La fi de la transició

09/03/2012  

Vaig arribar a Barcelona l'agost del 1976 amb la intenció de fer pedagogia a la Universitat de Barcelona i tornar a casa. No em preocupaven la història o la cultura catalanes. A la universitat es podia estudiar perfectament en castellà i tenia molts amics castellanoparlants amb qui divertir-me. Però un dia vaig decidir que no podia marxar de Catalunya sense conèixer res del país i vaig llogar un pis en un poble on no coneixia ningú, el Masnou. Al cap de poc temps vaig trobar feina a l'escola El Cim de Teià i vaig haver d'aprendre a pronunciar cognoms com Ramentol i Basses.

L'escola tenia un mestre pagat pels pares que donava unes hores setmanals de català als alumnes. Entre els mestres hi havia una predisposició favorable a integrar el català al currículum. Em vaig apuntar, l'any 1980, al "reciclatge de català" i vaig començar a fer realitat a classe el coneixement del medi. La meva programació d'història de l'agricultura al Maresme va guanyar el premi Baldiri i Rexach l'any 1982. A poc a poc la realitat anava ocupant el seu lloc natural a l'escola. Al mateix temps va tenir lloc la transferència dels funcionaris docents. Al meu sindicat la majoria defensava el Cos Estatal de professors. Em vaig guanyar algunes enemistats en argumentar que l'únic Cos Estatal digne d'aquest nom era el de Rocío Jurado.

Ara la meva filla és mestra i, òbviament, viu una situació en la qual el català no s'ha d'integrar en cap currículum, perquè el currículum està fet en català. En el procés alguns mestres de la meva generació van abandonar Catalunya i d'altres hem acabant descobrint, ja sense sorpresa, que Catalunya és més que un club. La immersió? Cap problema. El que ens ha de preocupar és el nivell de català i castellà dels nostres nois. No són bons en cap de les dues llengües. Tant se val si comparativament estem millor o pitjor que no sé quina comunitat autònoma. Ens trobem per sota del que tenim el deure d'exigir-nos a nosaltres mateixos. El dia que ho aconseguim s'haurà acabat la Transició.

Dues matèfores

26/02/2012 

Primera: el cas de John F. Tinker. Després de 20 hores de viatge, l'autobús creuà el Mississipí i s'endinsà en els boscos de coníferes d'Iowa. Feia fred a fora, però el caliu dels viatgers ho compensava. Tornaven de la manifestació que havia aplegat més de mig milió se persones a Washington el Dia d'Acció de Gràcies del 1965 per demanar la fi de la Guerra del Vietnam. Dos adolescents de 15 anys, John Tinker i Christopher Eckhardt, alumnes de l'institut de Des Moines, feien projectes per seguir la consigna del senador Kennedy, que volia que la protesta es mantingués viva al llarg del Nadal. Van decidir que el dia 16 de desembre anirien a classe amb braçalets negres.

Arribat el dia, John Tinker va considerar assenyat parlar amb els seus professors abans de manifestar públicament la seva posició contrària a la guerra, ja que la direcció del centre havia prohibit qualsevol senyal externa de protesta, però la seva germana, Mary Beth, de 13 anys, va optar per la desobediència. El professor de matemàtiques, Richard Moberly, la va fer fora de classe en veure-la amb el braçalet. El John, llavors, es va solidaritzar amb ella imitant el seu gest i va córrer la mateixa sort. Els dos germans van presentar immediatament una denúncia contra el centre.

El jutge Roy Stephenson va dictaminar a favor de l'institut, però els Tinker van portar el cas fins al Tribunal Suprem, que va dictar una sentència a favor seu el 24 de febrer del 1969, i va crear així una jurisprudència que marcarà època, i no només als Estats Units. Set dels nou jutges van considerar que la Primera Esmena garanteix la llibertat d'expressió de professors i alumnes, perquè cap d'ells abandona els seus drets constitucionals a les portes del centre. Les escoles -afegien- no poden ser "enclavaments totalitaris". Òbviament, és així, però ¿això vol dir que els professors no han de disposar de cap autoritat que els legitimi per afrontar els problemes quotidians de convivència? Sovint les conductes indisciplinades dels alumnes només reflecteixen que tenen molta més energia que seny per controlar-la. Valorant això, un dels jutges, Hugo Black, va redactar un vot particular posant en dubte que els tribunals es poguessin arrogar el dret de decidir com ha de transcórrer una jornada escolar. Els Tinker no havien esvalotat el seu centre, però malgrat tot, havien pertorbat l'atenció dels seus companys. L'exercici del dret de la llibertat d'expressió -deia- no ens fa impunes, sinó responsables. Les coses que es diuen de qualsevol manera en qualsevol lloc no estan necessàriament protegides per la Constitució.

Segona: el cas de la vall d'Egüés. El protagonista és ara un pare culte, consultor financer, llicenciat en dret i en periodisme, que viu amb la seva família en un lloc idíl·lic de Navarra, la vall d'Egüés. Aquesta vall se situa a la part occidental de la conca de Pamplona, seguint el curs del riu Urbi; encoratjo el lector que s'hi vulgui acostar a no perdre's el Museu Oteiza. Vet aquí que un dia aquest pare va enxampar el seu fill de deu anys barallant-se violentament amb un altre nen, i li va clavar un clatellot. Uns policies municipals el van veure i el van denunciar per maltractaments. Uns mesos després el nen va ser expulsat de l'escola per amenaçar un mestre i el pare el va portar a la comissaria i va demanar als policies que l'havien denunciat que se'n fessin càrrec. Temia que si feia el que creia que havia de fer, li caigués una altra denúncia. Els policies li van etzibar que no entrava en les seves responsabilitats l'educació dels fills de ningú. El desesperat pare els va respondre que si es consideraven amb autoritat per avaluar-lo a ell com a pare, és que estaven completament segurs del que calia fer amb el seu fill. Va girar cua i se'n va anar. Tot sol. Aquesta vegada els policies el van denunciar per desobediència i abandonament d'un menor. Al judici corresponent, va ser absolt de la primera acusació, però ell va considerar que s'hauria d'haver condemnat els policies, per denegació d'auxili.

Un bon mestre és... (i 2)

12/02/2012

 

"Rose is a rose is a rose is a rose... " Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se'l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: "Què hem après sobre el reformisme educatiu?" Bàsicament n'hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l'eficiència docent definint amb precisió numèrica l'exacta aportació del mestre en l'aprenentatge de l'alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.

L'economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l'atenció amb més claredat sobre l'impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l'alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d'alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s'oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d'impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L'actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l'eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d'alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.

No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l'aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d'acord amb l'economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l'experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d'un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d'impregnació. D'altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. "El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no". I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.

Afegeixo que l'avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L'autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d'estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d'una classe.

Un bon mestre és...

29/01/2012

 

"Rose is a rose is a rose is a rose ". Com la rosa de Gertrude Stein, al bon mestre no se'l pot definir teòricament sinó que cal reconèixer-lo en la pràctica.
A propòsit d'això, Nicholas D. Kristof publicava no fa gaires dies un article en aquest diari titulat "Els valors dels docents", en què resumia un estudi dirigit pels economistes Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, titulat " The long-term impacts of teachers: teacher value-added and student outcomes in adulthood " . Després d'analitzar dades de 2,5 milions d'alumnes dels Estats Units aquests investigadors arriben a la conclusió "que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida". Els que han tingut la sort d'un bon professor a primària tenen més probabilitats d'anar a la universitat i de guanyar més cèntims, mentre que un mal professor "produeix els mateixos efectes per a l'alumne que fer campana el 40% del curs". Res d'això és especialment nou, però ha estat recollit pels mitjans de comunicació d'arreu el món, que han subratllat la necessitat, propugnada pels autors de l'estudi, de pagar més als professors bons i de fer fora els professors dolents. Ja tenim, doncs, la solució per a tots els nostres problemes educatius. Si no saps què fer per millorar el teu sistema educatiu, fes-hi neteja de personal. El 6 de gener The New York Times recollia aquestes paraules del professor Friedman: "El missatge és que cal acomiadar gent tan aviat com es pugui". A.J. Rotherham al Time en va deduir l'ocurrència que els pares han de poder triar no solament escola, sinó també el mestre del seu fill.
Ja fa uns anys que els debats educatius se centren obsessivament en el rendiment dels docents. Hi ha diverses raons que ho expliquen.
La primera és que en aquests temps nostres postideològics (que diria Obama) hem perdut la confiança que el segle passat havia dipositat en les metodologies i en l'increment de recursos econòmics com a claus essencials de la millora del sistema educatiu. Els informes PISA han fet palès que un mateix mètode pot donar molts bons resultats en un país i mediocres en un altre, i que l'augment de recursos materials no porta incorporada necessàriament una millora de resultats.
La segona raó és que cada vegada és més evident la dificultat dels governs democràtics per crear consensos polítics i pedagògics amples. El reformisme pedagògic ja no desperta entusiasmes ni entre els socialdemòcrates. Més aviat el que predomina és un escepticisme generalitzat que és la seqüela de la Logse. El que molts mestres han après de les disputes educatives del segle XX és que si alguna cosa en educació és etiquetada de moviment, ha de ser evitada com una plaga.
La tercera raó és que la institució escolar, en el seu conjunt, sembla perdre credibilitat social. A parer meu el fenomen educatiu més interessant d'aquest començament de segle és el creixement de l'educació a la llar. Cal reconèixer que, malgrat les crítiques que acostumen a rebre les famílies que hi aposten, disposen d'un bon argument al seu favor. Si el pluralisme és un valor inqüestionable i les creences i pràctiques ideològiques, religioses o sexuals dels ciutadans es consideren un assumpte privat en el qual l'Estat no té dret a immiscir-se, ¿com pot justificar-se la intromissió de l'Estat en l'educació dels nostres fills, especialment quan es demostra que els nens educats a casa no som menys sociables que la resta?
Tornem a l'estudi inicial. L'argument de premiar els bons professionals i acomiadar els dolents seria, molt probablement, eficaç, però és difícil d'entendre per què solament es considera aplicable als docents. Podria fer-se extensiu a metges, policies, conductors de transports públics, etc. De fet, no hi ha cap dubte que tot aniria més bé si tots fóssim més competents, però aquesta és una afirmació tan vertadera com trivial. Jo no ho considero un menyspreu, crec que és bo per a la professió docent que es reconegui públicament el que és perfectament reconegut individualment: la rellevància del bon professor. Tots n'hem tingut algun i el recordarem amb agraïment.

Política i pedagogia

15/01/2012 00:00

Quan els atenesos van enxampar un missatger del seu pitjor enemic, l'invasor Filip de Macedònia, li van descobrir una carta que Filip adreçava a la seva dona, Olimpíada. Van decidir no obrir-la perquè van considerar que no n'havien de fer res de les comunicacions entre un home i la seva dona. Com és que encara ens commou aquesta història de fa gairebé 2.500 anys? No cal dir com ha canviat el món des de llavors. El fill de Filip i Olimpíada, Alexandre Magne, es trobaria completament perplex en una cruïlla de l'Eixample barceloní. Ara bé, si el seu mestre Aristòtil assistís com a oient al cicle de conferències sobre la virtut que el 16 d'aquest mes s'inicia al CCCB, no solament no se'n perdria detall sinó que es trobaria en condicions d'ensenyar alguna cosa als ponents. Com ja s'ha observat sovint, el progrés científic i el benestar social no porten aparellat necessàriament el progrés moral. Desprès del dramàtic segle XX, ningú no ignora que res inhumà ens és aliè. Però si sabem això, és que tenim alguna idea del que és -o hauria de ser- pròpiament humà. Bàsicament la humanitat de l'home es fa palesa en la seva necessitat existencial de saber-se ben orientat cap al Bé. Tota la resta de les seves necessitats estan modulades per aquesta, molt més profunda. Per això l'home és l'ésser que pot donar la seva vida orgullosament per una sinècdoque. La vida, a diferència del pensament, no pot permetre's el luxe de ser nihilista. Avui, gràcies a la ciència, disposem de coneixements capaços de reduir molt sensiblement qualsevol dolor físic, però mai no hi ha hagut a les ciutats més reparadors dels jos ferits. Tanta ànsia d'utopia i hem construït una societat terapèutica!

Les coses humanes obeeixen a una raó específica que no és equiparable a la científica. Però admetre que el món humà no es pot explicar amb lleis físiques implica admetre també que no podem invertir en la història totes les nostres esperances. Ja no podem creure en la idea del progrés dels nostres avis, que veien una relació necessària entre l'increment de les llums del coneixement i de la moral. Se'ns fa difícil veure en la història una mena de teodicea laica. Per això mateix continuem necessitant filosofia.

Escric aquest article immediatament després de llegir una obra d'estricta actualitat, els Consells sobre política de Plutarc de Queronea (45-135 dC), que acaba de ser editada per Adesiara, amb una molt bona traducció de Montserrat Nogueras.

Tendim a pensar que el realisme filosòfic en política el va inaugurar Maquiavel, però l'autor del Príncep no deu la seva anomenada a l'originalitat del que diu, sinó a la grandesa dels seus deixebles (citem Hobbes o Napoleó). Res del que trobem en el florentí sorprendria un lector antic de, per exemple, les Stratagemata de Poliè, un autor macedoni contemporani de Plutarc que fa del cinisme i de la manca d'escrúpols la clau de la intel·ligència política. Plutarc sap tot el que sabia Poliè, però és conscient de la dimensió política de la seva escriptura. És un bon coneixedor de l'especificitat de les coses humanes i, per això mateix, és un escriptor prudent que -com hem vist amb l'exemple de la carta de Filip- vol fer-nos creure que cap fi justifica qualsevol mitjà. A Plutarc li semblaria molt poc edificant escriure, com fa Poliè, que Cosingas, un rei-sacerdot traci, veient-se incapaç de guanyar-se el respecte dels seus súbdits, va construir una enorme escala i els va dir que els acusaria davant els déus per la seva actitud. Tement que complís la seva amenaça -conclou Poliè-, els tracis se li van sotmetre.

Plutarc (com Plató o Xenofont) sap que no hi ha cap artista superior al polític i que tota política digna del seu nom és pedagogia, perquè "no hi ha res que torni un home dòcil i amable envers un altre home si no és la confiança en la seva pròpia benignitat i en la seva fama de persona noble i justa". I aquesta confiança no es pot guanyar amb l'escriptura de Poliè o Maquiavel sense trair la lògica de l'existència humana.

Per què sóc cristià

25/12/2011

 

Evangeli segons Joan ,8,1-11. Després de passar la nit al mont de les Oliveres, Jesús va anar al temple de Jerusalem i aviat començà a parlar amb la gent que se li acostava. Els "gramàtics" (així anomena Joan els mestres de la llei) li van portar una dona que havia comès adulteri i posant-la al bell mig li van preguntar quin càstig mereixia. En lloc de respondre, Jesús es va ajupir i va fer com si escrigués sobre el terra alguna cosa amb el dit. Com que els "gramàtics" van insistir, aixecà el cap i els digué: "Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra". Després va continuar, com diu el text, fent grafies al terra amb el tou del dit. Enfrontats a aquest repte, els "gramàtics" es van retirar, "començant pels més vells". La dona va romandre al mig fins que Jesús, que fins llavors l'havia observat de baix a dalt, es va posar dret i li digué: "Si ningú no t'ha condemnat, jo tampoc no et condemno". L'escena és tan sorprenent que la majoria dels artistes han considerat més pietós reservar el centre per a Jesús, malgrat que Joan diu dues vegades que estava ocupat per la dona. En situar-la al centre oposa, de fet, les mirades altives dels "gramàtics", que, des del pedestal de la llei, veuen una adúltera, i la de Jesús, que ho observa tot des de baix. Però no hauríem de precipitar-nos criticant els mestres de la llei, perquè la subjecció dels jueus a les seves normes ancestrals els ha permès sobreviure mentre al seu voltant naixien i s'enfonsaven imperis que semblaven indestructibles.

Israel va començar a ser un poble quan Moisès li va donar la llei gravada a la roca del Sinaí. Per això en la decisió de mantenir diàfan el solc del cisell sobre la roca hi ha una noble voluntat d'afirmació col·lectiva. És, doncs, sorprenent que davant els "gramàtics" Jesús es dediqui a escriure sobre el terra sense deixar cap grafia perdurable. Els lectors jueus i musulmans dels Evangelis sempre s'han sorprès que gairebé no contenen preceptes. Així és. On els jueus i els musulmans tenen la Torà o la xaria els cristians tenim teologia. Hem d'interpretar Déu amb les nostres llums. En certa manera podem dir que el cristianisme és anàrquic. El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme. Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.

Al cristianisme, a diferència de l'islam o el judaisme, la llei no pot delimitar la conducta del creient i, en conseqüència, difícilment pot donar resposta a les demandes de la vida en comú. Una teologia política cristiana és problemàtica perquè al cristianisme hi ha latent una desconfiança profunda sobre la capacitat de la llei per posar fi al dolor humà. No hi ha cap llei que pugui satisfer les demandes de l'amor. Per això mateix Europa és essencialment cristiana: mai no ha sabut sentir-se còmoda amb les lleis -necessàriament imperfectes- que es dóna a ella mateixa. Europa és un projecte desmesurat i irrenunciable.

A Jacint Bassó, amic.

La bombolla ideològica

18/12/2011 

"Ja saps -em va dir una veu inconfusible a través del mòbil- que estic dissenyant un màster sobre creixement sostenible i em preguntava si podries ajudar-me, perquè en aquestes coses fa bo començar pels grecs". "Pels grecs?" "Segur que algun grec en va dir alguna cosa". "¿Sobre creixement sostenible?" "Per a la bibliografia, més que res". "Doncs cita Memònides de Moronea". "Espera, que en prenc nota..." "Me-mò-ni-des de Mo-ro-ne-a". "¿Què va dir?" "Va escriure una obra en dotze llibres, De turpidine . Alguns creuen que els fragments conservats tracten de sostenibilitat..." "Ja m'ho semblava que podria comptar amb tu!"

Vaig recordar aquesta absurda conversa en llegir a The Wall Street Journal que el ministre d'educació xinès està estudiant diverses mesures per reduir el nombre de llicenciatures. Una és destituir els degans de les facultats que tinguin més del 60% dels seus llicenciats aturats. En recordar-la vaig veure clar que el que realment havíem inflat tots plegats aquests darrers anys no havia estat una bombolla immobiliària, sinó una bombolla ideològica. Potser per fer-nos una idea precisa de la seva dimensió cal començar acceptant que els xinesos són, en un món sense fronteres, els nostres veïns i que estem competint per les mateixes feines. El que vull dir és que ens cal mirar cara a cara la realitat que ens envolta i, si pot ser, des de fora d'Europa. Ens adonarem llavors que això de la societat líquida és una broma de mal gust quan el que ens falta és liquiditat, cada dia se'ns fa més lamentable l'absència d'institucions fortes i estables i continuem sospirant per un amor segur i una feina alegre.

La natura no és líquida, és indomesticable, però havíem cregut que era un artifici. El que havíem decretat no havia estat, com deia Fukuyama, la fi de la història, sinó la fi de la natura. "La família és un mite", proclamava no fa gaire un intel·lectual progre al CCCB. Ens crèiem autoritzats a desmuntar les petites i fràgils -però reals- instàncies de solidaritat a petita escala, com la família o les esglésies, perquè volíem una Solidaritat amb majúscula, que garantís el benestar per a tothom, però amb l'aigua de la crisi al coll descobrim que no hi ha institució més solidària que la família, que no podem prescindir ni de Càritas ni del Banc d'Aliments i que no tenim substitut per a l'esforç generosament solidari del bon ciutadà.

Ens havíem oblidat de la naturalesa perquè ja en teníem prou amb el paisatge, el turisme d'aventura i l'ecologia. Pensàvem que no hi havia res que per naturalesa fos una situació humana i, per tant, que no hi havia en la naturalesa cap indicació sobre la manera correcta de viure. L'arbre de la ciència del bé i del mal produïa tota mena de fruits. Fins i tot ecològics, baixos en calories i amb molta fibra. Tothom se'n podia servir en la festa del multiculturalisme. La revolució pendent era la de la transformació de les relacions humanes d'acord amb el criteri de la utilitat a curt termini. La fidelitat a la paraula donada era una cosa a renegociar cada dia. L'home psicològic havia substituït l'home polític.

Sense cap referent objectiu de progrés, el progressisme s'havia transformat en innovacionisme. Que ho hem sentit de vegades això de "cal innovar!", com un imperatiu categòric. I de sobte descobrim que les classes socials mai no havien desaparegut, i que a Catalunya voten CiU i el PP, o que no podem tirar el poder per la finestra sense que se l'apropiï el primer pinxo que passi pel carrer. Altres mons són, en efecte, possibles, però només n'hi ha un de necessari, perquè com deia Horaci -i aquesta és la clau de l'assumpte- " naturam expelles furca, tamen usque recurret ". És a dir: per molt que t'afanyis a allunyar-la amb una forca, la naturalesa sempre torna.

Nota: Memònides es pot traduir com el que té aspecte de dropo . Moronea si existís seria la ciutat dels babaus . La inexistent De turpidine tractaria De les bestieses . Potser hauria d'haver recomanat L'elogi de la negligència , de Frontó.