Eustaquia María Caridad del Río Hernández va néixer a Santiago de Cuba el 1892. El 1906 la seva família es va instal·lar a Barcelona i ella va estudiar al col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i als centres que les religioses posseïen a París i a Londres. Parlava perfectament francès i anglès. Tot l'empenyia a ser un referent de la burgesia elegant i sofisticada de la ciutat. Ens la podem imaginar passejant pel passeig de Gràcia protegint amb un delicat para-sol els brodats i puntes de coixí del vestit, insinuant la seva vida com un present per a un pretenent cobdiciós.
El 7 de gener del 1911 es va casar amb Pau Mercader Marina, membre d'una important família industrial catalana a qui el capità general de Catalunya va imposar la Creu del Mèrit Militar pels seus serveis com a cap del sometent de Sant Gervasi de Cassoles. S'havia distingit foragitant del barri els pobres que instal·laven la seva misèria barroera a la riera de Cassoles. Van tenir cinc fills: el Pau (1911), el Ramon (1913), el Jordi (1915), la Montserrat (1918) i el Lluís (1923). Tret del Pau, tots col·laborarien amb l'NKVD, la xarxa d'espionatge que va crear l'URSS prenent com a base l'organització de la Tercera Internacional.
La convivència matrimonial es va degradar ràpidament. El Pau, oficialment molt catòlic, no es conformava amb les relacions sexuals convencionals i, per incitar la seva dona a noves experiències, la portava a bordells. A través d'espiells ocults, li feia guaitar l'espectacle de la gimnàstica sexual a preu taxat. La Caritat mai no va perdonar la hipocresia del marit. Cap al 1920, va decidir que ja en tenia prou. Va començar a rebre classes de pintura amb l'artista Vicent Borràs i Abella i al seu estudi va tractar amb intel·lectuals i bohemis que li mostraven possibilitats inèdites de vida. A poc a poc va anar deixant via lliure a una veu emergent, inquietant i discordant que li demanava la paraula.
Morfina i anarquistes
Va començar a freqüentar les tavernes populars i a experimentar amb la morfina. Es va sentir atreta pels anarquistes i aviat els va donar informació precisa per atemptar contra els interessos empresarials dels Mercader. Els passava també informació judicial important que sostreia del despatx del seu germà, el jutge José del Río. I tot just quan estava arreplegant forces per ser la dona que volia ser, el cel li va donar una bona empenta. Passava una temporada en una propietat de la família a prop d'Alacant quan Louis Delrieu, un aviador que feia la línia Tolosa-Casablanca, va haver de fer un aterratge d'emergència a les proximitats de la seva residència. Era jove, elegant, cavallerós i estava envoltat de l'aurèola mítica d'heroisme que acompanyava els pioners de l'aviació. I es van enamorar. Louis Delrieu va ser el padrí del seu fill petit, el Lluís. Algú m'ha suggerit que va ser alguna cosa més. La veritat és que es va murmurar que el Lluís no era fill de Pau Mercader.
És fàcil imaginar-se l'astorament de les famílies Del Río i Mercader. Per evitar un escàndol que ja era impossible d'amagar, una nit del 1923 van posar a la Caritat una camisa de força i la van ingressar al psiquiàtric Nou Betlem de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a interminables sessions de dutxes d'aigua freda i electroxocs. "Tenia por -va confessar després- d'estar boja de veritat". Quan en va sortir, va decidir trencar amb el passat i venjar-se dels Mercader. Enfrontant-se a tot el seu món, va agafar els cinc fills i se'n va anar amb Delrieu a Dax, al departament francès de Landes. Durant uns anys va gaudir del present que la felicitat entrega a vegades als valents.
Un dia del 1928 els seus fills la van trobar a les portes de la mort a causa d'un intent de suïcidi. Delrieu havia trencat la relació. Desbordats per la situació van cridar el pare, que es va fer càrrec dels dos petits i se'ls va endur a Barcelona.
La Caritat es va traslladar a París, va començar a militar al Partit Socialista Francès i va entrar en contacte amb la intel·ligència soviètica. Probablement hi va conèixer llavors Leonid Eitingon, el seu mentor en el món de les operacions especials. A principis de la dècada dels 30, la Caritat feia de correu de la Internacional Comunista. Molt més tard, a Moscou, rememorant aquests anys, acostumava a fer bromes picants sobre el comportament al llit de l'aleshores líder del Partit Comunista Francès (PCF), Maurice Thorez, i d'altres dirigents del PCF. Sabia de què parlava.
El 1935 va ser detinguda per la policia francesa. Després de clavar-li una brutal pallissa que li va fer perdre la vista d'un ull durant quinze dies, va ser expulsada de França. Tot just arribar a Barcelona va començar a militar a les files del Partit Comunista de Catalunya. Va participar activament en la fundació del PSUC, com a representant del PCC al costat de Pere Ardiaca, i, un cop creat el nou partit, va ser col·laboradora directa de Pere Cirera, secretari de la comissió de cultura i esport. Això explica que el cop militar de Franco la trobés a la secretaria dels Serveis de Premsa de l'Olimpíada Popular.
El 19 de juliol del 1936 va estar a la primera línia de foc, a les Drassanes, al peu del monument a Colom. Quan els milicians van assaltar la Comandància Militar ella els va convèncer de portar el general Manuel Goded davant Companys. Poc després Goded reconeixia per ràdio que l'alçament havia fracassat a Catalunya, cosa que va donar una arma propagandística fenomenal a la República. Just després, la Caritat va expropiar el seu antic col·legi, el Sagrat Cor, que va passar a ser una caserna per a la formació de les milícies del PSUC, iuna torre propera que pertanyia al marquès de la Villota, casat amb una Mercader, on va viure una temporada amb els fills.
Impulsada per l'onada d'activisme revolucionari que sacsejava Barcelona, va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d'Aragó, dirigides per Pérez Farràs i Durruti. Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí tothom coneixia la seva columna com "la de Caritat Mercader". A les seves files hi havia els seus dos fills grans, la xicota del Ramon, Lena Imbert, África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne.
A finals d'agost la Caritat va resultar greument ferida en un bombardeig. Tot seguit, la propaganda del PSUC va voler convertir-la en model de les dones combatents catalanes. "La Passionària de Catalunya", l'anomenaven. L'1 de setembre del 1936 l'òrgan del PSUC, Treball , la presentava com "una vella militant". El 18 de setembre es va embarcar al port de Barcelona cap a Mèxic, seguint instruccions de la Generalitat. Mentre era a l'estranger va morir el seu fill Pau. Un tanc enemic li va passar pel damunt.
En tornar, va ser nomenada secretària de la Unió de Dones Comunistes, però es va anar separant progressivament d'aquestes feines a mesura que es comprometia cada vegada més estretament amb els assessorssoviètics.
La seva vida va tornar a prendre un nou rumb quan Stalin va decidir acabar amb la vida de Trotski, que havia estat un dels col·laboradors més fidels de Lenin i vivia exiliat a Mèxic. Eitingon en va assumir els aspectes operatius i va voler comptar des del primer moment amb Caritat i Ramon Mercader. El 20 d'agost del 1940, el Ramon va entrar a la casa de Trotski a Coyoacán i el va matar clavant-li un piolet al cap. Caritat Mercader i Eitingon, que l'esperaven a fora en un cotxe, van entendre que les coses no havien sortit com les havien programat quan van sentir un gran enrenou al voltant de la casa. Van abandonar el Ramon a mans de la policia i van marxar a corre-cuita de Mèxic. Curiosament, el metge que va intentar salvar la vida a Trotski era el català exiliat Wenceslau Dutrem.
Després d'un llarg viatge, van arribar a Moscou el març del 1941. Lavrenti Bèria, el cap de l'NKVD -i probablement també el seu amant-, li va organitzar una gran rebuda en el transcurs de la qual va ser condecorada amb l'Orde de Lenin. Va ser la primera dona estrangera a rebre-la. Per a Ramon es reservava la Medalla d'Or de la Unió Soviètica.
Li van donar un apartament que, per als estàndards de Moscou, era un luxe, on va viure uns mesos amb el seu fill Lluís, fins que la invasió alemanya els va tornar a separar. El 15 d'octubre del 1941, en el moment més crític de la guerra, quan es temia que res podria aturar el progrés del formidable exèrcit alemany, un grup de persones van entrar cap al tard a la plaça Roja cantant ¡Ay Carmela! L'encapçalava la Caritat, amb Lena Imbert, Carme Brufau i África de las Heras. La seva missió era fer-se càrrec de la defensa del centre de Moscou.
Després de la guerra va fer una mica de tot. A Moscou tenia cotxe i xofer particular, un privilegi excepcional. Va vigilar els membres del Partit Comunista Búlgar refugiats a l'URSS i va participar en diferents missions a l'exterior, com la de l'atemptat a Ankara contra el cònsol alemany Franz von Papen. Amb gran subtilesa, es va guanyar la confiança dels espanyols que semblaven reticents amb la línia oficial del partit.
L'abril del 1944 va assistir impotent a la mort de la companya del Ramon, Lena Imbert, d'una malaltia oficialment inexistent a l'URSS, la tuberculosi. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix que en la retirada de Catalunya va donar l'ordre, feliçment desobeïda, de dinamitar el monestir de Montserrat, i el mateix que subministrava regularment a la Caritat els estupefaents que consumia. Aquell any es va traslladar a Mèxic amb l'autorització expressa de Bèria i va aconseguir entrevistar-se amb el seu fill Ramon fora de la presó. No sabem ben bé què va passar, però el cert és que a partir d'aquell moment es va suspendre una estranya operació de l'NKVD que aparentment tenia per objecte alliberar-lo.
La Caritat era una dona sofisticada, cosmopolita, aventurera i impulsiva que no es va saber adaptar a la vida rutinària de Moscou quan l'NKVD va deixar de necessitar els seus serveis. Com li agradava dir, era més fàcil destruir el capitalisme que construir el comunisme. I la història no era, malauradament, un remake infinit de la presa del Palau d'Hivern.
La van autoritzar a traslladar-se a París amb passaport cubà. Vivia a la Rue Rennequin, al costat dels seus fills Jordi i Montserrat. A París es va assabentar de la mort de Stalin, el 5 de març del 1953, de l'execució de Bèria i de l'empresonament d'Eitingon. L'URSS, on un acudit sobre Stalin era castigat amb un mínim de cinc anys en un gulag, era el país de les sospites imprevisibles.
El cònsol castrista Harold Gramatges la va contractar per dirigir les relacions públiques de l'ambaixada de Cuba a París. Hi va treballar del 1960 al 1967. L'escriptor Guillermo Cabrera Infante explica que Gramatges li deia "Cachita" i la considerava "més estalinista que Stalin". El director de cinema cubà Fausto Canel s'hi refereix amb aquestes paraules: "Llargues estones es passava explicant-me anècdotes divertides dels seus néts i de com els portava al cinema cada setmana a veure pel·lícules de pirates. Era tendra i amorosa, aquella senyora canosa i elegant, parlant-me dels seus néts a la recepció de l'ambaixada".
Últims anys
El 6 maig del 1960 Ramon Mercader va acabar la condemna. Va anar a viure a Moscou i la Caritat el va visitar. El primer que va fer en veure'l va ser escridassar-lo perquè s'havia engreixat. Amb el Lluís es va sentir molesta perquè portava una camisa massa cridanera. Els dos fills van aguantar el xàfec amb el cap baix. A partir d'aquell moment viatjava esporàdicament a l'URSS a visitar els fills i els néts. En cada visita en feia alguna de grossa. Si anaven a un restaurant, organitzava un escàndol perquè no podia esperar trenta minuts a ser servida. Si s'allotjava en un hotel, protestava perquè no hi trobava les comoditats dels hotels parisencs. No es mostrava tampoc gaire satisfeta amb les nores. A la Roquelia, la dona del Ramon, mexicana, la trobava massa vulgar.
Un dia de setembre del 1967, quan tenia 75 anys, un jove va trucar a la porta. Es va obrir lentament una petita escletxa i ràpidament es va tancar. "Senyora Caritat -va cridar el jove-, sóc jo, el Mariano Brufau, el nebot de la Carme".La porta es va tornar a obrir i va aparèixer una doneta petita, prima, amb els cabells molt blancs. Va abraçar el noi i va començar a plorar. Li va confessar que tenia por i que per això no obria la porta a desconeguts.
Va morir als 82 anys, un mes abans que Franco, cosa que no la devia fer gens feliç: cap exiliat volia morir abans que el dictador. Sobre la capçalera del seu llit hi havia un gran retrat de Stalin.
Revoltada contra la hipocresia familiar i insubmisa al present instaurat per Nikita Khrusxov, havia viscut els últims anys als llimbs estalinistes. La fe totalitària no és la que tanca els ulls davant una ideologia, sinó la que segueix fidelment els passos del profeta. I Stalin va ser l'últim profeta europeu. Avui sabem que l'excés de fe ens converteix fàcilment en assassins. Caldrà veure en què ens convertim ara que ens falta.
