Pedagogia i pedofília

27/02/2016

El creador de les escoles lliures, el pedagog alemany Gustav Wyneken (1875-1964), és també l’autor de L’eros pedagògic, una de les obres que la pedagogia s’ha de prendre cum grano salis. Tenint -segons assegura- com a referent El convit de Plató, hi defensa la creació d’un lligam entre l’alumne i el mestre que faci possible la sublimació de l’erotisme en el coneixement. Wyneken va acabar a la presó el 1921, acusat de pederàstia, però les seves idees no han estat mai completament oblidades. El seu eros pedagògic -si més no en la seva forma més platonitzant- va ser recollit per Paul Goodman als Estats Units i per Homer Lane (el mentor d’A.S. Neill) a Anglaterra.

En un dels seus textos més significatius, Les antinòmies centrals de la pedagogia, es pregunta obertament si és lícit educar un nen. Es respon que educar significa transformar un home en un altre i això èticament és tan condemnable com l’assassinat. Al seu parer, no podem fonamentar moralment el dret a formar -a “violentar”, segons les seves paraules- una persona indefensa. Educar seria esclavitzar. “L’educació no ha de ser la impressió d’un segell aliè en l’ànima del nen ni l’acomodació de l’home jove a qualsevol norma i finalitat, sinó simplement un desenvolupament i cura de les forces i disposicions que estan dorments en l’home, sense cap intromissió de fora, sense cap instil·lació d’idees o suggestions alienes”. El paper del mestre ha de ser “contemplar i deixar créixer sense intervenir”. Wyneken sembla que pensi en Sòcrates i Alcibíades.

Aquestes idees van conèixer una revifalla el 68 entre l’esquerra radical decidida a alliberar sexualment els nens, encara que fos contra la seva voluntat. Va haver-hi escoles a Berlín, com la Rote Freiheit, en les quals les revistes porno estaven considerades material didàctic i els jocs sexuals eren directament estimulats per uns pedagogs obsessionats a evitar tot trauma infantil a la canalla. Els nens havien de ser obligatòriament espontanis i lliures en l’expressió de la seva sexualitat, perquè els adults veien en la repressió sexual la causa subjacent de totes les neurosis socials; i en el control del desig sexual, un instrument de domini de la societat burgesa al mateix temps que la causa de l’agressivitat inherent al sistema capitalista. Concebien la llibertat com un alliberament de les pròpies repressions. Es van obrir jardins d’infància que feien tot el possible perquè els nens s’enfrontessin a situacions en què l’erotisme (tal com era concebut per l’adult) fos ineludible.

I si els nens s’interessaven espontàniament per altres coses o simplement volien jugar als jocs infantils, els pedagogs es veien en la necessitat d’esperonar la seva curiositat sexual per poder satisfer-la posteriorment.

Un dels llibres del moment, La revolució en l’educació, de 1971, criticava també la deserotització de la vida familiar posada de manifest -al seu parer- per la prohibició de l’activitat sexual entre els nens i el tabú de l’incest. Amb l’objectiu de reerotitzar les relacions humanes es van crear comunes que pretenien superar tota restricció burgesa eliminant la propietat privada, les relacions monògames i el control verinós de la vergonya per part “del sistema”.

Els jocs sexuals entre adults i nens es veien amb bon ulls a la Comuna 2 de Berlín, creada l’estiu de 1967 com un projecte d’educació antiautoritària, i en diferents kindergartens privats de Frankfurt, Berlín, Hamburg, Stuttgart... Una vegada i una altra es va descobrir que els nens es mostraven espontàniament molt més interessats pels seus jocs que pel sexe, però els adults estaven disposats a desinhibir-los de les inhibicions que no tenien.

Qui en vulgui més informació pot acudir al capítol 9 de l’autobiografia de Daniel Cohn-Bendit, Der grosse Basar (1975), en què descriu la seva experiència com a mestre en un kinderladen de Frankfurt. O pot trobar les seves declaracions en el programa Apostrophes del 23 d’abril de 1982. Òbviament no tots els adults de l’esquerra radical i contracultural alemanya eren partidaris d’ignorar les fronteres naturals entre els nens i els adults, però haver-n’hi, deunidó si n’hi havia!

La història no acaba aquí. El 1985 Els Verds, a la seva convenció a Lüdenscheid, van defensar que una sexualitat “no violenta” entre els infants i els adults hauria d’estar permesa, sense restriccions d’edat.

Per cert, el fracàs educatiu més gran de Sòcrates va ser l’incontinent Alcibíades, el nen mimat de la democràcia atenesa.