Analectes

21/04/2012 

Espanya és un dels països de l'OCDE amb més mestres que es declaren constructivistes, però el 90% dels professors fan servir el llibre de text de manera regular a classe. També és el país en què l'aprenentatge es veu més afectat per interrupcions.

Gairebé el 50% de les criatures amb menys de 25 llibres a casa fracassen a l'escola, mentre que el percentatge és del 10% entre els que tenen més de 200 llibres. El 36,5% dels fills amb pares amb només estudis primaris fracassen en matemàtiques; el fracàs és d'un 4,2% entre els que tenen pares amb estudis superiors. Des de l'últim trimestre del 2001, per primera vegada a la nostra història, el nombre d'ocupats amb estudis superiors és superior al d'ocupats amb estudis de nivell baix. Espanya és el quart país de l'OCDE que ha fet millor els deures en matèria educativa en els últims 50 anys, però és el que ho ha fet pitjor en els últims 10 anys. Els primers 40 anys, cada cinc anys disminuïa quatre punts el percentatge de població espanyola sense estudis secundaris.

A partir del moment en què va entrar en funcionament la Logse es va invertir la tendència. L'any 2000 el percentatge de població d'entre 20 i 24 anys que havia obtingut a Catalunya el nivell de secundària superior era del 67,8%. El 2011 era del 62,8%. Quan es demana als mestres que comparin l'estat actual del sistema educatiu amb el de la seva infància, el 16,9% afirmen que és clarament millor; el 14,2%, una mica millor; l'11'1%, ni millor ni pitjor; el 21,0%, una mica pitjor, i el 36,9%, clarament pitjor.

I el 90% dels alumnes que acaben l'ESO sense repetir cap curs opten pel batxillerat.

L'ajudant de cambra

22/04/2012 

"Ningú no és un gran home pel seu ajudant de cambra", deia Goethe. Això es pot interpretar de dues maneres oposades: o no hi ha grans homes o tots els ajudants de cambra són mesquins. Goethe, que optava per la segona alternativa, creia que un gran home solament pot ser identificat com a tal per un altre gran home. En definitiva, qui vol trobar el pitjor d'algú, ho troba, i qui vol trobar el millor, també. Tot depèn de l'altura moral de qui mira. Podem imaginar-nos dos grans homes reconeixent mútuament la seva grandesa mentre els seus respectius ajudants de cambra s'intercanvien confidències escabroses darrere una columna, perquè quan la teva feina és vestir i despullar cada dia un home, és impossible no trobar-li cap misèria.

A la història dels ajudants de cambra hi ha tota mena de roïneses, però per no baixar de la metàfora a l'exemple, recordem simplement el conte del vestit nou de l'emperador. Va ser l'ajudant de cambra qui va assegurar a l'emperador que amb aquell vestit invisible seria l'home més elegant del món, precisament perquè a ell tant li feia si se li veia o no el cul. Prou bé que sabia que sota els seus oripells i títols, tots els emperadors del món van nus.

Les grans institucions, las grans morals i fins i tot les grans religions també han necessitat els seus ajudants de cambra, que tradicionalment han estat els poetes. Per això deia Nietzsche que els poetes estaven en la millor posició per conèixer els defectes que el seu senyor ocultava en públic a la llum del dia. Però tot això ja s'ha acabat. Ara qualsevol que vulgui sobresortir ha de saber que la moderna consciència democràtica no accepta de grat cap distanciament protocol·lari. Ens prendríem com un greuge al sentit comú democràtic que la casa reial tingués en nòmina un Nicolasito Pertusato, aquell ajudant de cambra de Felip IV que apareix a la dreta de Las Meninas , posant un peu damunt el mastí espanyol.

Quan els reis rebien el poder directament de Déu, se situaven molt per damunt del poble per representar el seu paper de difusors vicaris de l'autoritat legítima. El cas més espectacular va ser el de Lluís XIV, el Rei Sol, que feia de cada canvi de camisa un assumpte d'estat. Per aixecar-lo del llit cada matí feia falta mig Versalles. Ara que reben el poder de les lleis humanes, han de representar tant el seu país com el seu temps i han de retre comptes a l'emotivitat pública. No és una feina fàcil, perquè si són massa actuals, aviat passen de moda, i si per guanyar popularitat s'acosten massa al poble, corren el risc de veure's envoltats d'ajudants de cambra. No els queda més remei que prescindir del blindatge de la seva cort perquè, simplement, no estem disposats a subvencionar-los-la. Ens agrada que siguin propers, campetxanos i transparents. I així hem descobert que no hi ha cap gran home per a un periodista ben informat ni per a un usuari del Facebook amb mala bava. La qual cosa no necessàriament és políticament saludable. Hi ha certa morbositat en aquesta voluntat de valorar els que manen per la pitjor versió d'ells mateixos.

El cas de l'elefant sembla haver fet més mal al rei Joan Carles I d'Espanya que els diamants de Bokassa a Valéry Giscard d'Estaing, president de França, o Exuperancia Rapú a Pedro J. Potser és que ens ha tocat la fibra Disney. Però no crec que hagués sortit gaire més ben parat si en lloc de prendre mal en una cacera hagués caigut fent bricolatge domèstic un dissabte al matí. Començo a trobar massa cínic el guionista que escriu el reality de la casa reial, i el ministre García-Margallo no em desmentirà. Però tot això és anecdòtic davant el fet que cada ciutadà d'aquest país, de sobte, s'ha sentit durant uns dies l'ajudant de cambra d'un emperador, obligat a demanar perdó per anar nu.

No hi ha grans homes pels seus ajudants de cambra, deia Goethe. Tret que l'ajudant de cambra sigui un gran home, dic jo. Estic pensant en Sabino Fernández Campo, autor d' Escritos morales y políticos i bon lector de Maquiavel.

Deures i beateria

14/04/2012 

Llegeixo que la Ceapa es planteja traslladar a Espanya l'ocurrència de la "quinzena sense deures" promoguda per una associació similar francesa. Ho faig sense sorpresa perquè si la història de la pedagogia ens ensenya alguna cosa és que no hi ha idea prou absurda que no tingui bona acollida, especialment si està envoltada d'una aurèola de beateria moral. 

Els arguments dels pares francesos són de tres tipus. El primer és que els nens passen massa hores a classe sense entendre res i no els podem castigar obligant-los a portar la seva perplexitat a casa i alterar així la vida familiar amb els seus deures "cronòfags". El segon és que "com tothom sap" els deures són un factor essencial d'increment de les desigualtats. El tercer és que ningú n'ha demostrat mai l'eficàcia pedagògica. 

Deixant de banda que els factors essencials d'increment de desigualtats són la natura i l'ambient cultural de la família, se m'acut pensar que els pares per ser coherents haurien de demanar també la supressió de totes les activitats extraescolars. No ho faran, malgrat que l'existència d'una xarxa cada vegada més àmplia d'institucions que ofereixen, sense cap control de qualitat, classes de recuperació i ampliació de coneixements (en idiomes, per exemple), mostra que el debat entre ensenyament privat i públic està desfasat. Porti vostè el fill on el porti, acabarà pagant alguna activitat extraescolar. Pel bé del debat pedagògic mateix, hauríem de diferenciar clarament entre dos tipus de centres: els que es proposen com a objectiu central fer feliços els nens i els que saben el que volen.

Humà, massa humà

08/04/2012

 

El relat de la passió de Jesús s'obre, de manera aparentment paradoxal, amb la seva entrada triomfal a Jerusalem, envoltat de manera entusiasta pel mateix poble que poc després demanarà la seva condemna. Res de l'altre món. Tot a l'Evangeli és humà. Tan humà que ens mostra fins i tot la covardia dels fidels. Encara és viu el ressò dels hosannahs quan Jesús assegura a Pere al Sopar Pasqual: "No cantarà avui un gall fins que hagis renegat tres vegades de mi" (Lluc). Havent sopat, es van dirigir tots a la muntanya de les Oliveres, on Jesús els va advertir que aquella mateixa nit s'escandalitzarien d'ell (Mateu i Marc). Dit això, s'allunyà i s'agenollà per pregar: "Pare, si vols, aparta de mi aquesta copa" (Lluc, Marc, Mateu). Aquesta imatge d'un Déu agenollat tement la mort és ben colpidora. Lluc diu que la seva suor era com sang que baixava fins a la terra. Mateu i Marc coincideixen que es va entristir i angoixar. I mentrestant, els seus deixebles dormien (Lluc, Mateu) i quan es van despertar, en lloc de fer-li costat, el van abandonar, atemorits (Marc).

Va ser conduït a la casa del summe sacerdot, on Pere va negar per tres vegades la seva coneixença. D'aquí va ser portat a Pilat, que el va condemnar a mort amb el seu gest de rentar-se les mans. El van crucificar al Gòlgota entre els escarnis fins i tot d'un lladre crucificat al seu costat (Lluc).

Va morir a l'entorn de l'hora nona, després de cridar amb força: "Déu meu, Déu meu! Per què m'has abandonat?" (Mateu, Marc). La sorpresa del lector reflexiu és cada vegada més gran. Aquestes paraules fins i tot semblen blasfemes. No és gens estrany que Tertulià afirmés que tot plegat és tan absurd que el relat no pot ser mentida. Quan Benet XVI va visitar Auschwitz es va preguntar on era Déu mentre uns homes eren massacrats per altres homes. "Per què, Senyor, vas romandre callat? ¿Com vas poder tolerar tot això?" Alguns catòlics van considerar aquestes preguntes impertinents, sense adonar-se que ja estan presents en el Calvari, on el Fill de Déu se sent abandonat pel Seu Pare, el regne del qual ha vingut a anunciar.

El matí del tercer dia Maria Magdalena va trobar la porta del sepulcre remoguda i, segons Marc, va sentir tanta por que no va gosar dir-ho a ningú fins passat un temps. Quan va poder parlar-ne, els deixebles no la van creure. D'acord amb Lluc, fins i tot van prendre les seves paraules com un deliri. Recordem l'escepticisme de Tomàs. Finalment Jesús se'ls va fer present, però ells es van aterrir i amarar, creient que contemplaven un fantasma (Lluc).

En una de les seves darreres aparicions va mantenir, segons Joan, aquest diàleg amb Pere:

-Simó, fill de Joan, m'estimes (agapas me ) més que aquests?

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo (philo se ).

-Pastura els meus anyells. Simó, fill de Joan, m'estimes (agapas me )?

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo (philo se ).

-Pastura les meves ovelles. Simó, fill de Joan, m'estimes (phileis me )?

-Senyor, tu ho saps tot. Ja ho saps que t'estimo ( philo se ).

-Pastura les meves ovelles.

El verb de les dues primeres preguntes de Jesús és agapáô . El de la tercera és philéô , que és l'únic emprat per Pere. Jesús sembla conformar-se tot just amb l'amor que aquest li pot donar. És ben estrany aquest Déu que ama els homes incondicionalment i que vol ser correspost amb el fràgil amor humà. Els pagans sospitaven de la dignitat d'un Déu que demana estima. Però potser el geni del cristianisme consisteix precisament en la sospita que l'amor, la fidelitat i la felicitat tenen una problemàtica vida en comú i per això ens remet a un amor, una fidelitat i una felicitat que són fruits del desig, sí, però per damunt de tot, de l'esperança. Però l'esperança és precisament el que més ens costa mantenir, com el mateix text de l'Evangeli ens ha fet palès.

 Quan Pere diu a Jesús que ja sap la resposta a la seva pregunta, fa servir el mateix verb (eidô ) que havia usat per negar-lo tres vegades. Potser qui no entén el pecat no s'estima l'home.

Les aules del futur

 07/04/2012 

 

Vaig visitar Expodidàctica responent a la invitació de "conèixer les aules del futur". Dues coses em van cridar especialment l'atenció. La primera, la progressiva desaparició de la diferència entre la publicitat pedagògica i la comercial. La segona, el que anomenaré la paradoxa de les noves tecnologies. A mesura que els productes de la tecnologia didàctica és fan més complexos, el negoci al voltant de l'escola es fa més internacional i llaminer. Com que bona part de la pedagogia actual tendeix a equiparar innovació i qualitat, la publicitat comercial de qualsevol tipus de novetat té avui més fàcil l'accés a les aules que mai. 

Veig, però, una tremenda paradoxa en la subjugació de la pedagogia moderna a les noves tecnologies. Al costat dels estands que anunciaven les meravelles de les aules del futur hi havia una empresa que oferia als docents un programa informàtic per controlar el plagi digital dels seus alumnes, que, pel que es veu, s'han fet especialistes a copiar textos aliens i fer-los passar fraudulentament per propis. Segons alguns estudis, quatre de cada cinc estudiants no troba cap repugnància moral en aquesta conducta. És a dir: no veu cap inconvenient a integrar la immoralitat entre els seus hàbits de treball acadèmic. 

Aquesta empresa de la qual faig esment proposa introduir un filtre de confiança entre l'alumne i el professor que detecti quin percentatge de les seves comunicacions és propi i quin copiat. Aquesta és, també, una de les possibilitats de les aules del futur, però si la confiança entre el mestre i els alumnes falla, falla l'essència de l'acte educatiu.

Les vaques, com a exemple

25/03/2012 

Una vegada vaig sentir dir irònicament al meu mestre, Jordi Sales, que les vaques també tenen dret a ser preses com a exemple, fins i tot pels metafísics. Certament és així, perquè són uns animals molt més subtils i espirituals del que ens pensem, com ho va posar de manifest a començament del segle XX Ben Scott, un granger de Montana que va instal·lar als seus estables uns altaveus connectats a una ràdio. De seguida va comprovar la seva especial sensibilitat per als valsos i, el que era més interessant per a ell, que la seva productivitat làctia estava directament relacionada amb la seva satisfacció estètica. Recentment, uns científics de la Universitat de Leicester han demostrat empíricament que les cançons amb més potencial estimulador de les glàndules mamàries bovines són, per ordre decreixent, les següents: Everybody hurts , de REM; What a difference a day makes , d'Aretha Franklin; Bridge over troubled water , de Simon & Garfunkel; Moon river , de Danny Williams; Perfect day , de Lou Reed, i la Simfonia Pastoral, de Beethoven. Sembla una mica estranya la postergació de la Simfonia Pastoral per part de les vaques, però els fets són els fets i científicament van a missa. Malgrat el seu curiós eclecticisme, no se'ls pot negar el bon gust, a les vaques.

Deixant de banda la mitològica Ió i el singular Jacques Vache (l'únic surrealista que va gosar viure i morir de manera surrealista), l'escriptor argentí Omar Vignole va ser l'humà més proper al vacum. Era un d'aquests lletraferits marginals que es passen la vida anunciant meravelles literàries... que mai no fan realitat i, per tant, es moren deixant els tinters a vessar de bones intencions. Vignole no posava un peu als carrers de Buenos Aires sense la seva vaca. La va portar fins i tot a un congrés del Pen Club a l'Hotel Plaza de la capital argentina, fent una entrada solemne (que, tot sigui dit, no va fer gaire gràcia a la presidenta del congrés, Victoria Ocampo) tot just quan els congressistes analitzaven les relacions entre el sentit grec i el sentit modern de la història. Els detalls es poden trobar a les memòries de Pablo Neruda, Confieso que he vivido . Però encara que Vignole va ser conegut com el filòsof de la vaca , jo li reservo aquest títol al gran Kojève, que va invertir tots els cèntims que va poder treure clandestinament de la Unió Soviètica en accions de La Vache Qui Rit. Els va perdre tots en la crisi del 29. La pobresa el va empènyer a impartir el seu famós seminari sobre Hegel a l'École Pratique des Hautes Études, on, en definitiva, descrivia una humanitat bovina emigrant fatalment cap als prats verds dels posthistòrics Estats Units. Què és la posthistòria? Doncs molt senzill: és un món en què són possibles, impunement, moviments com el Happy Cow Life Coaching, del qual em nego, per respecte a les vaques, a donar més informació.

Deleuze, un altre filòsof boví, va presentar així el seu curs de l'any 1983: "Voldria fer filosofia a la manera de les vaques". Diu això tenint present Nietzsche, que a Així va parlar Zaratustra assegura: "Mentre no ens convertim i no ens comportem com les vaques no entrarem al regne del cel". Tant cercar-lo per tot arreu i resulta que "el regne del cel està entre les vaques". Jo no sóc tan savi com Nietzsche i no gosaria mai dir aquestes coses, però sí que faig meu aquell paràgraf de La genealogia de la moral que diu que "per practicar la lectura com un art es necessita en primer lloc una cosa que avui dia és precisament la més oblidada… una cosa per a la qual s'ha de ser gairebé vaca i, en tot cas, no un home modern: rumiar". Al pròleg d' Aurora es presenta fins i tot com un mestre de lectura lenta. Recentment, el nord-americà John Miedema ha recuperat aquesta idea en el seu llibre titulat Slow reading , que, equivocadament, té un cargol a la portada. En veure'l vaig recordar aquell comentari de Francesc Pujols davant una tortuga al jardí de l'Ateneu: "Ja no es fan coses com les d'abans". Pot ser que fins i tot els cargols tinguin dret a ser presos com a exemple.

Tots detesten Orwell

 11/03/2012

Segons explica Nadezhda Krupskaia, Lenin va assistir al final de la seva vida a una versió dramatitzada de The cricket on the hearth de Dickens. Va trobar tan intolerable "el seu sentimentalisme de classe mitjana" que en va marxar enmig d'una escena. L'anècdota la recull George Orwell en un article sobre Dickens el 1939, un any després del seu Homenatge a Catalunya . Efectivament, diu, Dickens era un burgès. No va ser ni un escriptor proletari ni un revolucionari social. "Tots els seus herois tenen mans suaus". Si transmet algun missatge, es redueix a una aparent bajanada: "El món seria decent si els homes es portessin decentment". Però els homes es porten de mil maneres diferents i aquesta és la naturalesa de la vida en comú. La bajanada és només aparent perquè no és "tan superficial com sembla". És un consell filtrat per molts segles de cristianisme. A més, a l'Europa cristiana defensen la idea de fraternitat universal fins i tot els que la violen. Certament, els intel·lectuals marxistes o feixistes només trobaran en Dickens pura "moral burgesa", però Orwell ha après al front de l'Aragó i molt especialment als carrers de Barcelona que la vida política no és precisament un idil·li intel·lectual, cosa que els processos de Moscou i l'aliança entre Stalin i Hitler li van confirmar. Ràdio Moscou va arribar a denunciar el bloqueig naval britànic de l'Alemanya nazi com un atac bàrbar a la civilització. El sentit de la història d'Orwell simplement no va poder resistir l'embat de la seva pròpia biografia. Per això sosté polèmicament, contra la intel·lectualitat britànica d'esquerres, que "Dickens va ser capaç d'expressar de manera còmica, simplificada i, per tant, memorable la decència natural de l'home comú".

A mesura que Orwell anava deixant enrere el passat comunista, anava comprenent que la ingenuïtat amb què la gent corrent s'aferra als seus valors és una vacuna contra el potencial nihilisme de les idees polítiques abstractes. En els prejudicis quotidians intueix una clara expressió de salut moral. Durant la joventut havia considerat estúpida la moralitat burgesa, però ara, mentre contempla atònit que els mateixos intel·lectuals que es proclamen internacionalistes no tenen cap problema a acceptar Rússia com la seva nova pàtria, s'estima més aquesta estupidesa que la suposada intel·ligència de les grans teories emancipadores, tan allunyades de les condicions concretes en què viuen els homes. Segons el seu parer, els intel·lectuals d'esquerra només estan disposats a prendre en consideració les dades de la realitat que poden reescriure com un capítol de la seva visió teòrica del món. No entenen els petits valors quotidians de la gent corrent, la importància del gest educat, de la privacitat i de la propietat privada i es mostren molt contraris als valors familiars. Troben la família massa prosaica, conservadora i passada de moda. Aquest és el missatge central de 1984 . Però malgrat la brillantor ideològica dels grans ideals revolucionaris, quan es tracta de triar entre la identitat de classe i la identitat nacional, els obrers no tenen dubtes. Orwell va ser el primer a observar que, per mobilitzar els soviètics contra els alemanys, Stalin no apel·lava a la solidaritat de la classe obrera, sinó a la defensa de la Mare Rússia contra l'invasor.

Orwell ens ha deixat un gran interrogant pendent: ¿I si la moralitat popular, amb totes les seves contradiccions, fos més digna de respecte que els grans valors, suposadament purs i universals?

Epíleg al París del 1947. Al Tabou, el petit cafè del carrer Dauphine que aplega l'esquerra existencialista parisenca, Boris Vian toca la trompeta i Juliette Greco fa de cambrera. Merleau-Ponty acaba de publicar a Les temps modernes un article en defensa de Stalin que Simone de Beauvoir s'afanya a aplaudir, perquè -diu- Stalin ha sabut subordinar la moral a la història "amb molta més rotunditat que qualsevol existencialista". Cosa evidentment certa. Al Tabou, amb l'única excepció de Camus, tots detesten Orwell.