Catalunya asimptòtica

16/09/2012 

 

En parlar-nos d'Aquil·les i la tortuga, el filòsof Zenó es va oblidar de dir-nos quant temps va poder resistir indemne el sentit de la realitat dels dos participants en aquella prova lògica. És una llàstima, perquè aquesta informació ens seria avui molt útil, ja que Catalunya s'assembla molt a Aquil·les. O, per dir-ho d'una altra manera, sembla comportar-se com una asímptota, aquella línia recta que s'acosta progressivament a la corba (de la independència) sense arribar a tocar-la mai. L'espai cada vegada més reduït entre la corba i la recta és un espai políticament, i per tant moralment, ambigu. Té alguna cosa pròpia dels llimbs, aquells llocs on les ànimes dels justos esperen la redempció... al final dels temps. 

No és que els catalans no vulguin anar al cel, és que no volen anar-hi, pel que sembla, de qualsevol manera. El mateix lema "Catalunya, nou estat d'Europa" es pot interpretar com "Independència sí, però no a qualsevol preu". Hi ha -hi ha hagut, si més no- tants càlculs i tactismes en la gestió de l'independentisme català que sembla legítim preguntar-se si es pot ser independentista sent un Hamlet en leotards, tenint por a la intempèrie, o estimant-se més viure contra Espanya que sense Espanya. 

M'asseguren que l'Onze de Setembre ha capgirat tot això i que, finalment, s'ha substituït la nàusea per l'apetit. Tant de bo sigui així! 

Els qui voldríem que Espanya fos possible (permeteu-me posar l'accent en el fos ), sabem prou bé que no és fàcil viure en un país que no ha sabut bastir una casa comuna. Ens han sobrat guerres civils i ens han faltat motius de celebració col·lectiva. La qual cosa tampoc té per què ser un motiu de celebració. Cánovas del Castillo la va encertar quan, el 1876, provant de definir la nacionalitat espanyola va proposar la fórmula: "Són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". En la mateixa època, el poeta reusenc Joaquim Maria Bartrina escrivia allò de "... y si habla mal de España... es español ". Però tampoc no és fàcil viure en un país que no es decideix a fer casa a part. 

Espanya és certament una tortuga ferida. Sembla a punt de caure exhausta, però, a empentes i rodolons, es belluga i, remolejant, veu passar el temps, sense que Aquil·les gosi avançar-la. A vegades, per desprendre's dels seus fantasmes, es posa a gesticular i li agafen febrades centralistes, però com deia Pierre Vilar, gens sospitós d'anticatalanisme, per ser centralista primer cal tenir bons camins. El jacobinisme és inconcebible sense bones vies de comunicació (d'aquí ve la dèria de ZP per l'AVE). 

Aquests darrers dies he vist recollides en diferents mitjans referències a la carta que Unamuno va escriure la nit de Nadal del 1918 al seu amic Manuel Azaña, aviat farà cent anys. " Cataluña -li diu- ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España ". Però des d'Unamuno ençà el concepte de separació ha perdut nitidesa. Avui, d'acord amb la nostra política asimptòtica, el que els separatistes volen és una escissió amb fronteres poroses, dins una Unió Europea en què, per cert, gairebé no hi ha país sense moviments secessionistes. És a dir, volen una separació relativa. 

La manifestació de l'Onze de Setembre ha estat una victòria contundent... però no necessàriament anuncia la tangent terapèutica, perquè les manifestacions són de qui les gestiona i sovint gestionar una victòria és més difícil que guanyar una batalla. Posaré un exemple. Després de la Batalla de Saragossa (20 d'agost del 1710), l'arxiduc Carles d'Àustria va trobar-se expedit el camí de Madrid, on va entrar a mig matí del 28 de setembre, vestit de negre sobre un cavall blanc. Va ser rebut amb un silenci displicent per les poques persones que l'esperaven. Moltes finestres estaven estentòriament tancades. La plaça Major semblava deserta. I aquella buidor li va pesar tant que va donar l'ordre de girar cua i va instal·lar la seva cort a Ciempozuelos. Mentre es planyia de la desafecció madrilenya, aquell pretendent a sobirà va comprendre que a Espanya tots els expedients romanen indefinidament oberts -o tancats de manera asimptòtica-. I que les victòries, en aquesta situació, són proves molt ambigües a favor de la causa justa. Precisament per això, mai no sabem qui tindrà la darrera paraula històrica. 

Vaig pensar en tot això veient un grup de tres manifestants tornar a casa després de la nova fita històrica de la manifestació de dimarts, amb les senyeres recollides a l'asta, com un pergamí sagrat. Portaven tres senyeres amb colors diferents que representen el mateix país... o no.

Diferents o diferenciats?

15/09/2012

 

Torben Drewes és un economista de la canadenca Trent University partidari de l'educació diferenciada. Sosté que, ja que s'està ampliant la diferència acadèmica (" the performance gap ") entre nois i noies a favor d'elles, hem de començar a veure els nois com un grup desfavorit (" a disavantaged group "). D'acord amb les seves dades, les noies de secundària estudien setmanalment dues hores més que els nois, però si estudiessin el mateix temps, només reduirien a la meitat la seva diferència acadèmica. En cap cas l'eliminarien, perquè l'altra meitat tindria a veure amb el que els pedagogs anomenen "el currículum ocult" (organització, feminització de l'ensenyament, etc.) que, a hores d'ara, afavoriria clarament les noies. El resultat, conclou Drewes, és que, al Canadà, els homes estan abandonant la universitat. 

Vaig començar a interessar-me per les diferències acadèmiques entre nois i noies en descobrir que, mentre a Catalunya pensem la coeducació com un dogma d'immaculada concepció, a Alemanya les dones socialistes el van posar en qüestió amb criteris estrictament feministes compartits immediatament per moltes dones d'Europa i dels Estats Units. Com que hi ha estudis de tota mena, a favor i en contra, no sempre és fàcil treure'n l'aigua clara, però sembla evident l'expansió de l'educació diferenciada a tot arreu. I, com que al segle XXI les possibilitats d'interacció entre els sexes són molt grans fora de l'escola, els resultats ens suggereixen que no convé confondre mecànicament els fins (la noble aspiració a la igualtat d'oportunitats) amb els mitjans (la coeducació).

L'alumne al centre

08/09/2012 

 

 

Aquest eslògan de "L'alumne, al centre" és el més repetit de l'escola moderna. No es refereix a la incorporació de l'alumne al centre a començament de curs, sinó a una a il·lusió pedagògica antiga que va ser formulada de manera explícita pel psicòleg ginebrí Claparède (1873-1940). És comprensible que tingui molt bona premsa, perquè tendim a creure que l'alternativa contrària és "L'alumne, a la perifèria" o "als marges", i ningú no vol que el seu fill es trobi relegat. Per aquesta raó és també una idea molt popular. John McCain la defensava en el seu programa electoral quan es va presentar com a candidat republicà a la Casa Blanca, competint amb Obama. Però és un eslògan retòric que en realitat compromet a poca cosa. ¿Vol dir, per exemple que el saber es troba ara condicionat als interessos immediats de l'alumne? ¿I qui decideix on és el centre? ¿Estan equivocats els pares que opten per l'educació diferenciada tot creient que és la millor manera de centrar els seus fills? ¿I els partidaris de l'educació a la llar?

Ben segur que en les primeres reunions del nou curs, molts pares sentiran que els professors asseguren que el seu enfocament pedagògic està centrat en l'alumne. Convé advertir-los aviat d'una obvietat: els professors s'estan referint a "l'alumne", no al seu fill. El seu fill podrà ser, en tot cas, un dels centres d'una classe que, si s'aplica amb sinceritat aquest "enfocament pedagògic", tindrà tants centres com alumnes. Per si de cas, que s'assegurin que l'encarregat del projecte és un bon mestre. Ara per ara, és la millor garantia d'un bon aprenentatge per a un alumne.

La reforma Wert (i V)

01/09/2012

Ningú no pot negar a l'administració el seu dret (i fins i tot, el seu deure) de tenir radiografiat permanentment l'estat del sistema educatiu. Ara bé, les radiografies, encara que poden ajudar de manera fiable a fer bons diagnòstics, no curen per elles mateixes cap mal. Dic això pensant que la primera avaluació externa afectarà els alumnes de quart de primària, i totes les dades ens diuen que en aquest moment ja ha fet acte de presència el nefast fracàs escolar, que és el llast més gran del nostre sistema educatiu. De fet, en els primers cursos de primària podem identificar ja amb moltes probabilitats d'encert quins alumnes fracassaran a l'ESO. Això vol dir que la reforma pendent que ens hauria de preocupar és la detecció precoç i prevenció dels alumnes que des del primer moment ja semblen anar encaminats cap al desastre. 

Sembla evident que el ministre Wert té una confiança cega en les avaluacions externes. Dic que és cega perquè les dades internacionals no semblen donar-li suport amb la llum de l'evidència. Més aviat comprovem que si els docents consideren que l'avaluació vol millorar les pràctiques a l'escola, es mostren predisposats a revelar les seves dificultats, mentre que si consideren que tindrà conseqüències salarials, tendeixen a falsejar els resultats. Faríem un negoci desastrós si al mateix temps que l'obsessió per l' accountability s'està posant clarament en qüestió als Estats Units, la importessin aquí com a panacea per a tots els nostres mals. Com deia el governador de Califòrnia, Jerry Brown, "afegint un velocímetre a un cotxe espatllat, no el convertirem en un bòlid de Fórmula 1".

La reforma Wert (IV)

25/08/2012

Els pilars de la Lomce (la reforma Wert) són els següents: l'anticipació de l'elecció d'itineraris a l'ESO, el reforçament de les matèries instrumentals, el foment de l'autonomia dels centres, les avaluacions nacionals externes i l'aprovació d'un estatut del professorat docent no universitari. 

Respecte al reforçament de les matèries instrumentals em fa l'efecte que hi ha avui un consens considerable. Estem lluny dels temps en què Álvaro Marchesi gosava escriure sense cap pudor aparent: "Enfront dels moviments que proclamen la necessitat de tornar als ensenyaments bàsics, el que en la literatura anglosaxona es consideren les tres R ( reading, writing i reckoning -lectura, escriptura i càlcul), jo m'estimo ressaltar les tres S: sensibilitat, saviesa i solidaritat" (Controversias en la educación española ). Entre els logsians de trinxera no han estat infreqüents ocurrències d'aquesta mena, que només mostren uns prejudicis grossers contra la llengua i el càlcul.

Sobre l'estatut docent, el seny aconsella dialogar amb els col·legis professionals i els sindicats. Pel que fa a l'autonomia dels centres i les avaluacions externes, cal dir que les dues coses alhora semblen una mica contradictòries, però caldrà esperar a la lletra petita. Ara bé, en principi, costa de creure en una autonomia efectiva dels centres docents que no vagi acompanyada del doble correlat d'un foment de l'avaluació interna i de les pràctiques reflexives, així com d'una autèntica llibertat d'elecció de centre per part de les famílies que, al meu parer, seria el criteri més democràtic d'avaluació dels centres.

La reforma Wert (III)

18/08/2012

En l'avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa impulsada pel ministre Wert, es reconeixen dues coses importants: l'existència de diferències considerables entre les comunitats autònomes i la necessitat d'avaluar la qualitat educativa pels seus output , és a dir, pels resultats dels alumnes. Era lògic esperar, doncs, una anàlisi de les causes dels bons resultats d'unes comunitats i els mals resultats d'altres. Si el que volem és un bon sistema educatiu, res sembla més lògic que conèixer el que ja fem bé i el que fem malament. Però al ministeri d'Educació s'ha optat per implantar una sèrie de mesures que, independentment que en si mateixes puguin ser bones o dolentes, no sorgeixen d'una reflexió autònoma sobre la nostra situació. Hi ha una excepció: l'anticipació de l'elecció d'itineraris a l'ESO. 

El PP ja va proposar la creació d'itineraris a la LOCE (2002). Va ser una proposta rebuda amb més desqualificacions que arguments. Es va dir que era "pura ideologia de dretes", "neoconservadora nacional-espanyolista i catòlica", fruit del desconeixement, el simplisme, el pensament ultraliberal i l'arrogància fonamentalista. El 24 de juny del 2010, el llavors ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, va declarar davant el Parlament Europeu que estava disposat a crear itineraris per evitar l'exclusió social, afavorir la igualtat d'oportunitats i reforçar la dimensió social de l'educació.

Tant de bo en el transcurs del debat parlamentari sobre aquesta nova llei el pes dels arguments tingui més protagonisme dialèctic que el de les desqualificacions.

Llibertat d'elecció? Encara no

14/08/2012 

Recentment una editorial em va demanar d'escriure una guia escolar de Barcelona. No hi ha cap dubte que seria molt útil per als pares, però malauradament és impossible de portar a terme. És més fàcil fer una guia gastronòmica que una guia pedagògica. És cert que la majoria dels pares el que volen és una escola gratuïta a prop de casa, però molt probablement aquests mateixos pares defensaran que el pluralisme és un valor suprem i que ningú té cap dret a immiscir-se en les seves ideologies i pràctiques religioses o sexuals.

Crec veure en aquesta contradicció una dinàmica inherent a les societats democràtiques modernes que sotmet a greus pressions l'escola pública i porta cap a la llibertat d'elecció de centres. De fet, l'únic servei públic en què la llibertat d'elecció està vetada és l'escola.