Exemple i actualitat de l’aranya

20/02/2016

Vaig tenir la sort de sopar recentment amb la científica colombiana Gladis Aparicio Rojas, que té l’obstinada pretensió de crear un nou material sintètic basat en el fil de l’aranya Nephila clavipes que, al seu parer, augmentarà la vida útil de les bateries. “És molt més resistent que l’acer i més flexible que el niló”, em va dir. Li vaig preguntar per la seva relació amb les aranyes i em va respondre que “al principi sentia una por natural”, però que, a poc a poc, va començar a entendre el seu comportament: “Vaig aprendre a relacionar-m’hi i avui dia ens hem fet bones amigues. Són unes companyes de feina molt especials i els tinc molta estima”.

Mai hauria vist en una aranya una companya de feina. Però entenc que un científic pot fer-ho. La ciència contempla el passat i el futur des de les hipòtesis que ha bastit en el present. És la seva feina. Però en les coses humanes no passa el mateix. Les coses humanes convé observar-les des del passat, per entendre bé les seves constants, les permanències, i comprendre per què algunes imatges remotes continuen sent valuoses per desxifrar-nos a nosaltres mateixos.

Vista des de les coses humanes, l’aranya és l’animal teixidor que fa de la caça amb parany un art molt subtil. Ningú sap, però, si en realitat quan teixeix la seva tela té la pretensió de caçar mosques. Spinoza sembla que es feia aquesta pregunta quan s’entretenia enganxant-hi mosques per contemplar el posterior festí aràcnid entre rialles estentòries. Gilles Deleuze, que confessava sense complexos la seva fascinació pels polls, les paparres i les aranyes, comenta diverses vegades aquesta conducta del seu admirat Spinoza. Ens diu que, de la mateixa manera que les aranyes no esperen cap premi per teixir bé la seva teranyina, els humans hauríem de realitzar la nostra essència humana i viure d’acord amb ella sense dipositar les nostres esperances en premis futurs. “Els animals -afegeix Deleuze- ens ensenyen el caràcter irreductiblement exterior de la mort. No la porten en si mateixos, encara que es matin necessàriament els uns als altres. La mort és, en el seu cas, el resultat d’una topada inevitable en l’ordre de les existències naturals. Però ells no han inventat encara aquesta mort interior, aquest sadomasoquisme de l’esclau-tirà”

Des d’una perspectiva diferent, Francis Bacon compara les tasques de l’aranya amb les de la formiga i l’abella per concloure: “Els que s’han ocupat fins ara de les ciències han estat empiristes o racionalistes. Els empiristes, a la manera de les formigues, es conformen reunint i utilitzant el que han reunit; els racionalistes, a la manera de les aranyes, teixeixen les teles a partir de la seva pròpia substància; però el mètode de l’abella és el millor: recull la seva matèria de les flors dels jardins i dels camps, però la transforma i la digereix per una facultat que li és pròpia”.

Som com aranyes, ens diu Diderot, i els nostres sentits són la teranyina que teixim per captar el món. Aquesta imatge és recollida per Nietzsche per dir-nos que la xarxa amb la qual atrapem el sentit del món és el nostre llenguatge, que està fabricat i extret de nosaltres mateixos. Estenem la nostra teranyina lingüística i cacem només aquella part de la realitat que s’hi deixa atrapar.

L’aranya també s’ha utilitzat per representar el funcionament de la llei. Sembla que va ser Anacarsis, un filòsof escita amic del grec Soló, el primer que va dir que les lleis són semblants a les teranyines. Els animals petits i prims s’hi queden travats i presos, però els grans i forts les trenquen i se’n van. El poeta còmic Plató va dir alguna cosa semblant: “Les nostres lleis són com aquestes fines teles que l’aranya teixeix entre els murs”. Aquesta analogia és recollida per Francesc Eiximenis al Regiment de la cosa pública, en què es queixa que en “els temps presents” la cosa pública està en decadència per culpa dels governants que “fan de la llei tela d’aranya que no pot retenir res que sia fort, però que reté mosquits i coses sense força”. A Spill d’exemples de naturaleses d’uns quants animals, escrit per un frare franciscà a principis del segle XV, llegim, en aquest mateix sentit: “La aranya fon ben adaptada al propòsit de la justícia, perquè no n’à sinó per al pobre. Que si en la tela de la aranya hi cau un animal petit, o moschó o semblants, s’hi atura e la aranya se’l menja; si hi cau un animal gros (…) se’n va sa e salvo”.

De vegades l’expressió “els temps presents” significa “el present continu de l’home”.