25/03/2012
Una vegada vaig sentir dir irònicament al meu mestre, Jordi Sales,
que les vaques també tenen dret a ser preses com a exemple, fins i tot
pels metafísics. Certament és així, perquè són uns animals molt més
subtils i espirituals del que ens pensem, com ho va posar de manifest a
començament del segle XX Ben Scott, un granger de Montana que va
instal·lar als seus estables uns altaveus connectats a una ràdio. De
seguida va comprovar la seva especial sensibilitat per als valsos i, el
que era més interessant per a ell, que la seva productivitat làctia
estava directament relacionada amb la seva satisfacció estètica.
Recentment, uns científics de la Universitat de Leicester han demostrat
empíricament que les cançons amb més potencial estimulador de les
glàndules mamàries bovines són, per ordre decreixent, les següents: Everybody hurts , de REM; What a difference a day makes , d'Aretha Franklin; Bridge over troubled water , de Simon & Garfunkel; Moon river , de Danny Williams; Perfect day , de Lou Reed, i la Simfonia Pastoral, de Beethoven. Sembla una mica estranya la postergació de la Simfonia Pastoral
per part de les vaques, però els fets són els fets i científicament van
a missa. Malgrat el seu curiós eclecticisme, no se'ls pot negar el bon
gust, a les vaques.
Deixant de banda la mitològica Ió i el
singular Jacques Vache (l'únic surrealista que va gosar viure i morir de
manera surrealista), l'escriptor argentí Omar Vignole va ser l'humà més
proper al vacum. Era un d'aquests lletraferits marginals que es passen
la vida anunciant meravelles literàries... que mai no fan realitat i,
per tant, es moren deixant els tinters a vessar de bones intencions.
Vignole no posava un peu als carrers de Buenos Aires sense la seva vaca.
La va portar fins i tot a un congrés del Pen Club a l'Hotel Plaza de la
capital argentina, fent una entrada solemne (que, tot sigui dit, no va
fer gaire gràcia a la presidenta del congrés, Victoria Ocampo) tot just
quan els congressistes analitzaven les relacions entre el sentit grec i
el sentit modern de la història. Els detalls es poden trobar a les
memòries de Pablo Neruda, Confieso que he vivido . Però encara que Vignole va ser conegut com el filòsof de la vaca
, jo li reservo aquest títol al gran Kojève, que va invertir tots els
cèntims que va poder treure clandestinament de la Unió Soviètica en
accions de La Vache Qui Rit. Els va perdre tots en la crisi del 29. La
pobresa el va empènyer a impartir el seu famós seminari sobre Hegel a
l'École Pratique des Hautes Études, on, en definitiva, descrivia una
humanitat bovina emigrant fatalment cap als prats verds dels
posthistòrics Estats Units. Què és la posthistòria? Doncs molt senzill:
és un món en què són possibles, impunement, moviments com el Happy Cow
Life Coaching, del qual em nego, per respecte a les vaques, a donar més
informació.
Deleuze, un altre filòsof boví, va presentar així el seu curs de
l'any 1983: "Voldria fer filosofia a la manera de les vaques". Diu això
tenint present Nietzsche, que a Així va parlar Zaratustra
assegura: "Mentre no ens convertim i no ens comportem com les vaques no
entrarem al regne del cel". Tant cercar-lo per tot arreu i resulta que
"el regne del cel està entre les vaques". Jo no sóc tan savi com
Nietzsche i no gosaria mai dir aquestes coses, però sí que faig meu
aquell paràgraf de La genealogia de la moral que diu que "per
practicar la lectura com un art es necessita en primer lloc una cosa que
avui dia és precisament la més oblidada… una cosa per a la qual s'ha de
ser gairebé vaca i, en tot cas, no un home modern: rumiar". Al pròleg
d' Aurora es presenta fins i tot com un mestre de lectura lenta.
Recentment, el nord-americà John Miedema ha recuperat aquesta idea en el
seu llibre titulat Slow reading , que, equivocadament, té un
cargol a la portada. En veure'l vaig recordar aquell comentari de
Francesc Pujols davant una tortuga al jardí de l'Ateneu: "Ja no es fan
coses com les d'abans". Pot ser que fins i tot els cargols tinguin dret a
ser presos com a exemple.