El paleo-progressisme educatiu

30/10/2011

 

L'any 1915, l'alcalde demòcrata de Nova York va impulsar una reforma educativa coneguda com a Gary system, inspirada en la pedagogia de Dewey, que suprimia els cursos i les assignatures i permetia que els alumnes organitzessin autònomament els seus estudis d'acord amb els seus interessos. Fins i tot podien decidir quan fer les vacances. L'alcalde estava entusiasmat amb el projecte, però les famílies el van rebutjar de pla. El 19 d'octubre de 1917 els alumnes es van declarar en vaga. Malgrat que la majoria no superaven els 15 anys, quan eren detinguts per la policia, invocaven la llibertat d'expressió. Segons el New York Times, milers d'estudiants van desfilar per Brooklyn i el Bronx apedregant escoles i punxant les rodes dels cotxes de la policia. "No tornarem a classe -cridaven- fins que no es retiri el sistema Gary". Ni ells ni els seus pares comprenien que l'escola volgués ser "la vida mateixa", com pretenia l'alcalde. No anaven a escola a trobar-se amb la vida, sinó amb una sortida digna de la seva vida quotidiana. La majoria eren emigrants que havien arribat guiats pel somni americà i al seu parer la reforma els negava les possibilitats d'ascens social perquè els negava també l'estímul per aspirar a transcendir la seva quotidianitat.
L'alcalde va haver de retirar el pla, però el que va ser rebutjar a Nova York va ser reivindicat a Moscou el mateix 1917. Al diari Asvieta apareixien sovint comentaris laudatoris de les escoles progressistes nord-americanes, afirmant que permetien la creació d'una escola del poble treballador. El 1928 John Dewey va visitar la Unió Soviètica invitat pel comissari del poble per a la instrucció pública, Lunatxarski (el mateix que va promoure l'afusellament de Déu). Va tornar als Estats Units assegurant a The New Republic que havia trobat "una cultura popular impregnada de qualitat estètica". Però quan Stalin va decidir que necessitava més treballadors qualificats que pedagogs romàntics, va reforçar el pes dels coneixements i va recuperar els deures i els exàmens finals a les escoles. Les progressive schools van passar a ser expressió de la pedagogia burgesa.
Segons un article aparegut al Time el 31 d'octubre de 1938, titulat Education: Progressive 'Progress', l'educació progressista concep l'educació com un procés vital, no com una mera preparació per a la seva vida futura; l'interès i les necessitats del nen donen forma al programa educatiu; l'activitat està centrada en el nen i dóna més importància al procés que al producte; l'educació neix de la pròpia experiència, no de la informació acumulada en els llibres. En lloc de pupitres fixos, hi ha bancs de treball; en lloc de llibres de text, hi ha diaris i revistes; en lloc d'estudiar lliçons, elaboren projectes. Els alumnes es dirigeixen als seus professors pels seus noms, els tracten com a amics més que com a mestres, perquè la classe és una comunitat democràtica. Els pares estan activament implicats en l'educació dels seus fills i formen part de la comunitat escolar democràtica. Una escola progressiva és sorollosa, aparentment caòtica, però els alumnes simplement estan ocupats. Quan es mostren indisciplinats o de mal humor, no són enviats al director, sinó a un psiquiatre, "que intenta trobar què és el que va malament a casa". Els mestres disposen d'un coneixement global de l'alumne i valoren el seu progrés sense necessitat d'exàmens. Ofereixen informes narratius dels alumnes en lloc de notes. Cada escola ha de ser un embrió d'una societat veritablement democràtica.
Encara que el to general de l'article és laudatori, l'articulista afegeix que ha constatat que "els alumnes de les escoles progressistes no accedeixen a la universitat més ben preparats que la resta".
L'escola progressista americana ha tingut posteriorment molt bona acollida entre els coneguts com limousine liberals, que encara la mantenen viva. Avui com ahir els pobres que volen sortir de la pobresa s'estimen més les escoles que els proposen l'únic programa amb garanties: Work hard. Be nice.

Política i simulacre

16/10/2011

 

En un país molt, molt llunyà hi havia un polític que no parlava. Assistia a totes les reunions, però en silenci. I com que no parlava mai, els seus companys van començar a pensar que devia ser molt intel·ligent. I com que van convèncer d'això molta més gent, aquest polític va fer una carrera impressionant i va arribar a la presidència del país, amb el títol corresponent de molt honorable ... o el que li correspongués en aquest país seu.
Jo no negaré que hi pot haver persones molt intel·ligents i silencioses. L'exemple dels escèptics antics que es negaven a parlar per no haver de dir mentides, ja que estaven convençuts que parlar és exagerar, em sembla prou respectable. Però em sembla també evident que el savi escèptic, encara que pugui ser molt savi, serà sempre un mal polític. El polític parla precisament perquè sap que parlar és exagerar. Podríem dir que hi ha un IVA polític, que és la Intervenció de Valor Afegit que el polític fa sobre la realitat amb la seva paraula. I està molt bé que sigui així, perquè la política és un producte molt elaborat.
Això ho sabien molt bé els reis d'un regne molt poderós del món antic. Quan sentien que els havia arribat l'hora de la mort, convocaven el príncep en un acte molt solemne i davant dels nobles del regne li encomanaven l'aventura de sortir en solitari a conèixer la Veritat. En cap cas podien aspirar a la corona si no complien aquesta missió.
Els prínceps no rebien cap indicació per orientar-se. Se'ls donava un bon cavall, una espasa, una mica de menjar i se'ls acomiadava sense gesticulacions. Durant mesos i a vegades fins i tot durant anys recorrien el regne preguntant per la Veritat. De vegades en algun poblet remot es trobaven algú que creia haver sentit d'algú altre que feia uns anys l'havia vist o amb ancians que contaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la Veritat. Guiant-se pels pàl·lids indicis que trobaven prosseguien la seva missió. Més d'un príncep es va rendir i van renunciar a la corona. En aquests casos acostumaven a fer-se monjos. No era gens fàcil resistir amb la voluntat intacta la successió de mesos i estacions sense trobar cap pista versemblant.
Però un dia, cap al tard, quan el cavall ja no tenia forces per continuar la recerca, ni els prínceps, per suportar el pes de les seves armes, d'una manera o d'una altra, els que continuaven la seva aventura es trobaven davant d'una cova en què s'endinsaven per trobar refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d'una fera, empunyaven l'espasa i es posaven a l'aguait. Però quan els seus ulls s'acostumaven a la penombra descobrien que el que tenien al davant era una dona molt vella, lletja, esparracada i coberta de pústules i nafres. En interrogar-la els prínceps descobrien que aquella dona ho sabia tot d'ells, fins i tot les seves més íntimes temences.
Era la Veritat.
Res tenia a veure amb la imatge que se n'havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li acostumaven a preguntar: "Què vols que els digui als homes del que he vist?" "Els dius -responia ella- que sóc jove, noble i bonica". D'aquesta manera els prínceps es doctoraven en ciències polítiques.
El discurs de la coronació, evidentment, era, com tothom donava per descomptat, un compromís públic del nou rei amb la veritat.
Hi ha una altra història de la veritat. Explica que Prometeu va crear amb fang una imatge de la Veritat. Abans de fornejar-la va haver de fer un viatge urgent i el seu ajudant Engany, en veure's sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge exactament igual. Però va fer curt de fang i no en va tenir prou per als peus. Quan va arribar Prometeu, va coure totes dues imatges, que amb el contacte del foc van començar a viure autònomament. La Veritat es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura de l'Engany es va quedar immòbil. Per aquesta raó diu la gent que la mentida no té peus i que s'agafa abans un mentider que un coix.

El gran diàleg

25/09/2011

 

Durant la Segona Guerra Mundial l'armada nord-americana va decidir ocupar els edificis d'una universitat, el St. John's College d'Annapolis, a Maryland, per ampliar les instal·lacions de l'acadèmia naval, que se situa en aquesta localitat, cosa que feia impossible l'activitat a les aules en un moment en què es volia posar en marxa un ambiciós pla d'estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar el professor que havia dissenyat el pla d'estudis a Washington a entrevistar-se amb James Forrestad, secretari de l'armada, que el va rebre d'una manera intimidatòria: "Té exactament un minut per dir-me per què no hauríem d'utilitzar els seus edificis per ajudar l'acadèmia naval en temps de guerra". El professor va treure la pipa i la petaca. Va atacar el tabac a la cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va veure que tirava bé. Havien transcorregut 55 segons. Llavors va contestar: "Perquè sense el que el St. John's intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis".

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. Va impressionar tant Forrested que l'armada va decidir canviar de plans i buscar unes altres instal·lacions. El 1949 va ser nomenat rector del St. John's i va dirigir el programa acadèmic al voltant dels grans llibres. Tots els alumnes llegien en la seva llengua original Plató, Aristòtil, Tomàs d'Aquino, Maquiavel, Cervantes, Hobbes, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Marx, Nietzsche, etc. Per cert, just quan creien que sabien en què consistia la filosofia havien de fer front a una penúltima lectura, Què és filosofia , de Heidegger. El llibre que culminava la seva formació era el Fedre de Plató.

La idea d'una formació liberal basada en la lectura lenta dels grans llibres havia nascut uns anys abans, a Chicago. El seu creador i principal promotor era el rector d'aquesta universitat, Robert Mainard Hutchins, que lluny de limitar-se a instruir els gerents del capitalisme industrial nord-americà, volia formar els futurs educadors del país. "Una universitat -li agradava repetir- no és una escola bressol, no és un club, no és un reformatori, no és un partit, no és una agència de propaganda".

Segons Hutchins, una educació digna del seu nom havia de capacitar una persona per participar en el gran diàleg intel·lectual que les grans figures d'Occident han mantingut entre si al llarg de la història. Ningú no es pot considerar educat ni pot aspirar a posseir un esperit creatiu i crític si és sord a les seves veus tal com es troben recollides als grans llibres. Amb la col·laboració de l'Enciclopèdia Britànica va aconseguir donar forma editorial al seu projecte el 1952, amb el títol genèric de The great books of the western world . En el volum introductori de la col·lecció, titulat The great conversation , Hutchins afirmava que no engegava aquest projecte amb esperit d'antiquari, sinó perquè la cultura occidental és inseparable del gran diàleg que tots els grans creadors han mantingut amb la tradició. Encara més: la civilització occidental és aquest gran diàleg. No seria res tancada al diàleg perquè res no pot ser indiscutible a Occident. La participació en el gran diàleg, que és la substància de l'educació liberal, permet l'accés a la gran república del saber i ens protegeix de la influència dels aspectes més preocupants del mateix Occident, com el materialisme, la rapacitat, l'orgullós etnocentrisme, etc. Els grans llibres no solucionen els nostres dubtes, però il·luminen els nostres problemes bàsics.

Òbviament, a l'hora d'escriure aquestes línies he tingut present la Fundació Bernat Metge, que en la seva concepció és anterior al projecte de Hutchins i en la seva aspiració és, fins i tot, més ambiciosa. Cambó, Estelrich i Riba no pretenien catalanitzar els clàssics, sinó impregnar de classicisme la cultura catalana.

Per cert, al St. John's College hi continua viu el projecte de Jacob Klein.

Què significa llegir?

16/04/2011 

Què significa comprendre un text escrit? Entre els estudis que intenten respondre aquesta pregunta, un dels que ha tingut més ressò en els últims temps és el titulat Reading for Understanding , que va ser promogut i subvencionat per l'americana RAND Corporation. Els investigadors que el van portar a terme, dirigits per Catherine Snow, de Harvard, figures rellevants de les universitats nord-americanes, van concloure que la lectura és un procés simultani d'extracció i construcció de significats que fa un lector sobre un text. Amb l'extracció de significats, el lector obté dades lingüístiques del text mitjançant la descodificació grafofonètica i accedeix al coneixement lèxic i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins que elabora una representació mental del text com un tot.

Tenim aquí un bon exemple de descripció d'una activitat cognitiva, que és un mal exemple del que significa una lectura comprensiva, perquè ignora totalment les dimensions de la lectura lenta. Els autors de l'estudi s'imaginen el text com una representació encriptada d'una sèrie de dades que el lector pot arribar a comprendre sempre que les pugui representar mentalment. Aquí no hi ha lloc per a l'emoció, el valor, el sentiment. I és lògic que no hi hagi res d'això perquè aquesta teoria té més present la intel·ligència artificial que la intel·ligència pràctica dels humans. Així podríem explicar potser les operacions d'un robot que sabés llegir, però a la lectura lenta el que hi ha en joc és el sentit del que és l'humanisme.

Quan llegim un text rellevant trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d'ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l'entusiasme, l'orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com l'àncora d'un vaixell arrencada des del fons del mar i, per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món quan ens situa davant d'imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites. La bona literatura no és un passatemps que competeix amb les diferents ofertes d'entreteniment que hi ha al nostre abast. La bona literatura és creadora de temps perquè ens obre l'accés al tracte que altres persones han tingut amb el món i amb elles mateixes. D'aquesta manera, els altres es mostren en la seva irreductible singularitat, però com que la seva manera de mostrar-se ens és comprensible, res humà no ens és completament aliè.

Per poder comprendre l'altre ens cal ser objectius amb el text, no forçar-lo ni interpretar-lo capritxosament. Hem d'escoltar el que ens diu amb el màxim respecte, amb noblesa, perquè aquesta objectivitat que ens mostra l'altre tal com és, ens posa també de manifest la nostra proximitat i la nostra llunyania al seu món. Només l'objectivitat de la mirada a l'altre ens permet conquerir una mirada progressivament més objectiva sobre nosaltres mateixos. Quan llegim, convidem els protagonistes d'una obra a l'escenari de la nostra vida alhora que ens introduïm a la seva. En aquesta experiència que fa possible l'objectivitat lectora hi ha una profund exercici democràtic.

Quant llegim els grans llibres lentament, ens anem apropiant d'eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos i als altres.

La lectura és l'art d'aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d'una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.

Les bodes reials

01/05/2011 

 

Escric aquest article amb la casa en obres. Els pintors, el lampista i els fusters pugnen pel seu espai vital en una lluita de tots contra tots que ja té la meva paciència rendida a la insondable voluntat del temps. El mar, aquest mar que veig des de la finestra del meu estudi a Ocata, és, deien els antics, una llàgrima de Cronos. Intento concentrar-me dins aquesta singularitat espaciotemporal que és una casa en obres, però em distreuen els comentaris que sento sobre Mourinho. A mig matí he sortit a comprar pa i la fornera m'ha assegurat que ha estat a punt de no obrir, posant ben clar a la porta: "Tancat per boda reial". M'ha assegurat que la núvia portava un vestit paraula d'honor i que el Peñafiel l'ha criticat molt. N'he sortit amb el pa calent sota el braç i la convicció que no hi ha diferències notables entre la premsa del cor i la de les pilotes. Les dues tenen a veure amb les vísceres. Ho dic sense cap ànim crític. Sense vísceres no es pot viure.

Ara, davant l'ordinador, penso en la meva filla, que de petita tenia dubtes existencials perquè no sabia si volia ser de gran ballarina o princesa. Per alguna raó no acceptava que una princesa fos ballarina. La seva inquietud desmentia la cançó de Sabina: les nenes encara somnien a ser princeses, com jo somnio que hi haurà llum al final del túnel de les obres de casa meva o com una jubilada que va cada matí a la plaça d'Ocata a prendre un cafè amb llet somnia encara -m'ho va assegurar- que un dia arribarà cavalcant un pirata molt guapo sobre un cavall negre i se l'endurà a la gropa. El que passa és que les noies deixen de somniar en descobrir el mar al fons d'un got de ginebra; les velles quan el reuma no les fa presentables i jo, pobre de mi, quan el penúltim manobre va foradar el que no tocava. Malgrat tot, és ara, a la meva edat, quan comprenc millor els reis dels contes infantils. Si fos per mi, també hauria enviat un lacai a comunicar a tot arreu que la meva filla estava en condicions de casar-se i que convocava a oposicions els pretendents. Però la meva filla tenia les seves pròpies idees sobre la qüestió.

Penso també en Muhàmmad, un noi pakistanès llicenciat en història a la universitat d'Islamabad, que fa de pirata pels carrers d'Ocata venen pel·lícules i cedés de música. No fa gaire el seu pare el va obligar a tornar temporalment a casa perquè li havia trobat dona. Com que tenia por de no poder fer el viatge de retorn a Catalunya, es va domiciliar a casa meva. I en Temur Khaitov, també penso en ell, que és de l'Uzbekistan. No està domiciliat a casa meva, però li guardo una pila de coses, per raons que no vénen al cas. L'última vegada que va venir a Barcelona va voler sopar amb mi per consultar-me un assumpte delicat. La seva dona li havia sortit molt excèntrica. Volia visitar els seus pares més d'una vegada al mes! "I què ha de fer amb ells, si està casada amb mi?" Com que em demanava l'opinió, vaig pensar en les seves dues filles petites i li vaig dir si es podia imaginar veient-les una vegada al mes. "No estem parlant d'això", em va dir. Ni Muhàmmad ni Temur entenen l'excentricitat occidental de les bodes per amor. "Qui pot saber millor que la meva mare -em va preguntar Temur- la dona que em convé?" Em fa l'efecte que això mateix pensa més d'una reina.

De fet, la relació entre amor i matrimoni és, en termes històrics, una invenció recent i, entre la reialesa, una invenció postmoderna. Quan Temur es va casar, va portar la seva dona en braços fins el llindar de la seva casa comuna. La va deixar al terra de l'interior de casa i ella, una vegada dins, va allargar el peu dret perquè Temur en entrar l'hi trepitgés. Les coses van quedar clares. No sé què fan els prínceps quan es troben en la intimitat una vegada casats. Em temo que res que no hagin fet ja una pila de vegades.

Abans de posar el punt final, dono un cop d'ull a la portada de l'ARA de divendres passat. "La futura princesa [diu parlant de Kate Middleton] és d'origen plebeu". Coi, com tots els reis. La sang només es torna blava a mesura que s'allunya dels orígens.

Mètodes suaus

21/03/2011 

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va gosar posar en dubte al Parlament de Catalunya l'eficàcia dels "mètodes suaus", la qual cosa l'està fent mereixedora de tota mena de crítiques, que l'acusen de voler recuperar l'escola del passat. En realitat no hi ha res que pugui merèixer el nom d'escola del passat, perquè des de bon començament l'escola ha estat objecte de debat per part dels defensors dels més diversos mètodes. L'escola tradicional és un mite, un recurs retòric dels que necessiten sustentar les seves posicions sobre la manipulació grollera de les posicions del contrari. Dewey és tan tradicional com els escolapis, i, en alguns aspectes, més tradicional que la Ratio Studiorum dels jesuïtes.

En recórrer als "mètodes suaus", la consellera estava fent servir una expressió nascuda al si dels debats pedagògics de la socialdemocràcia europea i que sens dubte seria ben rebuda per Tony Judt, crític tant dels progressive educationist com de les comprehensive schools, que, al seu parer, han difuminat la diferència entre excel·lència i mediocritat i han confós l'aspiració legítima a la igualtat d'oportunitats amb un igualitarisme cultural i un populisme antielitista. Però potser la conselleria no gosaria anar tan lluny.

Rigau va prendre aquesta expressió d'un text del sociòleg socialdemòcrata de l'educació Jaap Dronkers, que està penjat a la web de la Fundació Campalans, en què critica la confiança excessiva, no justificada per cap estudi empíric, que els governs socialdemòcrates europeus van dipositar en unes metodologies que valoren més el punt de partida de l'alumne que el d'arribada, tot creient que així contribuirien eficaçment a la reducció de la desigualtat d'oportunitats. El resultat ha estat decebedor i explica el progressiu allunyament dels docents de les posicions socialdemòcrates. Dronkers afegeix que en el seu moment, altres opcions polítiques també van donar suports als mètodes suaus, però se n'han anat distanciant "silenciosament". És exactament el que ha passat a Espanya. La LODE, la LOGSE i la LOE han comptat amb els vots del PSOE i de CiU. Solament la LOCE va ser aprovada pel Partir Popular, amb el suport de Coalició Canària, però mai no va entrar en funcionament. Hem tingut moltes lleis, però un consens polític estable que s'ha expressat també a la LEC, la llei d'educació de Catalunya. O sigui que Dronkers estava animant els socialdemòcrates a fixar-se en les barbes del veí, que es el que al meu parer estava fent el conseller Maragall, a qui, per cert, els sindicats li van convocar més vagues que les que gosaran convocar-li a la consellera Rigau. A hores d'ara el ministre Gabilondo ha obert els itineraris per als alumnes de 4t d'ESO i ha trencat, encara que tímidament, amb un dels pilars bàsics de la LOGSE, el de la comprensivitat fins als 16 anys.

Fem bé d'abandonar el consens bastit a l'entorn de la LOGSE, però crec que hem d'estar molt atents al consens alternatiu emergent, que compta amb les reticències dels mestres i l'aplaudiment de polítics, economistes i periodistes. Els seus punts centrals són l'autonomia dels centres, l'increment del poder dels directors, l'avaluació constant dels centres, dels docents i dels alumnes; la incentivació econòmica dels millors docents, i el foment de la lliure elecció de centres per part dels pares, per exposar el sistema a la dinàmica del mercat. Doncs bé, tot això ja està sent practicat als Estats Units amb un gran suport bipartidista, però els resultats, com ho acaba de reconèixer el secretari d'Educació d'Obama, Arne Duncan, són clarament decebedors en el 82% de les escoles.

El consens que necessitem no és el de la fe en experiències alienes, sinó en la nostra capacitat per trobar el nostre propi camí amb confiança en nosaltres mateixos, i, especialment, en els nostres docents. Hi ha una important lliçó per aprendre dels rius de tinta vessats per les disputes pedagògiques del segle XX: no importa com de suau o d'aspre és un mètode, sinó fins on arriba el compromís de cada mestre.

L'heroisme de la raó (1)

22/05/2011

Un matí de finals de desembre del 1981 el filòsof francès Jacques Derrida meditava davant la tomba de Franz Kafka, al cementiri jueu d'Olsanske, a Praga, sobre un futur assaig que es titularia Davant de la llei . Havia arribat uns dies abans a la capital de Txecoslovàquia per impartir-hi un seminari semiclandestí sobre deconstrucció i política a l'Associació Jean-Hus, que ell i Jean-Pierre Vernant havien impulsat per donar suport als intel·lectuals dissidents txecs que havien sortit a la llum uns anys abans amb la signatura de la Carta 77. Com que disposava d'unes hores abans d'agafar l'avió, havia deixat l'equipatge a l'hotel i s'havia acostat a la tomba de l'autor d' El castell abans de sortir cap a París. Però en arribar a l'aeroport va ser detingut. La policia va escorcollar el seu equipatge i hi va trobar un "pols marró". Va ser conduït a la presó de Ruzyne sota l'acusació d'"elaboració i tràfic de drogues". Sens dubte, mentre ell pensava sobre la llei davant la tomba de Kafka, els "representants de la llei" havien manipulant la seva maleta a l'hotel i hi havien introduït la droga. L'1 de gener del 1982 Le Monde recollia els fets d'aquesta manera: " Le philosophe Jacques Derrida serait détenu pour 'trafic de drogue' ".

Sentint-se víctima de l'arbitrarietat policial, Derrida va descobrir què significava ser ciutadà francès, és a dir, ser un subjecte de drets efectivament reconeguts. De fet, va ser alliberat gràcies a la intervenció directa de François Miterrand. Una vegada a França, comentant a un col·lega filòsof el que li havia passat, va reconèixer la seva perplexitat. Que fàcil que era deconstruir l'humanisme, la democràcia, la justícia, la idea de responsabilitat, etc., des de la seguretat de l'École Normale Supérieure! Però que difícil que és ser coherent amb aquestes crítiques quan la policia d'un país dictatorial et despulla en una comissaria! Es trobava en una situació paradoxal. De sobte les seves idees es mostraven cegues, incapaces d'encaixar en la realitat. ¿Què era filosòficament l'essencial, els arguments que havia presentat davant els filòsofs de l'Associació Jean-Hus sobre la fi de l'humanisme o la manca d'humanisme que havia patit a la presó quan un policia li cridava que es posés l'uniforme de ratlles? ¿Hi havia una deconstrucció més gran de l'humanisme que l'experimentada al llarg d'un humiliant interrogatori solament interromput per aprofundir en la humiliació obligant-lo a posar nu en sessions fotogràfiques?

M'imagino que inevitablement Derrida pensaria en un filòsof txec que uns quants anys abans havia patit humiliacions encara més inhumanes a la mateixa presó de Ruzyne, Jan Patocka, el primer signant de la Carta 77 i un dels seus portaveus destacats.

La Carta 77 havia estat una iniciativa molt valenta d'un grup de txecs decidits a exigir al règim comunista que complís els pactes internacionals que havia contret en signar l'Acta Final d'Hèlsinki. Jan Patocka, amb 70 anys, es va implicar directament en el redactat del text, que finalment va assolir la forma definitiva l'1 de gener del 1977. També ell havia impartit seminaris clandestins de filosofia en apartaments privats de Praga i Brno. Però ell parlava de Plató, d'Europa i de la cura autònoma de l'ànima. Un dels seus seminaris més importants, sobre Plató i Europa, que posteriorment va ser recollit en un llibre amb aquest mateix títol, el va impartir en un soterrani de la ciutat de Praga.

Tenim el deure moral de no oblidar l'afirmació que va fer Patocka d'Europa des d'un soterrani de la Praga envaïda pels tancs del Pacte de Varsòvia, amb què defensava la ciutat europea com l'experiència de vida en comú que permet la protecció col·lectiva de les lleis, la recerca de coneixements científics, el gaudi de l'experiència estètica i la millora espiritual mitjançant la cura de l'ànima. La ciutat, el do més gran que Europa ha rebut dels grecs, era per a Patocka una institució per la qual paga la pena patir. De fet, les coses per les quals paga la pena patir són també les coses per les quals paga la pena viure.