Autònoms i autòmats (IV)

14/08/2015

El motor de la innovació és molt vell. És, bàsicament, la mort (com provocar-la amb armes de guerra i com postergar-la amb medicines) i el sexe. Un cínic podria justificar-ho al·legant que el sexe és la veritat de l’amor; la guerra, la veritat de la política, i la vida... la vida és la cega persecució de la seva pròpia negació.

Entre nosaltres, habitants del segle XXI, que aspirem més al confort que a la glòria, la innovació s’ha quedat sense crítics. Avui el conservador no és qui es nega a progressar, sinó qui no progressa prou. Si el capitalisme va vèncer el comunisme va ser perquè corria més cegament cap al futur.

El consum d’innovació és un imperatiu. Tots som carn de l’avantguarda.

Els antics sempre van sospitar que cada innovació pot covar una catàstrofe perquè el déu del temps té l’ancestral mania de cruspir-se els seus fills. Aquesta reticència a rendir-se incondicionalment al que és nou és el tret més característic dels antics.

Recordem el mite de Pandora. Prometeu, el tità filantròpic, volent ajudar els homes, va robar el foc de Zeus. Aquest, com a càstig, va ordenar a Hefest que fes una dona de bellesa irresistible, Pandora, que seria per als mortals el mal més dolç. Però no la va lliurar a Prometeu (“el que pensa abans”, “el previsor”), sinó al seu germà Epimeteu (“el que pensa després”, “l’ingenu”), que la va rebre enlluernat i la va dur immediatament a casa seva. Ella, tafanera, va aixecar la tapa d’una caixa on es trobaven reclosos tots els mals. Amb una subtilíssima obertura n’hi ha prou perquè es disseminin les lamentables inquietuds que ens assetgen als mortals. En adonar-se’n, la va tancar immediatament. Però només hi va poder retenir l’esperança.

Max Beckmann va començar a pintar La capsa de Pandora el 1936. En concloure-la, el 1947, el que s’hi amagava era l’energia atòmica. Al bell mig de Txernòbil hi ha una estàtua de Prometeu robant l’energia atòmica dels estels.

Amb raó diu Èsquil que Prometeu, amb el foc de Zeus, ens va donar l’esperança cega.

A diferència dels antics, els moderns creiem que el que és nou és superior al que és bo. Vivim de manera espontània aquesta creença, que només es podria posar en qüestió si existís alguna cosa així com la naturalesa humana. Però és que, precisament, la naturalesa humana és el que les noves tecnologies ens prometen superar.

Jo, que estic molt interessat en aquesta qüestió, trobo una singular permanència antropològica en l’enigmàtica relació que estableix l’home al llarg de la història entre la dona, la tecnologia i l’esperança. És el que veiem, per citar-ne només un exemple, a L’Eva Futura d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam.

L’Eva Futura és una dona tecnològica que té la propietat de satisfer tots els desitjos de l’home, abans fins i tot que tingui temps de formular-los. És, diu Villiers, l’ideal fet realitat perquè no solament és més perfecta que les dones nascudes de dona, sinó que és també “més natural”. L’Eva Futura és la realització de l’“ homo postumbilicus ”, que no és home sinó una dona dissenyada per la imaginació masculina. De fet, el que converteix en dona aquesta innovadora criatura és el reconeixement de la seva feminitat per part de l’home. Veient els robots femenins que les noves tecnologies posen a l’abast de la solitud de l’home, podem estar temptats a concloure que, finalment, Otto Weininger ha triomfat. ¿No assegura a Sexe i caràcter, aquest evangeli de la misogínia, que “la dona rep la seva consciència de l’home”? El mexicà Juan José Arreola s’imagina un futur en què els mercaders recorren els carrers al crit de “Es canvien dones noves per velles!”

La dona vella és un fantasma en comparació amb l’ideal femení realitzat masculinament. Quan obté el reconeixement del seu home, l’Eva Futura exclama, com la Galatea del Pigmalió de Rousseau: “Ja he nascut!” Com a bona filla de la història, és hereva de Rousseau i Hegel.

La Rachel de la mítica Blade runner -pel·lícula en la qual “els mites ja no són el somni col·lectiu, sinó un malson col·lectiu”- potser és la lògica hereva de l’Eva Futura, perquè, en ella, l’ideal s’ha tornat problemàtic. Per poder ser perfecta, la Rachel necessita ser sensible al que li manca: la malenconia i l’esperança cega.

La natura humana ha envellit, ens repeteixen alguns, perquè està feta de fang. En realitat ens volen dir que ja ningú es creu que el fang del qual estem fets sigui fang del Paradís. Però anem amb compte, perquè si avaluem una idea pel nombre de morts que arrossega, res més immoral que la utopia. Dins cada somni utòpic s’hi amaga un despertament distòpic.

La complexitat de la interdisciplinarietat

15/08/2015

La interdisciplinarietat s’ha convertit en un calaix de sastre que recull actituds pedagògiques tan oposades com les que defensen que cal prescindir de les assignatures perquè són una forma caduca d’ordenar el coneixement i les que asseguren que no hi ha interdisciplinarietat sense disciplinarietat. Podem intentar aclarir les diferències:

Els primers diuen que:

(1) els problemes que ens presenta la vida no són específicament matemàtics, lingüístics o mecànics

(2) l’escola ha de prescindir dels continguts disciplinaris perquè l’organització acadèmica del coneixement ha quedat obsoleta

(3) cal apostar per la transdisciplinarietat

(4) l’escola és una preparació utilitària per a la vida

(5) s’ha de rebutjar la imposició de qualsevol currículum acadèmic: les respostes als problemes vitals cal crear-les, construir-les i no copiar-les

(6) no es pot imposar un programa comú a una classe que és heterogènia

(7) la singularitat dels alumnes es veu en processos intel·lectuals i estils d’aprenentatge diferents

(8) no es pot deslligar emoció d’aprenentatge.

Els segons creuen que:

(1) solament a partir dels problemes específics de cada disciplina és possible sobrepassar els límits disciplinars

(2) no hi ha interdisciplinarietat sense un context disciplinari (sense, almenys, dues disciplines de referència que s’interpel·len entre si: economia i matemàtiques, etc.)

(3) per transcendir les disciplines primer cal saber què diuen

(4) no hi ha preparació possible per a la vida si es prescindeix de l’educació teòrica i no hi ha teoria sense jerarquització del saber

(5) no es pot trivialitzar la lògica del coneixement científic perquè, especialment per als nens culturalment desfavorits, no hi ha mètode més eficient que el que segueix aquesta lògica

(6) les similituds entre els homes, també en la manera d’aprendre, són més grans que les seves diferències

(7) cal fomentar la cultura comuna per enfortir la convivència

(8) el coneixement científic ha de ser accessible i intel·ligible per a tothom.

Les diferències entre aquestes dues concepcions s’expliquen per la diversa importància que concedeixen als tres grans factors implicats en l’aprenentatge escolar: la comprensió individual (punt de vista ontològic), la utilitat social (polític) i el rigor científic (epistemològic).

Autònoms autòmats (III)

01/08/2015

La història dels autòmats té un naixement mític, com la dels homes (Prometeu, Dèdal i Hefest) i una adolescència mecànica amb l’enginyeria egípcia i alexandrina. Ktesibi, Filó de Bizanci i Heró d’Alexandria van dissenyar autòmats amb mecanismes hidràulics i pneumàtics. Al segle XIII europeu, Albert Magne, l’home més savi del seu temps, va construir, després de trenta anys de feina, un autòmat que caminava i parlava amb tanta ciència que era capaç de respondre a tota mena de preguntes. Diuen que Tomàs d’Aquino el va destruir en creure’l obra del diable.

El filòsof franciscà Roger Bacon va crear un cap parlant perquè l’ajudés a resoldre els grans misteris de la ciència. Però quan va estar enllestit, va dir una frase, “El temps passa”, i es va autodestruir. William Godwin, el pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el modern Prometeu, va estar tan fascinat per aquesta història que s’hi va inspirar per escriure Lives of the Necromancers.

El mecanicisme modern és fruit del desenvolupament de la miniaturització en rellotgeria al llarg del Barroc (l’edat d’or de l’art dels rellotges). Van ser famosos els autòmats de les grutes i jardins de Saint-Germain-en-Laye. Descartes els tenia presents quan escrivia el Traité de l’homme, on desenvolupa la teoria que els éssers vius són maquinàries complexes, rellotges delicats i precisos. Cada peça està relacionada amb d’altres per un sistema d’engranatges biològics, en una cadena precisa d’estímuls i respostes.

Quan Malebranche va llegir aquesta obra, va patir una taquicàrdia tan intensa que va haver d’anar-se’n al llit per apaivagar l’agitació. De les conseqüències pràctiques de la seva lectura hi ha la següent anècdota. Passejava un dia per la Rue Saint Jacques de París amb un grup d’amics, entre els quals s’incloïa La Fontaine, quan una gossa prenyada se’ls va acostar bellugant la cua. Malebranche es va agenollar i la va acaronar. Immediatament després, per a sorpresa de tots els presents, es va aixecar i recollint-se la sotana -era mossèn- li va donar una gran puntada de peu. Mentre la gossa s’allunyava amb la cua entre les cames, es va justificar dient que aquell animal era solament una màquina. Si sent picor en un punt, es grata; si la cridem, s’acosta, i si li peguem, fuig. Tot ho fa mecànicament. La misericòrdia cal guardar-la per a les ànimes humanes.

Pierre Jaquet-Droz, un dels grans creadors d’autòmats del Barroc, va donar forma a un home màquina que, potser, és la ironia filosòfica més gran de la història: era capaç d’escriure: “Penso, llavors existeixo”.

Avui continuem imaginant autòmats autònoms i preguntant-nos si els androides somien ovelles elèctriques. La necessitat de contemplar-nos amb la lupa de les nostres tecnologies per veure’ns com a déus amb pròtesis és una constant antropològica.

El 1967 Richard Brautigan, que reunia la condició de poeta i de professor del California Institute of Technology, dibuixava el futur en els seus versos com una ecologia cibernètica: “M’agrada pensar (i / com més aviat millor!) / en un prat cibernètic / on mamífers i ordinadors / visquin junts en una mútua / i programada harmonia / com aigua pura / tocant un cel clar”.

Tot d’una ens hem adonat que els autòmats s’han fet adults i que no deixen d’advertir-nos que el temps passa. Aquesta mateixa setmana més de 1.000 experts, reunits en la Conferència Internacional d’Intel·ligència Artificial que ha tingut lloc a Buenos Aires, han dirigit una carta oberta a l’opinió pública per advertir-nos de la necessitat que els nostres futurs robots siguin capaços de viure en societat, que és una il·lusió política manllevada a Plató. Entre els signants hi ha Stephen Hawking. Em pregunto si els robots necessitaran programes específics d’intel·ligència emocional.

Günther Anders va intuir les nostres pors en el seu clarivident assaig L’obsolescència de l’home, de 1980. L’home modern, ens diu, ja no és, com volia Protàgores, la mesura de totes les coses. És, més aviat, un objecte susceptible de ser mesurat tecnològicament. Vagin al metge. Qui no s’ha fet un TAC o un electrocardiograma o ha patit una colonoscòpia? Com més potència tenen les nostres màquines, més ens sotmetem a les seves avaluacions, amb una inevitable vergonya prometeica.

Una ecologia cibernètica és necessària perquè per les nostres prades ja no hi pastoregem l’Ésser, com volia Heidegger. Més aviat som inquilins d’unes prades tecnològiques. Sabem que l’aigua i l’aire són purs perquè ens ho diu una anàlisi química.

Deures d’estiu, sí

01/08/2015

Sempre estem fent deures, perquè els homes som animals d’hàbits i fent coses és com ens fem a nosaltres mateixos. Fan deures els nens que es passen l’estiu davant el televisor i els que van de vacances a Nova York; els abduïts pel mòbil i els immersos en un llibre; els que senten 2.200 paraules per hora i els que amb prou feines en senten 500. L’estiu és el temps de la impregnació familiar i, a la família, espontàniament es reforcen les diferències culturals... especialment si no hi ha ningú que es preocupi per compensar-les.

Hi ha hàbits familiars que intel·lectualment sumen i hàbits familiars que intel·lectualment resten. Els nens de l’escola de Barbiana ho deien amb claredat: els nens rics sempre estan repetint el que fan a l’escola, mentre que els pobres es limiten a repetir curs. Per això mateix és tan admirable la tasca que està fent la Fundació Pere Tarrés d’una manera callada i constant, oferint l’oportunitat de fer colònies d’estiu a molts nens sense recursos mentre els pedagogs debatem si deures sí o deures no. A les colònies, els nens poden somiar en la possibilitat de portar Huckleberry Finn a la seva vida, en lloc de plantar la seva vida davant la televisió.

Quan es parla de deures, es critiquen fonamentalment els quaderns de vacances. Alguns els desprestigien pel fet que siguin un negoci editorial. A mi em sembla molt bé que ho siguin. També ho són els ordinadors, el cinema o la literatura infantil. No veig que dedicar una hora diària a fer exercicis sigui condemnar un nen a galeres. Ni que sigui incondicionalment bo donar vacances al nostre intel·lecte ignorant per complet els reptes que ens plantegen les matemàtiques, la llengua, les ciències, etc. Jo faig deures amb el meu nét i no ens avorrim. Res impedeix tampoc que dediquem la resta del dia a udolar a la lluna que sobre el mar llambreja, a abraçar els arbres i a compondre sonets als núvols.

Hi ha quaderns millors i pitjors. Em comenten a la llibreria del meu poble que fins fa poc eren les escoles les que aconsellaven quin comprar. Ara no gosen posar deures d’estiu per por a donar una imatge poc innovadora, així que són els pares els que, gairebé clandestinament, demanen a la llibreria consell sobre el més adequat. Fer bons deures és bo. Sempre ho han tingut clar els pares que, a més de preocupar-se de les experiències new age dels seus fills, posen fill i agulla a la seva trajectòria.

Autònoms autòmats (2)

18/07/2015

El desenvolupament de robots cada vegada més autònoms ens planteja dilemes que ja no són exclusivament teòrics. Ens situen moralment davant la imminència de la presa de decisions per part de les nostres màquines que poden afectar la vida o la mort de persones. Incloent-hi la nostra. No totes les decisions tenen la mateixa consideració moral. N’hi ha de millors i de pitjors. Però ¿podem ordenar la qualitat moral de la decisió d’acord amb un algoritme introduït en el programari dels nostres robots? La robòtica és una lògica, però ¿podem dir el mateix de la moral?

En realitat el que està aquí en joc no és només el que pot passar amb el comportament autònom d’un vehicle de transport, sinó la moralitat associada a l’ús dels nostres artefactes, dels sexuals als militars. Tots coneixem el debat provocat per l’ús dels drons, però els drons i les seves controvèrsies són solament una part molt minsa de la investigació tecnològica militar, que sembla que és el gran camp del desenvolupament futur de la robòtica. I no només de la robòtica. Les pràctiques de l’anomenat accelerated learning no s’estan duent a terme precisament en les facultats de pedagogia. L’any 2012 el departament de Defensa nord-americà va aprovar una directiva titulada Autonomy in Weapons Systems, però no sé ni en què consisteix ni si hi ha directives posteriors. Sembla que Ronald C. Arkin, un professor de Georgia Tech, sosté que els robots (o lethal weapons systems ) són èticament superiors als soldats en els camps de batalla. Avui ja n’hi ha que operen a les fronteres d’alguns països amb capacitat per identificar i disparar sobre els sospitosos que no encaixen amb determinades línies del seu programari.

Alguns dels dissenyadors del que s’està coneixent com a NEXTech wargames ja ens adverteixen que, tot i que la política i la llei haurien de ser ètiques, el món real no sempre ho és. Tot això ja ho havia anticipat la literatura popular. Recordem les famoses lleis d’Asimov. Tots nosaltres som fills d’un temps que tem que al si de cada innovació s’hi pugui covar una catàstrofe.

Estem condemnats a prendre decisions morals sobre les decisions que han de prendre els nostres robots. I això exigeix comprendre el funcionament d’una conducta extraordinàriament complexa: la decisió moral. Crear un agent moral artificial (AMA) està resultant endimoniadament complicat. Alguns creuen que existeix una mena de moral universal innata igual com existeix, segons Chomsky, una gramàtica universal, i que a partir d’aquesta moral es podria programar un AMA. En tinc els meus dubtes, però no puc ignorar que Rosalind Picard, directora de l’Affective Computing Group del MIT, defensa que si les nostres màquines han de ser autònomes, necessàriament han de ser morals. Diu “han”, no “hem”.

En la decisió moral humana sembla que no tot és lògica. Hi ha associats elements afectius (alguns filòsofs parlen del sentiment moral). Així que el primer dilema a què s’enfronten els dissenyadors ètics és el de si seguir el model de Mr. Spock a Star Treck (que ens recorda la moral dels estoics) o el dels defensors de la intel·ligència emocional. ¿Es podrà dotar de sentiments una màquina?

Una història per acabar avui. El 26 de setembre de 1983, Stanislav Petrov, tinent coronel de les forces de defensa aèries soviètiques, ens va salvar a tu i a mi, estimat lector, per no fer absolutament res. Estava a càrrec d’un búnquer secret proper a Moscou amb la missió de controlar Oko, un sistema de vigilància atòmica. Cap a la mitjanit, Oko va començar a donar senyals inequívocs que els nord-americans havien llançat cinc míssils balístics contra l’URSS. Els llums de perill es van encendre i els radars indicaven l’aproximació dels míssils. Tres setmanes abans els soviètics havien atacat un avió coreà. Petrov, però, va decidir comunicar als seus superiors que havia tingut lloc una falsa alarma. Tots vam tenir molta sort aquella nit. Aquest és l’exemple més clar en la història de la humanitat d’heroisme passiu. Però és precisament el factor humà el que la intel·ligència artificial moral pretén eliminar, amb la convicció que això farà el món més segur.

En qualsevol cas, tot aquest debat té una cosa positiva: ens força a anar una mica més enllà de l’actual moda dels valors i a repensar la decisió moral des de la seva arrel. El que estem redescobrint és que per aclarir-nos en aquestes qüestions, cal introduir Plató, Descartes, Spinoza, Hume, Adam Smith, Kant, Hutcheson, Nietzsche i Moore als nostres laboratoris.

La clau de la didàctica de les matemàtiques

18/07/2015

Es parla molt de l’IVA docent dels professors de primària i secundària, que seria la seva Intervenció de Valor Afegit en el rendiment d’un alumne. No es parla gens de l’IVA docent dels professors de les facultats d’educació. Però si, com sembla, el bon professor és la peça clau d’un sistema educatiu de qualitat, l’IVA docent dels formadors de professors s’hauria d’analitzar amb lupa.

No disposem de molts estudis que analitzin aquesta qüestió. Però n’hi ha algun d’important, com el de J.M. Lacasa i J.C. Rodríguez, Diversitat de centres, coneixements matemàtics i actituds cap a l’ensenyament de les matemàtiques dels futurs mestres a Espanya. Algunes conclusions:

1) Les dones obtenen 30 punts menys en coneixements de matemàtiques entre els alumnes de magisteri. Una diferència clarament superior a la que mostra l’informe PISA.

2) Haver estudiat un any més de matemàtiques al batxillerat o haver estudiat el batxillerat “de ciències” suposa 10 punts més de mitjana en coneixements de matemàtiques.

3) A PISA, variables com el nombre de llibres a la llar familiar o el nivell d’estudis dels pares tenen una gran incidència en els resultats dels alumnes. No és el cas entre els estudiants de magisteri. Els autors consideren que això pot ser per dues raons. La primera, que “magisteri ha sigut la via d’entrada als estudis superiors de membres de famílies encapçalades per pares i mares sense estudis universitaris”. La segona, que “en general, el tipus d’estudiant que se sent atret per aquests estudis pertany a nivells educatius familiars mitjans i baixos en comparació amb la mitjana d’universitaris”.

4) El coneixement matemàtic dels alumnes de magisteri depèn poc dels seus estudis universitaris i molt del que han après a l’escola i l’institut.

5) “Hi ha una correlació substantiva entre el nivell de coneixements matemàtics dels estudiants de magisteri i el seu nivell de coneixements de didàctica de les matemàtiques”. És a dir, els que més coneixements tenen de didàctica de les matemàtiques són els que saben més matemàtiques. La contribució de les facultats d’educació a la formació en didàctica de les matemàtiques dels futurs mestres no redueix les diferències de coneixements matemàtics dels seus alumnes. Si volem tenir mestres més competents en la didàctica de les matemàtiques, caldrà seleccionar els aspirants a mestre amb més domini matemàtic.

Les virtuts intel·lectuals

04/07/2015

Reconec que mai he sabut ben bé què es vol dir exactament amb l’expressió “aprendre a aprendre”. Entenc millor el que significa “aprendre a pensar”. Foster Wallace deia que aprendre a pensar és desenvolupar algun tipus de control sobre com i sobre què pensem, la qual cosa no seria possible sense tenir algun domini sobre la nostra capacitat d’atenció i la nostra habilitat per conduir les experiències al domini de les idees. Com més hi penso, més evident em sembla que només podem aprendre a pensar si aprenem a dominar les virtuts intel·lectuals. Per aquesta raó m’ha interessat molt un article de Barry Schwartz, What ‘learning how to think’ really means [Què significa realment ‘aprendre a pensar’], aparegut a The Chronicle of Higher Education el 18 de juny.

“Saber com pensar -diu Schwartz- exigeix un conjunt d’habilitats cognitives: la capacitat quantitativa, la flexibilitat conceptual, la perspicàcia analítica i la claredat expressiva. Però més enllà d’aquestes habilitats, aprendre a pensar requereix el desenvolupament d’un conjunt de virtuts intel·lectuals que caracteritzen els bons estudiants, els bons professionals i els bons ciutadans”. Aquest autor utilitza la paraula virtuts, en lloc de competències, de manera ben deliberada, perquè està pensant en Aristòtil, que entenia que totes les virtuts intel·lectuals posseeixen la seva pròpia dimensió moral.

Les virtuts intel·lectuals serien: amor a la veritat, honestedat (per interrogar-nos pels límits del nostre coneixement), imparcialitat (per perseguir l’evidència i la coherència), humilitat (per veure i analitzar els errors propis), perseverança (per tornar a la feina quan ens distraiem), coratge (per poder tirar endavant les tasques), capacitat per escoltar (per comprometre’ns en un diàleg seriós), capacitat de perspectiva (per tenir una visió àmplia del procés d’aprenentatge) i saviesa (per supervisar la resta de les virtuts).

Schwartz ens suggereix un bon punt de partida per pensar aquesta qüestió. Potser hi podríem afegir la virtut intel·lectual de la paciència crítica (per dedicar el temps necessari a la resolució d’un problema), la de la responsabilitat (per rebutjar creences no consistents amb els fets), la de la sospita crítica (que rere les nostres certeses hi ha latent una pregunta encara no formulada) i la de la voluntat d’intel·ligibilitat (domini de la llengua). Però no convé allargar massa la llista si la volem operativa.