El paisatge

26/05/2012

 

El 3 de febrer, l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya, una de les nostres institucions pedagògiques de referència, hauria fet vuitanta anys. El departament d'Ensenyament va organitzar un acte institucional rememoratiu al Palau de la Generalitat en el transcurs del qual se'ns va fer entrega als assistents d'una petita joia, el Llibre de les flors , que és una esplèndida mostra d'un treball escolar que, precisament perquè es va quedar sense història, no es pot quedar sense memòria.

Vull afegir-me a aquest homenatge recordant una de les activitats més innovadores de la pedagogia de l'Institut Escola: l'experiència directa del paisatge. La pedagogia del paisatge té el seu inici en un article de Francisco Giner de los Ríos titulat Paisaje , aparegut als números 219 i 220 de la Ilustración Artística de Barcelona (8 i 15 de març del 1886), i tenia com un dels seus referents l'incipient excursionisme català. La relació directa i immediata amb el paisatge, entès com el país -o millor, la pàtria- circumdant, amb les obres de la natura i les de l'home, era concebuda per Giner com una experiència d'impregnació multisensorial i d'activitat multidisciplinar que formava part de les activitats regulars de la Institución Libre de Enseñanza. Estava convençut que permetia als alumnes treure profitoses lliçons de moral, estètica, història, patriotisme i filosofia.

Una evident manifestació d'incultura per a qualsevol país és la que es posa de manifest en la incapacitat dels seus ciutadans per al gaudi del seu paisatge circumdant. El paisatge és un llibre que s'està quedant sense lectors.

Villar Palasí

 19/05/2012

 

Al debat de la llei general d'educació del 1970, José Solís Ruiz, ministro secretario general del Movimiento , va etzibar a Villar Palasí, ministre d'Educació: " ¡Más deporte y menos latín! " Villar Palasí, un home molt culte, que parlava dotze llengües, incloent-hi el valencià, que era la seva llengua materna, i tres dialectes xinesos, li va respondre, fent referència a la ciutat natal de Solís: " Gracias al latín, los nacidos en Cabra se llaman egabrenses ". Un ministre així es mereixia alguna necrològica, però ha mort -el 7 de maig- envoltat de silenci. 

Amb la llei general d'educació, l'última gran llei educativa que hem tingut, es va crear l'EGB, l'educació general bàsica obligatòria dels 6 als 14 anys. José Luís Villar Palasí era plenament conscient que una llei d'educació ambiciosa necessitava, si volia ser creïble, l'acompanyament d'una llei de finançament igualment ambiciosa. Però els ministres falangistes no es van mostrar partidaris de concedir recursos a una llei a la qual s'oposaven.

Amb la perspectiva que ens dóna el temps hem de dir clarament que va ser una bona llei... però sense defensors. Gràcies a aquesta llei som el quart país que ho ha fet millor educativament en els últims 50 anys… El que passa és que també som el país que ho ha fet pitjor en els últims deu anys.

La llei general d'educació ens va situar al capdavant dels països desenvolupats pel que fa al ritme de millora del nivell educatiu de la població, però van decidir canviar-la per una altra llei, la Logse, que ens ha situat al capdavant dels països desenvolupats pel que fa al ritme d'empitjorament

La veritat és rodona, com la pilota

13/05/2012

 

La filosofia del futbol és una dialèctica. La tesi la va proporcionar Parmènides amb l'afirmació "el que és, és"; l'antítesi, Vujadin Boskov amb el seu "futbol és futbol"; la síntesi és doble: "l'ésser és esfèric" i "la veritat és rodona". Tota la filosofia antiga afirma la superioritat divina de l'esfera sobre qualsevol altra forma geomètrica. La prova és que allà on hi ha hagut, en qualsevol moment de la història, una bufeta de porc o de bou a disposició d'uns nens, s'ha confirmat que el que és no pot deixar de ser i, per aquesta raó, l'origen del futbol és sempre la infantesa. 

Un matí de primavera del 1463 a Orvieto, el cardenal alemany Nicolau de Cusa va veure l'espectacle dels nens corrent darrere una pilota i va escriure De ludo globi [El joc de l'esfèric], un tractat de metafísica de l'esfera que recuperant les idees de Plató va provocar una revolució científica. La teoria (que cap altra cosa vol dir espectacle ) del joc de la pilota va ser iniciada, doncs, per un alemany amant del calcio, que era fill, per cert, d'un tal Johan Cryfts. Hi ha coses, amics, que només passen a la realitat.

De ludo globi va tenir una gran influència en Copèrnic i Galileu. El segon va estudiar en el seu Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo (1632) la trajectòria aèria d'una pilota llançada per un jugador expert per provar de comprendre l'efecte combinat de la rotació i la translació. Cal reconèixer que no estava faltat de raó Valdano quan assegurava que "el futbol és anterior a si mateix".

Ara podríem parlar de Camus, que va treure profitoses conclusions morals de la comprensió que la pilota mai no ve exactament per on l'esperes; o de Wittgenstein, que va tenir la intuïció de la seva teoria dels jocs de llenguatge mentre veia un partit de futbol; o de Chillida, que va aprendre a pensar en la relació entre els cossos i l'espai mentre era porter de la Reial Societat... o fins i tot del papa Pius XII, que un dia va etzibar a un àrbitre: "Així que vostè és qui va anul·lar ahir dos gols a Itàlia?" Cal entendre la reacció papal, a diferència dels ateus, que consideren que l'inici del joc còsmic és una puntada cega; els creients afirmen la prioritat ontològica de la xiulada de l'àrbitre i la seva posterior supervisió del partit.

Passem a la tarda del 3 de maig del 1961. Heidegger està nerviós. Ha perdut el domini del seu ésser aquí i tota la culpa la té el Barça. Heidegger tenia un olfacte molt fi per al futbol. Va ser un dels primers admiradors de Beckenbauer, a qui veia com una mena de déu antic que feia explícit amb el seu joc el desvetllament de l'autenticitat de l'existència. Però era també un aficionat apassionat que, quan televisaven un partit important, s'oblidava de totes les seves crítiques al món de la tècnica i, ignorant el camí del bosc, corria fent dreceres pels camps de Todtnauberg per arribar d'hora a casa de l'únic veí que tenia una Telefunken. Aquella tarda el filòsof estava neguitós perquè el Barça i l'Hamburg es jugaven el pas a la final de la Copa d'Europa en un tercer partit de desempat a l'estadi Heyssel de Brussel·les. No podia estar-se quiet. S'aixecava, s'asseia, gesticulava... amb una tremolosa tassa de te a la mà. Tres minuts abans d'acabar la primera part Segarra va passar la pilota a Kocsis i ell la va cedir a Czibor. Heidegger es va paralitzar. Czibor va xutar amb tanta força que li va trencar el polze a Schnoor, el porter alemany. La pilota va sortir rebotada i Evaristo, que venia del darrere, va marcar l'únic gol del partit. En aquell precís moment, Heidegger, el filòsof de la cura, va perdre l'autenticitat i va deixar caure la tassa de te a terra com d'altres deixen caure les copes.

Acabo al bar de Mou... el dels Simpson. Els clients beuen cerveses Duff veient els Isotops de Springfield a la tele. No sóc jo qui per donar lliçons a ningú, però pensant en ells em dic que hi ha dues maneres d'estar al camp. Una afirma la presència de la pilota, la veritat rodona, l'ésser que sempre és, el ludo globi ; l'altra la del jugador. Però solament la pilota és necessària i tota la resta és contingent. Per això qui afirma el joc, s'estima la pilota i fins i tot pot fer-nos creure en la possibilitat de domesticar l'atzar i embridar-lo a una idea de noblesa. Potser l'existència no sempre té lògica; potser els espais infinits del cosmos ens ignoren, però és reconfortant saber que, si més no, la rodona veritat de la pilota ha estat nostra.

 A Ignacio Ruiz Quintano, client del bar de Mou; creient d'una altra fe.

L'Espluga, gran camp d'aprenentatge

12/05/2012

 

Ja he deixat constància en aquesta columna de la meva admiració per la república pedagògica de la Conca , que té el seu cor entusiasta al Centre de Recursos Pedagògics de Montblanc. Vull ara fer esment d'un poble que s'ha convertit en un gran camp d'aprenentatge, l'Espluga de Francolí, i de les seves propostes pedagògiques.

La primera és La cova . No és cap casualitat que Espluga derivi del terme llatí spelunca , que significa cova . N'hi ha moltes pels voltants del municipi, però la més notable és la de la Font Major, que recull el curs subterrani del riu Francolí. Ens garanteix un recorregut didàctic pel seu poblament cavernari, des del neolític antic fins als temps dels ibers, que deixa bocabadats els nens i els adults. És un model a imitar per altres pobles amb importants recursos culturals. El muntatge audiovisual és, senzillament, encisador. Per a les visites escolars hi ha guies i dossiers didàctics i en una cova propera, la cova Castell, els alumnes poden desenvolupar diferents activitats didàctiques que complementen la visita.

La segona possibilitat és el Museu de la Vida Rural, una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla que es fa imprescindible per entendre l'expressió viure a pagès . La tercera, que complementa perfectament l'anterior, és la Fassina Balanyà, el museu d'una antiga fàbrica d'aiguardent que ofereix informació d'un gran interès per entendre l'origen de la industrialització de Catalunya. Per concloure vull felicitar l'alcalde, David Rovira, que ha entès perfectament que el turisme didàctic no és incompatible amb l'exigència científica.

Les fonts del Nil

No passa sovint que el Barceló il·lustri un article teu

 

06/05/2012

David Livingstone no va comprendre mai les dones. "Jo no estic ben informat -va escriure en una carta- dels sentiments d'aquests éssers que han estat femenins tota la vida". Després d'acceptar que el seu futur no passava pel matrimoni, va decidir posar la seva vida al servei de la seva gran passió, l'Àfrica. El desembre del 1840, a l'edat de 28 anys, va salpar d'Anglaterra. Abans, però, va redactar el text que enviaria a les autoritats de l'Imperi Britànic per comunicar el seu descobriment de les fonts del Nil. Estava segur del seu èxit perquè portava Heròdot com a guia i confiava cegament en les seves descripcions. Havia de trobar una muntanya de dos cims d'on rajaven les fonts de tots els rius de l'Àfrica.

El viatge per l'interior de l'Àfrica va ser esgotador. Ens el podem imaginar enfonsat fins a la cintura en el fang dels aiguamolls tropicals, obrint-se camí entre núvols de vapors mefítics i mosquits transmissors de malalties, amb els peus ulcerats. Va emmalaltir de paludisme, tuberculosi i escorbut. Però en cap cas se'n va ressentir la seva decisió. Mai no es va donar per vençut. En algun lloc, allà al davant, l'esperaven les fonts del Nil i, amb elles, la glòria.

El primer de gener del 1854 va arribar exhaust al pas dels Mambaris, on esperava trobar inèdites meravelles que recompensessin tots els seus patiments. Però només va trobar un fragment d'acer d'una cadena de rellotge, possiblement fabricat a Anglaterra. El va contemplar una estona en silenci i el va guardar a la butxaca. Cap a les onze del matí va arribar al poble Chikondo, situat als marges del Loncoyé, i va regalar mantega a les dones del cap de la tribu. Després va passar al país de la reina Pyemoena, que va confondre la seva cabellera rossa amb la d'un lleó. I això el va omplir d'orgull. A continuació va circumval·lar el llac Tanganica i va arribar al seu destí. Aviat es va veure obligat a reconèixer que el Nil tenia incomptables fonts, tantes que era impossible assenyalar les quatre d'Heròdot. No podia dir, doncs, on naixia el riu dels faraons.

Una cosa semblant li va passar a J.H. Speke. Descrivint la seva arribada a les fonts del Nil fa un repàs minuciós dels esforços que li va exigir el viatge, assegurant que en tot cas "van ser recompensats amb escreix", però una mica més endavant matisa: "Encara que era bellíssim, aquell paisatge no va resultar exactament el que havia esperat". Podem recordar també l'arribada de René Caillié a la ciutat dels seus somnis, Tombouctou, el 20 d'abril del 1828. També va patir de valent. Va haver de caminar centenars de quilòmetres pels territoris més agrestos amb els peus ulcerats i patint mil contratemps. Va esquivar la mort gràcies que una dona gran es va compadir del rajolí de vida que li quedava. Va viure amb impotència la repulsió que la seva pell ulcerada provocava en els que el veien. Però mai va deixar que s'apagués en el seu cor el fulgor imaginari de Tombouctou. "Em va envair un sentiment inefable de satisfacció: mai havia tingut una sensació semblant. La meva alegria era extrema", escriu recordant la seva presència davant la ciutat. No obstant això, es veu obligat a reconèixer que l'espectacle que se li representa a la vista no tenia res a veure amb l'imaginat. "Tombouctou no és a primera vista més que una pila de cases de fang mal construïdes, i tot al voltant l'únic que es veu són planes immenses d'arenes movedisses". Per completar la seva decepció, unes hores després es va assabentar que era el segon europeu a arribar-hi.

Livingstone no era dels que fan marxa enrere. Quan es va trobar amb Stanley, el 3 de novembre del 1871, li va donar els seus quaderns de notes, en què deixava constància que s'estimava més viure entre els africans que entre els membres de la Societat d'Antropologia de Londres. Va morir dos anys després, el primer de maig del 1873. Els seus amics africans van portar el seu cos fins a la costa en un viatge de mesos.

Respecte a Henry Morton Stanley, diguem que va néixer al País de Gal·les. La seva mare, incapaç de saber qui l'havia deixat prenyada, li va comprar el cognom a un borratxo... que no es deia Stanley, sinó Rowlands. Henry va passar a dir-se Stanley quan va estar en condicions d'inventar-se un passat i va decidir que volia ser americà. Va haver de pagar un preu alt per aquesta decisió. Els lectors britànics no van valorar gaire les seves cròniques africanes, que escrivia per al New York Herald , ni tan sols la de la seva trobada amb Livingstone. Per a ells era, simplement, un trivial periodista americà.

Amb el país

05/05/2012

Dissabte passat una mestra se'm va dirigir donant per fet que compartia fil per randa el seu convenciment que el govern català està abandonant voluntàriament l'ensenyament públic. "Bé, acceptem-ho -li vaig etzibar-, encara que topem amb l'inconvenient que amb les retallades l'escola pública es juga la seva qualitat, la concertada s'està jugant la seva existència, però no deixarem que aquest fet s'interposi en el nostre argument". La mestra em va mirar amb desconcert creixent. 

Acceptem que la Generalitat no pateix cap asfíxia financera i que el Govern ha dissenyat un pla maquiavèl·lic per desmuntar l'estat del benestar sense fer-se ell mateix l'harakiri. Acceptem fins i tot que la consellera d'Ensenyament només és feliç quan troba una nova idea per enfonsar l'escola pública. Però, llavors, per coherència, la mala fe del Govern ha d'esperonar la responsabilitat dels defensors de l'escola pública, amb totes les reivindicacions que considerin adients, però deixant molt clar, amb una pancarta ben gran a la porta de cada centre, si cal, que malgrat les intencions del Govern, no accepten cap excusa pel fracàs. 

Potser les meves paraules van ser una mica estentòries. Si és així, ho sento, però em fa l'efecte que a vegades no semblem prou conscients que el que hi ha en joc no és una ofensiva neoliberal contra l'estat del benestar, sinó una crisi econòmica en la qual Catalunya es juga el seu futur. Vivim una situació d'emergència en què, precisament perquè en patim directament les conseqüències, el compromís professional dels docents amb el país hauria d'estar fora de sospita.