De la memòria, I

26/03/2016

La memòria ha perdut prestigi pedagògic per culpa d’una mala comprensió d’aquesta facultat psíquica essencial. De fet, no conec ningú que no volgués tenir-ne més de la que té. Tant és així que des de l’enginyeria genètica es pregunten si és possible incrementar-la. Hi ha empreses biotecnològiques que intenten enregistrar “optimitzadors cognitius” perquè un medicament que evités la pèrdua de memòria seria un autèntic filó. Des d’un punt de vista ètic aquesta possibilitat genera molts interrogants, però també hi ha qui defensa que els pares estan moralment obligats a utilitzar la tecnologia al seu abast per proporcionar als seus fills tot el que pugui ajudar-los a viure millor, incloent-hi el desenvolupament de la seva memòria. No entraré en aquest debat. Em limito a assenyalar que si la memòria no importés, tampoc importaria la seva millora.

¿Potser la memòria és més rellevant fora de l’escola que a dins? Als debats pedagògics s’ha convertit en un lloc comú l’afirmació que oblidem de seguida tot el que aprenem de cor. Però si desenvolupéssim la lògica d’aquesta tesi, hauríem de preguntar-nos també on guardem tot el que no oblidem de seguida.

Als escèptics sobre el valor de la memòria els agrada adduir l’exemple, una mica pobre, de la llista dels reis gots. Si el que volen dir és la trivialitat que la memòria es pot usar malament, ¿com podrem estar en desacord? Es pot utilitzar tan malament com qualsevol altra facultat humana. Pensem en els possibles usos de la mà o de la paraula.

Podem classificar els continguts de la memòria en dos grans grups, d’acord amb el significat del seu contingut. En el primer hi trobaríem el que memoritzem de manera inflexible, seguint el model del lloro. Es tracta, en realitat, de tires fòniques buides de significat que sovint permeten analogies falses. Recordo un alumne que va memoritzar de manera inflexible la paraula retractar com si signifiqués retratar i va escriure en un examen que Luter va ser excomunicat per no voler retratar-se. És aquest un coneixement que no permet cap metacognició.

En el segon grup hi trobaríem el que aprenem de manera flexible, que es pot aplicar a diferents contextos. De fet, la principal característica de la flexibilitat és la seva aplicabilitat reflexiva. Una mateixa fórmula matemàtica es pot aprendre de les dues maneres, però només una és pròpiament matemàtica.