Emotivitat i democràcia

26/03/2016

Abans de morir, Louise Brooks va demanar al seu germà que gravés a la seva làpida aquest epitafi: “La manera com he portat la meva vida m’omple d’horror. He fracassat en tot: en ortografia, en aritmètica, en equitació, en natació, en tenis i en golf; en la dansa, el cant i la comèdia; en els papers d’esposa, amant, puta i amiga. Ni tan sols he tingut èxit a la cuina. I no puc recórrer a la banal excusa del «No ho he intentat». Ho he intentat amb totes les meves forces”. Jo en aquestes paraules hi veig un manifest del nostre temps.

Vaig créixer en una família que considerava que el primer deure d’una persona educada és no molestar i el segon, si pot, ajudar. No molestar vol dir, per descomptat, no tocar la bateria a les quatre de la matinada, però també negar-se a enterbolir amb els problemes propis la tranquil·litat dels altres i considerar que la primera alternativa a seguir quan tens un neguit és el silenci. Segueixo creient que és més impúdic ensenyar l’ànima que el cos, i per això assisteixo desconcertat a la mutació emotivista de les relacions públiques, al triomf d’una ideologia de la transparència sovint inconfusible amb la incontinència emocional.

Les mutacions de l’ànima i les socials es mimetitzen mútuament. Per això les demandes de transparència que dirigim als individus són semblants a les que dirigim als mitjans de comunicació, els polítics i les etiquetes dels productes de consum. Tot això és, en termes històrics, molt nou. El que els nord-americans anomenen right to know va començar a formular-se el 1945 i no es va convertir en llei (The Freedom of Information Act) fins al 1966. Al mateix temps, les demandes de claredat en l’etiquetatge van donar lloc a diferents lleis aprovades entre el 1967 i el 1973.

Potser enlloc s’ha viscut amb més claredat el gir emocional de les societats modernes que a Anglaterra. Pensem en els multitudinaris funerals de Diana de Gal·les o de la reina mare, que van fer miques la imatge de polida dignitat i de reserva circumspecta que tant agradava mostrar als anglesos davant els infortunis. L’emotivitat era una feblesa pròpia dels pusil·lànimes mediterranis, incapaços d’afrontar amb aplom les decepcions inevitables de la vida. No els faltava raó. Així com els britànics parlen del temps, entre nosaltres si a algú se li acut esmentar un lleuger malestar de seguida es trobarà assaltat per qui, aprofitant l’avinentesa, li explicarà amb molts més detalls dels necessaris com li van tallar un tros de budell en la seva darrera intervenció quirúrgica i les subsegüents seqüeles digestives. Però, insisteixo, això era abans. Ara Europa s’ha convertit en una unitat de destí en l’emocional i considera molt noble no deixar ni una mínima part de la pròpia ànima protegida pel sentiment del pudor. Cada vegada hi ha més gent predisposada a mostrar-se transparent, espontània, sincera...

No fa gaire ens planyíem de la irrespectuosa invasió de la intimitat per part dels mitjans. Avui domina la sobreexposició cofoia de la intimitat als mitjans i les xarxes. Com que hem fet de la indiscreció una virtut, és més fàcil que mai tenir-nos enregistrats a tots. Demanàvem transparència al poder i hem acabat lliurant-li sense pudor la nostra intimitat. Tots col·laborem feliços amb el Gran Germà.

Aquest gir emotivista va de bracet amb una singular concepció de la democràcia que s’insinua cada vegada més obertament arreu i que es caracteritza per la imaginació, radicalment antirepublicana, de la vida política com una mena d’hotel d’alt estànding de parets de vidre, en el qual tots tenim dret a ser servits de manera equitativa d’acord amb el nostre dret a la diferència amb la resta de veïns. Les parets de les nostres habitacions són les pantalles que ens permeten conrear públicament el narcisisme d’una diferència que, en el fons, només és una diferència tan trivial com la de qualsevol altre.

El que és bo és queixar-se dels límits que imposa el poder a la nostra espontaneïtat més o menys adolorida. Víctimes de la nostra singularitat, oblidem fàcilment que la democràcia serà possible mentre estiguem disposats a sotmetre’ns als consensos majoritaris. Però el consens rarament coincideix amb el bé reclamat des de la nostra diferència. Resultat: tan sols un de cada cinc està disposat a confiar en la majoria. Però en política és immoral el que és impossible, que és el que no perdonem als governants.

Aprovo l’actitud del germà de Louise Brooks, que es va limitar a inscriure a la seva làpida el seu nom i les dates 1906-1985.