...i de sobte...

23/12/2012

...i de sobte... CRISTINA CALDERER

[...] només se'm donà d'almoina la riquesa d'un instant

Salvador Espriu

Tot comença, segons Lluc, de manera gairebé burocràtica, amb dos ciutadans que estan obeint el decret de Cèsar August que ordenava fer un cens a tot l'Imperi. "Josep va pujar a la ciutat de David, que s'anomena Betlem, a censar-se amb Maria, que estava compromesa amb ell i estava encinta, pel fet de ser ell de la casa i de la pàtria de David. Però quan ja hi pervenien, es completaren els dies en què ella havia de donar a llum, i va donar a llum el seu fill, el primogènit; l'embolcallà i el reclinà en una menjadora, atès que no hi havia per a ells cap lloc a l'estança (katályma )".

Lluc no menciona cap pessebre, sinó una menjadora d'animals domèstics, i deixa clar que Maria hi va posar el nen perquè no hi havia lloc en una part de la casa anomenada katályma . Aquesta paraula s'acostuma a traduir per estança de dalt pensant en un alberg ( inn , tradueixen els anglesos). Però difícilment hi hauria a la petita ciutat de Betlem res de semblant a un alberg. Probablement Josep va trobar la casa pairal tan atapeïda de gent que no hi cabia ni una agulla i va haver de portar la seva dona a l'estable. Lluc empra una vegada més aquesta paraula, quan Jesús, al vespre de la seva mort, pregunta per la katályma on ha de menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles.

"Hi havia uns pastors en aquella contrada que vivien al ras i feien guàrdia per torns durant la nit sobre el seu ramat. I de sobte l'àngel del Senyor se'ls presentà i la glòria els envoltà de llum, però s'esporuguiren amb gran temor. L'àngel els digué: «No tingueu por, perquè, mireu, us anuncio una bona notícia, una gran alegria que ho serà també per a tot el poble: us ha nascut avui un salvador, que és el Messies, el Senyor, a la ciutat de David. I que aquest, per a vosaltres, sigui el senyal: trobareu una criatura, embolcallada, en una menjadora». De sobte ( exaiphnês ), s'uní a l'àngel un estol de l'exèrcit del cel, que lloaven Déu i deien: «Glòria a Déu en les altures i a la terra pau entre els homes en qui ell es complau»".

Déu es complau de manera evident en els pastors, que viuen de sobte un esdeveniment extraordinari. Ells simplement pretenien passar la nit en calma, fent el que havien de fer, amb la confiança que aquella seria una nit més. Però sobtadament ( exaiphnês ) tot es va capgirar. Lluc empra també una altra vegada l'adverbi grec exaiphnês . El trobem als Fets dels apòstols en un episodi ben conegut (9.3): "S'escaigué que Saule ja s'apropava a Damasc quan de sobte (exaiphnês ) llampegà al seu voltant una llum del cel. I caigué a terra". Ja es veu que uns, davant l'inesperat que trenca la rutina, s'aixequen, mentre que d'altres cauen a terra. És lògic que sigui així, ja que el que els arriba sobtadament és el que no havien previst mentre feien una ruta. Però solament el que ens desvia de la ruta (de la rutina) ens permet un nou començament. Crec que és exactament això el que representa el Nadal cristià: la possibilitat de deixar de banda les rutines i de preguntar-nos per la possibilitat de l'aventura. Aquest és un dels símbols del nounat.

L'adverbi exaiphnês ocupa un lloc molt important al Convit de Plató, una de les grans obres del pensament occidental. Plató descriu una trobada d'amics lletraferits en què, com s'acostumava a fer a Atenes, discuteixen al caliu del vi un tema erudit, que en aquest cas és l'amor. Cada convidat fa un discurs sobre l'amor i cada discurs sembla insuperable. Però solament una persona és capaç de dir-nos de qui està enamorat. I no està entre els erudits. S'ha presentat inesperadament ( exaiphnês ) borratxo i cridaner interrompent la reunió i de sobte (exaiphnês ) ha vist el seu amat entre els presents. Els saberuts han teoritzat sobre l'amor; però el borratxo el veu i el reconeix, immediatament. Davant la trobada fortuïta amb els ulls de l'estimat, se sent vulnerable i poc eloqüent. Tot el que voldria és ser millor del que és, estar a l'altura de les expectatives que aquests ulls projecten sobre ell.

Diuen que l'amor és una polseguera de l'ànima que ens encega. Més aviat és tot el contrari. Ens fa clarividents. Hi ha perfils amagats en les persones que solament es mostren diàfanes a la mirada amorosa. S'esdevé llavors que sentim que en aquell moment hem començat a tenir ulls i que fins aleshores havíem estats cecs.

[1] Segueixo amb alguna petita alteració la 'Demostració a Teòfil', en l'edició catalana de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger, Fragmenta, 2009.