De la crisi a l’escola, i IV

12/03/2016

Sembla haver-hi un ampli consens europeu sobre la necessitat d’ampliar l’edat de l’ensenyament obligatori fins als 18 anys. El problema és que no està gens clar què es vol dir amb això.

Des d’un punt de vista merament quantitatiu, l’escolarització de l’aproximadament 22% de joves entre 16 i 18 anys que actualment està als llimbs dels ni-ni implicaria una reducció significativa del nombre d’aturats i un increment important, però encara no quantificat, dels docents. Però, ¿es pot allargar obligatòriament l’escolarització de tots els alumnes d’ESO, fins i tots d’aquells que estan farts de la institució escolar? Legalment es pot però ¿seria útil? Abans de prendre una decisió caldria escoltar serenament els docents.

¿S’hauria de posposar també l’inici de l’edat laboral? Alguns, amb molt bon criteri, parlen d’“un concepte flexible” de l’escolarització de 16 a 18 anys, de manera que es mantingui l’actual edat d’inserció laboral per poder obrir la formació al món de l’ocupació i utilitzar totes les possibilitats formatives que ofereix la formació professional dual. Es tractaria d’assajar, per exemple, formes d’escolarització a temps parcial que fossin paral·leles a les d’escolarització a temps complet que ja hi ha. Algunes veus defensen també la conveniència d’oferir als joves que ja treballen la possibilitat de cursar el batxillerat en 4 anys. Però encara que se’n parli molt, el que és obvi és que quan es furga en la proposta es troben moltes ambigüitats.

Algunes propostes

El PSOE incloïa en el seu programa electoral l’ampliació de l’“índex d’escolarització dels 0 als 18 anys”, que es portaria a terme estenent de “forma progressiva i per consens” l’obligació de les administracions educatives “d’oferir places fins als 18 anys”. El Partit Popular té elaborat des de fa mesos un document en el qual es postula la universalitat de l’educació fins als 18, però alhora diferencia entre “universalitat” i “obligatorietat”. Universal no significaria obligatori, sinó la garantia de places suficients per a tots els que les sol·licitin, com passa actualment amb els escolars de tres a sis anys.

Sigui quina sigui la mesura que s’adopti, l’ampliació de l’edat d’escolarització hauria d’anar aparellada, al meu parer, a un increment de la llibertat individual en l’elecció de les diferents vies formatives i de més flexibilitat en l’organització dels ensenyaments.