquest tipus, el seu impacte ha estat més gran entre els joves autoocupats amb menys nivell de formació.

A Espanya, la despesa educativa es va duplicar en el període 2000-2009 i la seva participació en el PIB va passar del 4,35 al 5,03. Aquest notable increment, però, no sembla haver servit per disminuir els efectes de la crisi entre els joves, per la qual cosa hauríem de plantejar-nos una pregunta desagradable: ¿podem deduir que tampoc es va traduir en una millora de la qualitat de l’ensenyament o de les competències dels nostres estudiants?

Emotivitat i democràcia

26/03/2016

Abans de morir, Louise Brooks va demanar al seu germà que gravés a la seva làpida aquest epitafi: “La manera com he portat la meva vida m’omple d’horror. He fracassat en tot: en ortografia, en aritmètica, en equitació, en natació, en tenis i en golf; en la dansa, el cant i la comèdia; en els papers d’esposa, amant, puta i amiga. Ni tan sols he tingut èxit a la cuina. I no puc recórrer a la banal excusa del «No ho he intentat». Ho he intentat amb totes les meves forces”. Jo en aquestes paraules hi veig un manifest del nostre temps.

Vaig créixer en una família que considerava que el primer deure d’una persona educada és no molestar i el segon, si pot, ajudar. No molestar vol dir, per descomptat, no tocar la bateria a les quatre de la matinada, però també negar-se a enterbolir amb els problemes propis la tranquil·litat dels altres i considerar que la primera alternativa a seguir quan tens un neguit és el silenci. Segueixo creient que és més impúdic ensenyar l’ànima que el cos, i per això assisteixo desconcertat a la mutació emotivista de les relacions públiques, al triomf d’una ideologia de la transparència sovint inconfusible amb la incontinència emocional.

Les mutacions de l’ànima i les socials es mimetitzen mútuament. Per això les demandes de transparència que dirigim als individus són semblants a les que dirigim als mitjans de comunicació, els polítics i les etiquetes dels productes de consum. Tot això és, en termes històrics, molt nou. El que els nord-americans anomenen right to know va començar a formular-se el 1945 i no es va convertir en llei (The Freedom of Information Act) fins al 1966. Al mateix temps, les demandes de claredat en l’etiquetatge van donar lloc a diferents lleis aprovades entre el 1967 i el 1973.

Potser enlloc s’ha viscut amb més claredat el gir emocional de les societats modernes que a Anglaterra. Pensem en els multitudinaris funerals de Diana de Gal·les o de la reina mare, que van fer miques la imatge de polida dignitat i de reserva circumspecta que tant agradava mostrar als anglesos davant els infortunis. L’emotivitat era una feblesa pròpia dels pusil·lànimes mediterranis, incapaços d’afrontar amb aplom les decepcions inevitables de la vida. No els faltava raó. Així com els britànics parlen del temps, entre nosaltres si a algú se li acut esmentar un lleuger malestar de seguida es trobarà assaltat per qui, aprofitant l’avinentesa, li explicarà amb molts més detalls dels necessaris com li van tallar un tros de budell en la seva darrera intervenció quirúrgica i les subsegüents seqüeles digestives. Però, insisteixo, això era abans. Ara Europa s’ha convertit en una unitat de destí en l’emocional i considera molt noble no deixar ni una mínima part de la pròpia ànima protegida pel sentiment del pudor. Cada vegada hi ha més gent predisposada a mostrar-se transparent, espontània, sincera...

No fa gaire ens planyíem de la irrespectuosa invasió de la intimitat per part dels mitjans. Avui domina la sobreexposició cofoia de la intimitat als mitjans i les xarxes. Com que hem fet de la indiscreció una virtut, és més fàcil que mai tenir-nos enregistrats a tots. Demanàvem transparència al poder i hem acabat lliurant-li sense pudor la nostra intimitat. Tots col·laborem feliços amb el Gran Germà.

Aquest gir emotivista va de bracet amb una singular concepció de la democràcia que s’insinua cada vegada més obertament arreu i que es caracteritza per la imaginació, radicalment antirepublicana, de la vida política com una mena d’hotel d’alt estànding de parets de vidre, en el qual tots tenim dret a ser servits de manera equitativa d’acord amb el nostre dret a la diferència amb la resta de veïns. Les parets de les nostres habitacions són les pantalles que ens permeten conrear públicament el narcisisme d’una diferència que, en el fons, només és una diferència tan trivial com la de qualsevol altre.

El que és bo és queixar-se dels límits que imposa el poder a la nostra espontaneïtat més o menys adolorida. Víctimes de la nostra singularitat, oblidem fàcilment que la democràcia serà possible mentre estiguem disposats a sotmetre’ns als consensos majoritaris. Però el consens rarament coincideix amb el bé reclamat des de la nostra diferència. Resultat: tan sols un de cada cinc està disposat a confiar en la majoria. Però en política és immoral el que és impossible, que és el que no perdonem als governants.

Aprovo l’actitud del germà de Louise Brooks, que es va limitar a inscriure a la seva làpida el seu nom i les dates 1906-1985.

De l’amistança i els vídeos de gatets

12/03/2016


Circula per les xarxes socials un gràfic -una línia de temps- que comença la història de la humanitat amb l’extinció dels dinosaures, la continua amb una llarga època de guerres i conflictes i, després d’un breu parèntesi de democràcia i avenços tecnològics, la clou en el present, que seria l’època dels vídeos de gatets. Jo la denominaria també l’època dels ossets de peluix. Busquin “amistat” a Google i sabran a què em refereixo.

L’esquerp i malcarat Schopenhauer sostenia sense pudor que el nombre d’amics no ens diu res sobre el valor humà de ningú, perquè els homes ens comportem com els gossos, “que s’estimen qui els acarona i els dóna rosegons”. Així doncs, tindrà més amics qui millor sàpiga acariciar. Encara que pugui semblar el contrari, Schopenhauer no parlava de Facebook. Però no cal fer gaire cas en aquesta qüestió a un filòsof que vomitava misantropia mentre predicava compassió i que al mateix temps que malparlava grollerament de les dones hauria sacrificat -crec- el seu únic amic, el seu gos Atman, per tal de ser correspost per alguna de les dones que tant el van ignorar.

Si es tracta d’amistat, val més seguir els consells dels filòsofs antics que ens animen a no tornar a casa sense un nou amic cada vegada que anem al mercat. No convé desaprofitar cap ocasió, ens insisteixen, perquè un amic intel·ligent és la millor de les possessions.

Jo faig la compra al mercat del Masnou -a la plaça, com encara diuen els grans-, però no vull parlar de les amistats -escasses- que hagi pogut trenar comprant carxofes o rap, sinó de les amistats que he trobat a internet sense pretendre-ho, que són les que em permeten desmentir els que sostenen que en la maduresa l’amistat és rara i desenganyada.

El meu deute amb internet és enorme. I creixent. Sense internet no hauria pogut escriure cap dels meus llibres recents i, sobretot, no s’hauria incrementat notablement el nombre de les meves amistats madures. He redescobert així que l’home lliure no és l’independent, sinó qui multiplica les seves dependències.

Gràcies a internet he tingut contacte amb espies cubans passats a l’enemic i, quan em trobava perdut al mig d’una investigació sobre una espia del KGB nascuda a Agramunt, gràcies a internet vaig rebre un missatge anònim que deia: “Carmen Brufau Civit. AKA Carmen Esbert, Carmen Zeifurt”. Gràcies a internet el mestre Gustavo Dudamel em va convidar a visitar Veneçuela i el Círculo Filosófico Soriano a visitar Sòria, no sense abans advertir-me del seu menyspreu per les coses postmodernes, perquè ells només estan interessats en les eternes. Gràcies a internet vaig dinar en un restaurant caríssim de Madrid amb un amic de luxe, poeta i sevillà. De primer plat ens van servir un bonsai que van col·locar al centre de la taula. Després de diversos intents fracassats -que no relataré- de trobar-hi alguna cosa comestible, un cambrer pietós ens va assenyalar discretament els petits còdols col·locats entre les arrels de l’arbret. Gràcies a internet tinc un amic faroner a l’illa gallega d’Ons que en les seves hores lliures tradueix les obres completes del filòsof Leo Strauss.

Gràcies a internet existeix Somos gente que ha llegado tarde, un grup que comparteixo amb tres bloguers de mena: la Lola, el Ferran i el Claudio. La frase és d’un dels nostres filòsofs de capçalera, Rémi Brague. Tenim el nostre jardí a les Planes i allà ens recloem amb certa assiduïtat per llegir de manera lenta, com fem ara, la Política d’Aristòtil. És un luxe al nostre abast. A més a més, després de cada reunió, l’amfitrió, el Claudi, ens prepara un canònic te amb scons, cosa que estimula la lentitud de la nostra lectura. Es tracta d’una amistat insòlita, interessada, sincera i gosaré dir que fins i tot feliç.

L’amistat té alguna cosa exclusiva que se’ls escapa a l’amor i la família. Amb raó sant Agustí hi veia “una simpatia adúltera”. La més adúltera de totes és aquesta ociosa “amistança pura” -per dir-ho com Ausiàs March-, inseparable de la recerca de coneixement, que va creixent a mesura que fem via tots plegats sense la més mínima pretensió acadèmica.

L’amistat, escriu Plató, és una enyorança d’una cosa que sentim com a pròpia i que anem buscant des que naixem. Es referia, esclar, a les amistats cara a cara, de carn i ossos, a l’espai emotiu que creem quan ens trobem plegats els animals de les galtes rosades que som els homes.

Així doncs, l’última llei sobre la Terra no és l’avorriment cibernètic d’un món amb vídeos de gatets. O, si més no, no ho és de manera universalment necessària.

Pedagogia i pedofília

27/02/2016

El creador de les escoles lliures, el pedagog alemany Gustav Wyneken (1875-1964), és també l’autor de L’eros pedagògic, una de les obres que la pedagogia s’ha de prendre cum grano salis. Tenint -segons assegura- com a referent El convit de Plató, hi defensa la creació d’un lligam entre l’alumne i el mestre que faci possible la sublimació de l’erotisme en el coneixement. Wyneken va acabar a la presó el 1921, acusat de pederàstia, però les seves idees no han estat mai completament oblidades. El seu eros pedagògic -si més no en la seva forma més platonitzant- va ser recollit per Paul Goodman als Estats Units i per Homer Lane (el mentor d’A.S. Neill) a Anglaterra.

En un dels seus textos més significatius, Les antinòmies centrals de la pedagogia, es pregunta obertament si és lícit educar un nen. Es respon que educar significa transformar un home en un altre i això èticament és tan condemnable com l’assassinat. Al seu parer, no podem fonamentar moralment el dret a formar -a “violentar”, segons les seves paraules- una persona indefensa. Educar seria esclavitzar. “L’educació no ha de ser la impressió d’un segell aliè en l’ànima del nen ni l’acomodació de l’home jove a qualsevol norma i finalitat, sinó simplement un desenvolupament i cura de les forces i disposicions que estan dorments en l’home, sense cap intromissió de fora, sense cap instil·lació d’idees o suggestions alienes”. El paper del mestre ha de ser “contemplar i deixar créixer sense intervenir”. Wyneken sembla que pensi en Sòcrates i Alcibíades.

Aquestes idees van conèixer una revifalla el 68 entre l’esquerra radical decidida a alliberar sexualment els nens, encara que fos contra la seva voluntat. Va haver-hi escoles a Berlín, com la Rote Freiheit, en les quals les revistes porno estaven considerades material didàctic i els jocs sexuals eren directament estimulats per uns pedagogs obsessionats a evitar tot trauma infantil a la canalla. Els nens havien de ser obligatòriament espontanis i lliures en l’expressió de la seva sexualitat, perquè els adults veien en la repressió sexual la causa subjacent de totes les neurosis socials; i en el control del desig sexual, un instrument de domini de la societat burgesa al mateix temps que la causa de l’agressivitat inherent al sistema capitalista. Concebien la llibertat com un alliberament de les pròpies repressions. Es van obrir jardins d’infància que feien tot el possible perquè els nens s’enfrontessin a situacions en què l’erotisme (tal com era concebut per l’adult) fos ineludible.

I si els nens s’interessaven espontàniament per altres coses o simplement volien jugar als jocs infantils, els pedagogs es veien en la necessitat d’esperonar la seva curiositat sexual per poder satisfer-la posteriorment.

Un dels llibres del moment, La revolució en l’educació, de 1971, criticava també la deserotització de la vida familiar posada de manifest -al seu parer- per la prohibició de l’activitat sexual entre els nens i el tabú de l’incest. Amb l’objectiu de reerotitzar les relacions humanes es van crear comunes que pretenien superar tota restricció burgesa eliminant la propietat privada, les relacions monògames i el control verinós de la vergonya per part “del sistema”.

Els jocs sexuals entre adults i nens es veien amb bon ulls a la Comuna 2 de Berlín, creada l’estiu de 1967 com un projecte d’educació antiautoritària, i en diferents kindergartens privats de Frankfurt, Berlín, Hamburg, Stuttgart... Una vegada i una altra es va descobrir que els nens es mostraven espontàniament molt més interessats pels seus jocs que pel sexe, però els adults estaven disposats a desinhibir-los de les inhibicions que no tenien.

Qui en vulgui més informació pot acudir al capítol 9 de l’autobiografia de Daniel Cohn-Bendit, Der grosse Basar (1975), en què descriu la seva experiència com a mestre en un kinderladen de Frankfurt. O pot trobar les seves declaracions en el programa Apostrophes del 23 d’abril de 1982. Òbviament no tots els adults de l’esquerra radical i contracultural alemanya eren partidaris d’ignorar les fronteres naturals entre els nens i els adults, però haver-n’hi, deunidó si n’hi havia!

La història no acaba aquí. El 1985 Els Verds, a la seva convenció a Lüdenscheid, van defensar que una sexualitat “no violenta” entre els infants i els adults hauria d’estar permesa, sense restriccions d’edat.

Per cert, el fracàs educatiu més gran de Sòcrates va ser l’incontinent Alcibíades, el nen mimat de la democràcia atenesa.