Un ‘charnego agradecido’

16/03/2014

Vaig venir a Barcelona seguint una dona. Si se n’hagués anat a Sidi Ifni, també l’hauria seguit. Què podia fer jo a Pamplona sense ella? Teníem vint anys, era setembre de 1976 i el futur semblava a l’abast de la mà. Què dimonis podia haver-hi a Barcelona que no hi hagués a Pamplona? No ho sabia, però vaig ficar el meu títol de mestre sense estrenar a la motxilla i vaig seguir la seva estela.

M’havia agradat molt el rock progressiu de Màquina (encara conservo el seu primer disc, Why? ). I possiblement era l’únic navarrès que se sabia la lletra d’ Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, però, com que no l’entenia, l’hi cantava a la meva xicota creient que era una cançó d’amor. Aquest era tot el meu interès per la cultura catalana.

Durant diversos estius havia estat treballant de cambrer de dia i de discjòquei de nit a Andorra i sabia que els catalans tenien la mania de parlar en català. Fins i tot havia vingut amb un grup d’amics a les escoles d’estiu del 75 i el 76, però m’hi vaig trobar amb moltes més banderes vermelles que quadribarrades. Catalunya semblava que fos primer marxista i després... a mi no em preocupava el què. El que volia era amarar-me de les excentricitats de la Rambla. Un Primer de Maig les van recórrer un grup de contraculturals, trencant la sacralitat del dia a crits de “ Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ”.

El primer any va transcórrer com una successió d’esdeveniments que ara em semblen tan irreals que no m’atreveixo a parlar-ne als meus fills. Vaig viure a la Verneda, fins que els veïns van trucar a la policia perquè, al seu parer, el nostre ingenu pis era un motiu d’escàndol al barri; després vaig viure a la plaça de Sant Agustí, amb un militant del PSUC que estava embolicat amb la dona del secretari de la seva cèl·lula -un dia me’ls vaig trobar plorant perquè els havia abandonat a tots dos després de veure Emmanuelle -, i després al carrer Girona, amb un grup de trotskistes.

Una de les primeres coses que vaig fer a Barcelona va ser presentar-me a la redacció de Por Favor, per conèixer Vázquez Montalbán. Em vaig fer passar per col·laborador d’una revista inexistent a la qual vaig donar el títol de La Coz y el Martillo. Va ser tan amable amb mi que em vaig atrevir a demanar-li ajuda per trobar feina. Em va aconseguir una entrevista. Hi vaig descobrir perplex que necessitaven algú que dominés el català. Aquesta va ser la meva primera trobada efectiva amb l’altra Catalunya.

Com que els diners minvaven, allà on veia un col·legi hi deixava el meu currículum. El director d’una acadèmia situada en un tercer pis del carrer Còrsega em va dir molt seriós: “Si vostè és navarrès, pot començar demà mateix”. A canvi de la meva navarritat em pagava una misèria sense contracte laboral.

Al cap de sis mesos de ser aquí, els catalans que coneixia es comptaven amb els dits d’una mà. Però un dia, la dona que guiava els meus passos va trobar feina en una escola del Masnou i em va dir que necessitaven un mestre. El director de l’acadèmia no es podia creure que un navarrès trenqués un contracte verbal pel sol fet que en un altre lloc li paguessin el doble. No em va donar la liquidació.

A l’escola del Masnou vaig aprendre les primeres paraules col·loquials en català: enchegar, rachola, chamarreta i plegar. Un dia, asseguts a les roques de la platja d’Ocata, ens vam dir que, com que faltava poc per tornar a Navarra, estaria bé saber com eren els catalans. I hi vam llogar un pis.

I fins ara.

Tinc dos fills. Amb la dona de tota la vida, esclar. El gran està casat amb una valenciana i m’ha donat un nét amb Vico de segon cognom. La petita em tornarà a fer avi per Sant Jordi. El seu fill tindrà per cognom Piferrer.

Diuen que un és del lloc on té els seus morts. Gràcies a Déu, no tinc morts a Catalunya. Però m’estic quedant sense vius a Navarra. De fet, m’he quedat sense Navarra, perquè el que segueixo enyorant simplement no existeix. És una imatge idealitzada que he anat construint com una elegia de la meva memòria. Ja no conec la majoria de la gent amb la qual em trobo pels carrers quan torno al meu poble. Per contra, al Masnou, on no tinc ningú a qui portar flors al cementiri, no puc fer dos passos pel carrer sense saludar algú. Què seria de mi sense la meva entranyable plaça d’Ocata?

Una vegada vaig sentir Jiménez Losantos criticar feroçment a la ràdio els charnegos agradecidos. I vaig descobrir que era exactament el que jo era, un xarnego agraït. El xarneguisme és un ambigu estat de l’ànima: una contradicció que els nostres fills s’encarreguen de resoldre de la manera més natural.

Teoria de les microurgències

15/03/2014

Anomeno microurgències tota l’àmplia varietat de situacions que se’ns presenten d’improvís i contínuament en un centre educatiu, que ens demanen una resposta immediata, sense dilacions, i ens mantenen permanentment sobrecarregats: que ha desaparegut un mòbil, que a algú li han dit una bestiesa, que un altre ha cregut sentir-ho, que ha aparegut una pintada en una paret o un vídeo a internet... Són coses aparentment petites, però tan insistents que ens deixen completament esgotats en acabar la jornada. I encara hi hauríem d’afegir les microurgències originades per friccions entre professors, per les dificultats de comunicació entre la direcció i el claustre, per les relacions entre professors i famílies o entre els centres i l’administració. Ningú que no hagi estat docent pot imaginar-se fins a quin punt les microurgències són voraces consumint energies i recursos.

Podríem establir una primera hipòtesi pedagògica: si les microurgències consumeixen tota l’energia dels professors d’un centre, no hi haurà energia disponible per innovar i, encara menys, per portar a terme un canvi transformacional.

Energia pedagògica

Em fa l’efecte que l’energia pedagògica disponible en un claustre de professors és una quantitat molt estable, que no és fàcil redistribuir i que solament es pot crear canviant els professors. En conseqüència, abans de promoure una reforma benintencionada, caldria saber molt bé quanta energia consumirà, quines activitats consumeixen l’energia disponible i què caldrà fer per alliberar-ne i posar-la a disposició del projecte de canvi. Si els sistemes educatius esterilitzen arreu amb tanta rapidesa qualsevol reforma és perquè els programadors no acostumen a tenir present aquesta qüestió elemental.

No sorprendré ningú si afirmo que la principal font de microurgències és la indisciplina de baixa intensitat. A PISA 2009 es deia que a Espanya les petites interrupcions consumeixen el 20% del temps de classe. Si fos fàcil millorar el clima docent, els centres tindrien resolt aquest problema, però tampoc ens hi podem resignar. Proposo una segona hipòtesi: la presència i densitat de les microurgències originades per la indisciplina de baixa intensitat es podria rebaixar significativament amb la puntualitat dels professors a classe.

Quan la veritat ens maltracta

09/03/2014

Niccolò de Maquiavel va passar llargues temporades del que ell anomenava “escassetat de matrimoni”. En una ocasió en què aquesta escassetat era especialment mortificant, la dona que li rentava les camises li va oferir els seus serveis d’alcavota. Maquiavel ho va acceptar immediatament. La dona el va conduir fins a una casa miserable. En un racó d’una habitació sense llum hi havia una dona amb la cara coberta. “Jo, tímid com sóc -escriu Maquiavel-, em vaig espantar, però vaig seguir endavant, encara que li trobés les cuixes arrugades i l’alè pestilent. Tanta era la febre que tenia. En acabar, em van entrar tantes ganes de veure la mercaderia que vaig agafar un tió encès d’una llar que hi havia i vaig encendre un llum que hi havia a sobre. Ai de mi! Gairebé caic mort a terra, de tan lletja com era. Tenia el clatell calb i per la calvície se li passejava algun poll i al mig tenia una cicatriu. Les seves pestanyes estaven plenes de llémenes, els seus ulls eren l’un baix i l’altre alt, i un era més gran que l’altre, amb els lacrimals plens de lleganyes i les celles mig pelades; el nas estava encaixat al cap, frunzit cap amunt, ple de mocs, i el tenia tallat. La boca estava torta i li sortia una mica de bava, ja que, com que no tenia dents, no podia retenir la saliva. Al llavi superior tenia un bigoti llarg però poc poblat. Tenia la barbeta allargada, agusada i una mica torta cap amunt, de la qual li penjava la pell, que li arribava fins al naixement de la gola”.

Maquiavel explica tot això en una carta que li va escriure al seu amic Luigi Guicciardini. Aquest darrer li havia confessat una aventura amorosa amb una bellíssima dona i la seva carta era la manera de correspondre a la seva confidència. Però coneixent la ironia de Niccolò, és ben probable que tot plegat fos una manera elegant de tractar Guicciardini de mentider. La veritat sovint maltracta els homes i Niccolò és un mestre de la veritat. És a dir, del realisme polític, que és exactament el que Putin ens està recordant aquests dies als europeus.

El Financial Times suggereix que ens trobem davant d’una segona Guerra Freda. En realitat ens trobem davant d’una història que ja ha estat narrada per Maquiavel als Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi i que ens diu que les relacions entre el peix gros i el petit són asimètriques.

Es tracta, però, d’una veritat que ens maltracta. Voldríem creure que en l’era de la globalització el cinisme polític és cosa del passat. Condoleezza Rice ho va expressar així el 2002: “Tenim una oportunitat històrica per acabar amb el model destructiu de la rivalitat entre les grans potències que ha dominat el món des de l’emergència de l’estat nació”. Però les nobles idees no ens protegeixen d’una bufetada. Putin ho ha deixat molt clar: “En el món modern, en el qual tot està relacionat i en què tots depenen de tots, no hi ha dubte que es pot fer mal, però el dany serà recíproc”. El congressista Mike Rogers, president del Comitè d’Intel·ligència, sembla haver-se’n adonat en declarar que mentre Putin juga als escacs, Obama juga a bales.

Ens agradi o no, Maquiavel és el cronista més fiable de la invasió de Crimea. En posaré alguns exemples extrets dels seus Discursos.

“Els homes, com deia el rei Ferran [d’Aragó], sovint es comporten com les petites aus rapinyaires, que estan tan ansioses d’aconseguir la seva presa, incitades per la seva naturalesa, que no s’adonen que un ocell més gros s’ha col·locat damunt seu per matar-les”.

“Encara que l’acusen els fets, l’excusen els resultats”.

“El pitjor defecte que tenen les repúbliques febles és que són irresolutes”.

Mentre els russos tenen interessos polítics més enllà de les seves fronteres, els europeus tenim fred. És hivern i un terç de l’energia que necessita Alemanya prové de Rússia. Putin sap quina és la seva àrea d’influència. Nosaltres sabem quina és la nostra zona de confort.

Poc abans de morir, el 21 de juny del 1527, Maquiavel va explicar als seus amics íntims un somni. Hi havia vist una gran quantitat d’homes vestits pobrament, d’aspecte miserable, com si haguessin patit molt, que s’encaminaven cap al cel. Va veure també un grup de gent amb aire noble que es dirigien amb gravetat cap a l’infern mentre debatien importants problemes polítics. Entre aquests últims va identificar-hi els seus clàssics, amb els quals havia passat la vida dialogant a la sala de lectura de casa seva. Hi eren Plató, Plutarc i Tàcit. No ho va dubtar. Preferia anar en la seva companyia a l’infern abans d’anar al cel a morir-se d’avorriment.

La torre inclinada de PISA

01/03/2014 

Un periodista em va demanar la meva opinió sobre els resultats de PISA 2012. Li vaig contestar que amb els resultats a la mà un polític espavilat podia afirmar el que li vingués de gust. El que no sospitava era que poguessin tenir a la mà dades falses.

Tots recordem els debats de l’endemà de la publicació de l’informe sobre les variacions dels nostres resultats en ciències, matemàtiques i en comprensió lectora. Però el veritable escàndol de PISA 2012 era, per a nosaltres, l’absentisme. Segons les dades oficials, Catalunya era la comunitat amb més absentisme escolar, amb un vergonyós 48%. Se situava al nivell d’Itàlia i solament per davant de Turquia. Si es comparava aquest percentatge amb el de les Balears, un 3%, o amb el de la mitjana de l’OCDE, un 14%, la perplexitat era majúscula. Jo em vaig creure les dades, i la meva fe em va ocasionar una petita picabaralla amb Irene Rigau, que -més perspicaç que jo- les posava en dubte.

PISA 2012 es va publicar al desembre, amb gran publicitat. Però ara, tot just la setmana passada, ens hem assabentat que les dades d’absentisme relatives a Euskadi i Catalunya eren falses. L’índex d’absentisme escolar a les Balears és, en realitat, d’un 24,9% i a Catalunya d’un 23,7%.

Conspiració o neciesa?

Per preservar la meva salut mental de la temptació paranoide, rebutjo per principi qualsevol interpretació conspirativa de les coses. Però de vegades sospito que és millor tractar amb un conspirador que amb un maldestre. Una equivocació tan grollera com aquesta llança considerables dubtes sobre la credibilitat de les conclusions de PISA. Ens animen a prendre’ns seriosament qui suggereix que certs països exclouen els seus pitjors alumnes de les proves o que d’altres avisen amb antelació els centres que han de ser avaluats.

Fora bo que, coneguda la veritat, demanés excuses públiques el diari que, confonent la informació amb la piromania, va deixar anar que els alumnes que no assisteixen a classe a Catalunya són els castellanoparlants, que estarien patint un mòbing de caràcter lingüístic. Però nosaltres no podem caure en el cofoisme ridícul de mirar el nostre 23,7% d’absentisme pensant que “Home, doncs no estem tan malament”. Hem d’acostumar-nos a exigir-nos a nosaltres mateixos exactament el que s’exigeixen les regions europees a les quals, culturalment i econòmicament, ens volem assemblar.

Humanisme i anti-antihumanisme

23/02/2014

En bona part dels arguments en defensa de l’humanisme que estem utilitzant polèmicament contra el ministre Wert no hi veig més que una concepció beata de la transmissió cultural que es conforma a portar flors a les tombes dels clàssics, amb l’actitud d’aquells joves que dormien sobre la tomba de Sòcrates per posar-se en contacte amb el seu daimon, o d’aquell estoic que va comprar per una fortuna el llum d’oli d’Epictet, creient que d’aquesta manera s’il·luminaria millor la seva intel·ligència.

Però no n’hi ha prou ni portant flors a la tomba dels clàssics -ja se’ns va anticipar Goebbels portant flors a la tomba de Goethe- ni proclamant-se hereu de Grècia. Era Hitler qui aconsellava als alemanys: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: «Els grecs»”.

L’humanisme no és una activitat decorativa, sinó constructiva; no és una manera còmoda de designar un cert valor associat al que és humà, un somni vague d’alguna cosa abstracta i universal; ni una certa ludicitat erudita... L’humanisme no és un exercici de decoració dels nostres discursos amb texticles dels clàssics. És, exactament en la línia contrària, un exercici permanent de neteja de la vulgaritat que portem adherida a l’ànima. Recordem el vers d’Horaci: “ Naturam expelles furca, tamen usque recurret ”, per molt que lluitem contra la natura intentant mantenir-la controlada en uns marges, sempre es reserva l’última paraula. L’humanisme és la cura dels límits (respice finem ) i, molt especialment, la cura de l’ànima, com ens han ensenyat els grans humanistes, de Plató a Patocka... i no necessàriament l’aprendrem a les facultats d’humanitats.

Humanitas és la traducció llatina de la paideia grega, l’educació, la conformació d’una personalitat: la bildung que tantes reticències aixecava en Hitler o Goebbels. En aquest sentit, cap disciplina es confon amb l’humanisme. L’humanisme no és una col·lecció d’erudició selecta, sinó el sagrament del coneixement d’un mateix. La cultura clàssica ens serà útil mentre ens proporcioni models que ens ajudin a aspirar a la millor versió de nosaltres mateixos. En aquesta aspiració es troba el fonament de la vida moral, perquè mantenir-se en un estat de letargia per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència.

Però l’aspiració al millor de nosaltres mateixos no brolla espontàniament de la consciència. Necessita l’estímul d’un amant gelós del millor que podem arribar a ser. O, cosa que és el mateix, d’un mestre humanista (pensem en El convit de Plató). En aquest sentit, el centaure Quiró, un ésser mig home, mig bèstia, era en l’antiguitat el símbol del pedagog, precisament perquè era un símbol d’autotranscendència. En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure: “Els llibres no són només l’arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model d’autotranscendència” (Letter to Borges). L’humanisme és la proclama ferma del deure moral de ser intel·ligent.

El ministre Wert no és més enemic de l’humanisme que l’ètica pedagògica dominant, la de l’igualitarisme, que combat tot el que considera elitista i, dient que defensa l’equitat, avalua els escolars d’acord amb els seus coneixements mínims. Aquesta educació no seria reconeixible per als clàssics, no entendrien ni el nostre menyspreu de l’excel·lència ni el nostre rebuig de la teoria. Per als grecs el bios theoretikós (la vita contemplativa ) era la forma de vida veritablement humana. Si neguem als joves l’experiència de la teoria, els estem negant una dimensió essencial de l’experiència de la llibertat. Per a nosaltres tot el que no és competencial és irrellevant. Hi ha molt antiintel·lectualista emmascarat de defensor de les competències. Però l’home és alguna cosa més que un animal competencial.

La vida quotidiana ens posa sovint de manifest que l’home és l’únic animal capaç de degradar-se. La degradació és una de les possibilitats de futur de cadascú de nosaltres. Per això l’humanisme volia fer-nos sensibles a la millor versió de nosaltres mateixos. Però avui podria ser que ja no defenséssim l’humanisme amb una convicció afirmativa, sinó de manera poruga, perquè ens fa por la pitjor versió de nosaltres mateixos. D’aquesta manera no seríem humanistes per convicció, sinó per defecte. El nostre humanisme no seria, en el fons, més que un anti-antihumanisme, una estratègia defensiva de qui ja no pot seguir creient en Déu, però continua tenint por del diable.

Parlem de Nou Barris

15/02/2014

El dijous 6 de febrer es va presentar el Pla d'actuació prioritària en l'àmbit educatiu, 2013-2015 del districte de Nou Barris. Va ser un acte carregat de simbolisme al qual vaig tenir l'orgull de ser convidat per dir quatre paraules, al costat d'Irma Rognoni, Manel Blasco i Gerard Ardanuy. Mentre ells parlaven jo anava recollint les paraules que més sovintejaven en els seus discursos: treball en xarxa, alinear, junts, sumar, coordinació, trencar barreres, responsabilitat, sinergies, canviar dinàmiques, ambició... Però, per damunt de tot, prenia nota del més important: que Nou Barris es pregunti "Què significa l'educació per a nosaltres?" No cal argumentar per què, per a un districte com aquest, és del tot cabdal el paper de l'escola.

Aquest pla aconsegueix posar damunt la taula el que ja s'està fent al barri de manera atomitzada, però oferint-ne una visió de xarxa i mostrant la possibilitat de generar sinergies. Ha estat elaborat conjuntament, en el marc de la crisi econòmica, pel Consorci d'Educació, el districte de Nou Barris, l'Institut Municipal d'Educació i els agents de la comunitat educativa del districte (centres educatius, inspecció, treballadors socials, tècnics de barri...). Nou Barris ha posat així en marxa una iniciativa pionera que hauria de merèixer immediatament l'atenció col·lectiva. Ha obert un camí.

Pla de treball

Com va ressaltar Manel Blasco, aquest pla no és ni un manifest ni una plataforma reivindicativa, és quelcom més important: és un pla de treball. Cal remarcar-ho, ja que el vici pedagògic més estès a Catalunya és la tendència a avaluar-nos d'acord amb l'altura dels nostres ideals, mentre menystenim els nostres resultats. Al pla estan ben definits 5 objectius prioritaris que es concreten en 22 línies d'actuació i 96 accions concretes, a més dels criteris d'avaluació. Encara que no fos més que per la voluntat de fer front a l'abandonament prematur, un dels grans problemes del districte, ja ens hauríem de treure el barret. Però va més enllà, i apunta a noves realitats emergents i preocupants, com els problemes de salut mental.

Respecte al finançament, Manel Blasco va dir que "aquest no és un Pla Marshall", però va apuntar una idea suggeridora i digna de ser explorada: el microfinançament. Més detalls a: w110.bcn.cat/ NouBarris/Continguts/Pla d'Educació.pdf

La cultura amfíbia

02/02/2014

No fa gaires mesos, Grace Mwase tenia 10 anys. Era una nena més de la seva comunitat tribal, a Godeni, al sud de Malawi, un lloc on no hi ha adolescents. Allà, o ets nen o ets adult: no hi ha res més. Els seus pares van considerar que li havia arribat l'hora de deixar de ser una nena i la van posar en mans de les asanamkungwi, les dones que l'ajudarien a fer el kusasa fumbi, el ritual de pas. La van conduir fins a una cabana aïllada on va estar dues setmanes amb altres nenes de la seva edat. Com a culminació del ritual, havia de mantenir relacions sexuals amb un home gran. Després tornaria a Godeni transformada en dona i hauria de cuinar, netejar i estar amb homes. Les asanamkungwi li van ensenyar les arts de la seducció, els balls que exciten els homes i les diferents postures de l'acoblament sexual. Li van assegurar que si es negava a fer tot això, se li assecaria la pell fins a trossejar-se-li. Però, en arribar l'hora, la Grace es va negar a mantenir relacions sexuals amb l'home que li havien assignat. Es va adonar que no volia ser adulta, encara que sabia que ja no podia ser nena. M'imagino que els seus pares la van rebre amb perplexitat. La seva filla tornava a casa transformada en un ésser amfibi, mig nena mig dona, que probablement no sabrien com tractar. La Grace havia decidit fer d'una transició (un ritu de pas) un estat. Sense adonar-se'n, havia inventat l'adolescència a Godeni.

Encara que els estudis psicològics sobre l'adolescència neixen a començament del segle XX, l'adolescència, entesa com a cultura específica, és un fenomen relativament modern. Va ser el sociòleg nord-americà James Coleman el primer a adonar-se, als anys 50, de l'emergència d'un nou grup social situat entre la infància i el món adult. Va considerar que la seva aparició havia estat facilitada per la universalització de l'educació i la subsegüent transferència de responsabilitat de les famílies als centres educatius. Certament l'escola no havia nascut per fer adolescents, sinó per formar adults, però Coleman s'adonava que els escolars vivien immersos dins d'una cultura parcialment clausurada en ella mateixa que era reticent als models adults mentre acceptava acríticament els seus models generacionals. La "societat d'adolescents" tenia el seu propi llenguatge, els seus gestos, la seva concepció de la popularitat, els seus models de comportament, la seva moda, la seva música, els seus mitjans de comunicació... I tot això estava reforçat comercialment i publicitàriament, perquè l'adolescència emergent podia formar un nou mercat d'un potencial extraordinari... sempre que se sabés estimular les seves demandes. A la mateixa època, Hannah Arendt es lamentava perquè, al seu parer, als nens i als adolescents els donen de tot, excepte un món adult. No es va adonar que no els poden donar el món adult perquè no és prou comercial per a ells.

Contemporàniament als estudis de Coleman, l'antropòloga Margaret Mead observava que les persones grans -els avis- s'estaven convertint en emigrants en el món dels joves perquè havien deixat d'entendre'ls. No és que néts i avis ja no s'estimessin, sinó que, simplement, havien deixat de comprendre els seus respectius mons. En conseqüència, l'avi ja no podia posar a disposició del nét el dipòsit de les seves experiències acumulades. La seva saviesa pràctica havia caducat.

És obvi que ni Coleman ni Mead van dir l'última paraula sobre l'adolescència. Nosaltres som testimonis d'una ampliació contínua de les seves fronteres, fins al punt que avui ningú sap ben bé on són. Per baix, l'adolescència sembla haver fagocitat la pubertat i, per dalt, tots hem vist adolescents de -siguem caritatius- 30 anys. Les nenes de 10 anys volen roba sexi i els nois de 30 volen roba adolescent. Els nens volen anticipar la seva adolescència i els adolescents postergar la seva vida adulta. És fàcil veure que el mercat n'està a l'aguait de manera molt creativa.

A mesura que la societat s'ha tornat més complexa, més s'ha anat engrandint la distància entre els interessos espontanis de l'infant i les demandes de coneixement del món adult. Aquesta sembla que és una llei inexorable del progrés. Per això l'assimilació de coneixements cada vegada més complexos és avui el nostre inexorable ritual de pas. Però com que els joves tenen les seves pròpies opinions sobre el que necessiten i el que no, encara que sense adolescència no hi ha creixement del coneixement, una adolescència creixent no garanteix per ella mateixa el creixement del coneixement disponible.