El país de les penúltimes paraules

 09/12/2012

No ens cal una nova reforma educativa. Especialment, si no ve acompanyada d'un consens previ sobre les causes del desmesurat fracàs escolar que la nova reforma es proposa corregir. L'entusiasme reformista dels docents sembla exhaurit. Les successives lleis educatives els han fet escèptics sobre la versemblança de les expectatives que proclamen els articulats i els han acostumat a observar amb reticència la distància existent entre les propostes reformistes i les millores reals de la instrucció a l'aula. D'altra banda, si de veritat es vol corregir el fracàs escolar, no hi ha res que impedeixi aplicar ara mateix polítiques específiques que, per exemple, identifiquin amb claredat els centres fracassats i els ajudin, si volen ser ajudats, o els transformin de dalt a baix amb les mesures que calgui. Cap nen es mereix un centre que li asseguri més possibilitats de fracàs que d'èxit escolar. No hi ha res que impedeixi tampoc identificar amb claredat les poblacions infantils amb més risc potencial de fracàs i donar-los a l'escola el que de cap manera podran trobar a casa, amb el temps escolar que sigui imprescindible.

Els redactors del projecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce) semblen creure -i jo estic convençut que ho creuen de bona fe- que per resoldre els dèficits del sistema educatiu espanyol hi ha una teràpia imprescindible: l'avaluació sistemàtica i rigorosa dels seus outputs , és a dir, dels resultats dels alumnes. Al meu parer, aquesta avaluació és necessària, però no és suficient. És necessària perquè entre nosaltres està molt arrelada la tendència a avaluar-nos per l'alçada de les nostres bones intencions més que no pas pel nivell pedestre dels nostres resultats. Per això l'avaluació externa dels resultats escolars és el pilar central de la Lomce. Gosaria dir que hi havia en un primer moment un ampli consens a la Conferència Sectorial d'Educació tant sobre la necessitat de les avaluacions externes com del reforçament de les matèries instrumentals. Però aquest consens no ha pogut resistir les conseqüències que es deriven de la seva aplicació homogènia a tot el sistema.

Si l'avaluació ha de ser general, cal garantir l'homogeneïtat del que és avaluat. Aquesta és una qüestió teòricament molt interessant, però políticament explosiva. El ministeri d'Educació va denominar troncals les matèries de les quals tots els alumnes espanyols han de ser examinats. Sota aquesta perspectiva, les llengües pròpies de cada comunitat no poden ser troncals, sinó matèries d'especialitat. No era difícil preveure que aquesta diferència conceptual feriria la sensibilitat de les comunitats amb llengua pròpia, especialment si s'hi afegeix que per obtenir el títol de final d'etapa no cal examinar-se de la llengua d'especialitat . Si era previsible, s'hauria d'haver evitat. No preveure-ho ha estat una greu irresponsabilitat. Una altra cosa és el difícil encaix dins la Lomce de les decisions del Tribunal Constitucional sobre l'ús del castellà i del català. Però, precisament perquè és difícil, és una qüestió política i s'ha de resoldre políticament.

Hi ha, doncs, motius objectius per a la preocupació. Jo aconsellaria al ministre que, abans de posar tota la seva fe en els tècnics que li asseguren que la clau per resoldre els problemes educatius és l' accountability , analitzi seriosament els seus límits al país que més sistemàticament l'ha portat a terme, els Estats Units. Com li agrada dir al governador de Califòrnia, Jerry Brown, "afegint un velocímetre a un cotxe espatllat no el convertirem en un bòlid de Fórmula 1". Però també m'inquieten algunes crítiques a la Lomce. Sento dir, per exemple, que vol separar "els que valen per estudiar i els que no", que "converteix l'educació en una cursa d'obstacles" i, la més repetida, "que és regressiva". Jo crec que l'educació és una cursa d'obstacles i que si es fan desaparèixer els obstacles es fa desaparèixer l'educació. La justícia té més a veure amb l'enfortiment dels febles que amb l'eliminació dels obstacles. Crec també que si ser progressista és acceptar impassible unes taxes de fracàs escolar del 25% i la mediocritat general del sistema, llavors estem identificant progressisme i antiintel·lectualisme.

Vivim al país de les penúltimes paraules, convençuts de tenir a l'abast l'última i, després, la primera d'un nou temps. Però ni la indignació ni l'esperança ens haurien d'amagar que el domini lingüístic real dels nostres alumnes, no importa en quina llengua, és molt decebedor.